Lluita de la dona

Rubén Candela Ruiz

El llenguatge és el primer que fa distincions, emprant una paraula distinta que divideix el ser humà en dos: home i dona. Llavors, no veig estrany això de què haja discriminació entre home i dona, quan el mateix llenguatge discrimina. Durant molts anys s’ha considerat la dona com un ésser inferior a l’home, condemnada a servir-lo, cuinar i mantindre els fills, però allò pitjor de tot no és això, el pitjor és que s’ha permès, i s’està permetent ja fa molts segles. Avui en dia, les dones lluiten per la igualtat, per arribar on és l’home, per ser igual que ells, per tindre allò que es mereixen, però això no és fàcil, hi ha molt de retrògrad solt, molt empresari masclista que pel mateix servei paga menys a les dones, i damunt han de suportar l’acaçament dels companys en el treball. El 9,9 % de les dones treballadores es sent acosada en el treball i tot per un sou inferior als del altres companys barons.

En els països veïns a aquest, la dona està considerada igual que l’home, perquè ací és distint? Vam més endarrerits que ells? O ens costa reconéixer que la dona està igual de capacitada que nosaltres per a fer les mateixes feines? Els homes, hem de saber que la dona és una part important de la societat, jo diria que més que l’home i tot, elles són les que donen a llum els fills, sense elles seria el fi de la raça humana, no creieu que mereixen almenys el mateix tracte que nosaltres? Darrerament les coses estan canviant, ja la dona no és considerada tan inferior a l’home com ho era fa segles o fa décades, tants anys de lluita i d’esforç estan donant els seus fruits, i si seguim així, dins d’uns anys la dona tindrà el paper que es mereix en aquesta societat injusta. Abans la societat era masclista, podríem dir que les dones, en l’antiguitat, eren masclistes, que elles reconeixien la cuina com el seu territori, reconeixien les feines de la llar com seves, i que per això avui la dona té tants problemes per ser reconeguda com igual, perquè les dones d’abans no van fer res per canviar aquesta manera de pensar. Però en l’actualitat esta manera de pensar està canviant, la majoria de les dones són feministes i molts homes també, és un pas molt important per canviar aquesta societat.

En conclusió, jo crec que les dones mereixen com a mínim el mateix que els homes, i es mereixen ser reconegudes per la societat com a persones igualment capacitades però a qualsevol feina, i que gràcies a què avui en dia la dona està lluitant per allò que és seu, arribarà a tindre un lloc en la societat, el mateix que l’home. Tots tenim l’obligació de contribuir en aquest canvi, ja siga altruistament o per agrair d’alguna mena tot el que la nostra mare ha fet per nosaltres, i a la qual estimem tant.

Melania Bernabeu Martínez

Elles, germanes, ties, iaies, cosines, mares, dones, elles, pegades, violades,

obligades, maltractades, elles. Està molt bé que darrere d'un dia de treball de dona,

assetjada pel cap, o intimidada per les mirades dels seus companys, arribe

a sa casa després de les seues 10 hores de jornada laboral, i estiga

el seu marit en sa casa esperant-la per a pegar-li una pallissa perquè el

sopar no està preparat.

Elles aguanten, un colp darrere d'un altre, els seus cossos pareixen mapes

plens de muntanyes pels colps, les seues pells esgarrades d'arraps, mentixen i

diuen –que desmanotada sóc, vaig caure en ma casa, entropessant-me en el

corredor- ingènues… Per què no telefonen? Per què no denuncien? Per què no

fan "res"? Pel simple fet que si telefonen són mortes, si denuncien esquarterades

i si fan quelcom, una altra pallissa més que guardar i plorar d'amagat en la solitària

habitació.

Si preguntem pel carrer, a qualsevol persona si coneix a algú que haja sigut maltractat,

ens contestaran que no, i és normal, ja se sent una persona avergonyida quan la

seua parella li pega, perquè encara vaja contant-s'ho als seus amics, familiars o la

persona que va preguntar açò. Són maltractades i encara no fan res, perquè les seues

parelles els fan creure que és la seua culpa, que si els peguen és pel seu bé, per no tindre

la bugada feta, per no haver fet el menjar a temps, perquè un altre home les haja mirat

sense que volgueren… Per qualsevol motiu són maltractades i més tard els demanen

perdó als seus marits per haver-ho fet malament, per no haver tingut la camisa planxada,

per no haver fet el menjar quan el fill estava malalt en el llit i ella estava cuidant-lo, i per

haver portat una samarreta de coll alt, i que un obscé l'haja mirat. Són així, tot psicologia,

tot mentida, mentides que les van tancant en el món que volen les seues parelles.

Són poques les que telefonen, denuncien o conten el que els succeïx als seus sers estimats, i

malgrat que l'ordre d'allunyament estiga posada, moltes no es lliuren de ser assassinades

pels seus marits, eixa és la seua manera de venjar-se, i més tard suïcidant-se ells mateixos.

Quin gran final feliç, jo no visc, però ella tampoc, ella.

Mentres has llegit este text una dona ha sigut maltractada, o inclús matada, la qual potser,

en el seu moment si que va demanar ajuda i no se la van aportar del tot bé, i dona darrere

de dona morta, els mitjans de prevenció del maltractament van creixent perquè no continuen

passant estos desastres, però sempre hi haurà algun mal nascut que torne a repetir

este succés.

COS SENSE CARN

Sandra Martínez Pérez

Cada vegada em pose a pensar més sobre les influències de la moda en la dona. De veritat creieu que som atractives pareixent un sac d'ossos? Allò pitjor és que les dones sentim que no som hermoses si no aconseguim les mesures adaptades a les pasarel•les i fixades a la cintureta de la Barbie, vivim en una societat on la dona ha de ser perfecta -però és que no us assabenteu? la dona tan sols és perfecta retocada amb el photoshop, com es troben la majoria de les famoses en les fotos-, perfecta? La dona en sí és perfecta i també té els seus defectes com qualsevol esser humà.
Per exemple, fa poc de temps vaig anar a comprar roba, i vaig trobar moltes talles de la 34 i 36, però clar per eixa cintureta no cap ni el mateix Don Quixot amb la seua estructura de macarrò, i nosaltres les dones ens sentim estranyes i anem al nostre marit o al nostre novi dient que si ens veuen grosses, jo no sé vosaltres però pareixen lligades a la moda, si ara es porta un 36 totes hem de reduir els nostres diàmetres fins aquesta talla. I també les persones grosses se senten discriminades a l’hora de trobar roba a les tendes, suposem que a una dona li agrada un pantaló d'una tenda, quan entra i pregunta pel pantaló i li pregunten la talla que usa, aquesta diu una quaranta-sis i la depenenta li contesta que sols es fabriquen talles fins a la trenta- huit, això és verídic, això passa ara mateix en la majoria de les tendes.
Hi ha moltes dones que patixen les veritables conseqüències, dones que no tenen autoestima, que sempre es veuen lletges, grosses, i no s'adonen de la realitat, que estan patint una malaltia, ara estic parlant de l'anorèxia i bulímia, que en la meua opinió té molt a veure amb això, que en part té molta responsabilitat sobre les joves que estan molt lligades a la moda i seguixen els passos de les models de les grans pasarel•les, per a mi, perquè una persona desfile en les pasarel•les ha de tindre carn i que replene la roba.
De veritat hem de fer un “stop” amb aquesta situació, hem de fer que cada dona se senta bé amb el seu cos, sobretot des d’aquest article jo cride a totes les dones que tinguen la seua personalitat, que no es deixen portar per les tendències, que es cuiden, i que no deixen ser manipulades per unes circumstàncies tant imbècils com són les modes.

Dona o marioneta?

Francisco Guerrero Elvira

Segons la pàgina web elmundo.es, el 2008 ha estat el pitjor any quant a la violència de gènere. En el 60,9% dels casos, la dona seguia amb la seua parella encara sent maltractada, i un 44,3% de dones assassinades eren estrangeres.

Aquests són dades que potser no sorprenen de manera exagerada, però, i si dic que 400 dones al dia van denunciar per maltractament? Estem parlant de munts de diferents dones que són amenaçades, violades o apallissades per “homes”. “Homes” als quals anomenar-los animals o monstres seria com dir-los un pirop. Aquests "homes" agredeixen la dona de diferents formes: verbalment, psíquicament, físicament, i fins i tot arriben a matar-les en moltes ocasions. A més els seus maltractaments provoquen en la dona una pèrdua d'autoestima, un aïllament social, ansietat i altres tipus de malestar emocional i fisíc.

Jo em faig diverses preguntes: perquè hi ha gent que realitza accions tan obscenes? I per què la dona acaçada no intenta detenir en moltes ocasions el maltractament? Hi ha alguna forma de detenir aquest maltractament? Responent a la primera pregunta, diré que molts homes des de petits han tingut una molt dolenta educació o han estat maltractats. Això fa que reflecteixen el seu odi marcant el puny en la cara de la seua dona, trist però cert. Respecte a la dona, no sol deixar la relació a causa de la por de sofrir un mal major provinent del seu “estimat” o per enganyar-se a si mateixa pensant que el maltractament rebut no és tan greu i realment hi ha amor entre ella i la seua parella. I per a acabar, dir que hi ha diversos camins perquè es redueixen els maltractaments a la dona, ha d'haver un major control sobre els que maltracten, una major informació sobre consells per a les dones maltractades i un sistema de prevenció que si es milloràs, podria salvar moltes dones. Un exemple d'un dolent sistema preventiu és el cas de María del Rosario, que va ser assassinada pel seu marit mentre estava de permís. Els policies no van poder localitzar-lo abans de què assassinara a la seua exesposa. I això és només una història més de tantes que podrien evitar-se. Per coses com aquesta, no m’agradaria ser dona, en ocasions marioneta en mans de qui no l'estima.

Sense ell no sóc res

Priscila Gómez Esclapez

Ací estic un dia més, fent el dinar a casa, cuidant dels meus xiquets i veient la televisió. El meu marit està a punt d'arribar i jo quasi ho tinc tot preparat. La veritat és que es fa tot tan monòton, ja no sé ni com és l'alegria d'eixir amb les meues amigues però, quines amigues? Fa tan de temps que no ens parlem que els he perdut la pista. Ací, sola, m'entretinc pintant quadres, l'únic que em dóna una miqueta d'humanitat. Ja està! Acaba d'obrir la porta, un silenci incòmode s'aproxima. Només escolte els seus passos juntament amb l'accelerada respiració dels meus fills. –Hola amor!-li dic. No hi ha cap contestació. –Dóna'm el menjar que estic cansat– les buides i pobres paraules que em dirigeix.

Què està ocorrent? Demà és el nostre aniversari, em regalarà un pom de roses com fa dos anys o potser un gegant ós de peluix? Ell sempre se'n recorda de tot, i repeteix, de tot. L'any passat, no espera, l'altre any, no pot ser, no, m'estic equivocant. No aconseguisc recordar la cosa que em va donar.

Ja és tretze de gener. Recorde el primer bes, va ser a la disco, ell em va mirar i vam ballar. Somriure darrere somriure ell se m'apropava– què atrevit!-pensava. No obstant això m'encantava i en eixir m'hi va acompanyar a ma casa on tot romàntic, acostat al meu portal, em va besar. Què donaria jo per tornar al primer amor, quan tots dos ens quedàvem mirant hores i hores sense dir una paraula! Ara tot és ben diferent. Jo pense que és pels meus fills, i pel seu treball, és clar, ja que moltes nits es queda a l'oficina. A la tele es veuen telenovel·les on l'espòs li posa les banyes a la seua esposa, però jo estic segura de què això mai em passarà a mi, amb la tendresa d'home que tinc...

Amb llapis i paper escric aquesta carta. Joan, el meu marit, va provocar el dia més dolent de les nostres vides. Ahir al nostre aniversari, jo li vaig preparar el sopar més ric que coneixia i vaig portar els meus fills a casa de la meua germana. Va tornar tard, però jo el seguia esperant. A la una de la matinada arribà colorat com una tomaca i li vaig preguntar que què ocorria. Ell m'hi va cridar: -Tot és per tu culpa! I tot seguit vaig caure al sòl. En despertar vaig pensar que m'havia quedat adormida doncs tot estava igual que com si ell no haguera arribat. Així doncs vaig anar al bany i... En mirar-me a l'espill milers de records s'abalançaren davant de mi. No! Em negue! No puc! Tenia la cara deformada, uns ulls de color roig, la marca d'una mà al meu rostre, i un redolí violeta a la galta. De sobte vaig recordar aquella mala visió que portava mesos ocultant fins arribar a creure-m'ho. Vaig recordar l'amarg regal que el meu estimat em regalà l'any passat: una batedora, per a fer-li els seus batuts favorits. En obrir-lo se'm va caure i ell enfurismat m'empentà contra la paret, m'agredí verbalment i m'assetjà amb la seua mirada. Però crec que si vaig poder oblidar açò, podré amb dos records, no ho creuen? Ho faré, encara que haja de llevar tots els espills de ma casa. No tornarà a passar, ell m'estima i jo a ell. Estem fets l'un per a l'altre. Sempre serà el meu primer amor.

DONA I SUFRAGI

Enrique Ortiz Fernàndez

La negació dels drets de les dones està present al llarg de la història, en la majoria de cultures, les dones són vistes com a objectes de maneig amb què poden fer el que vulguen, submises a estructures patriarcals que els han negat els drets humans més fonamentals. Fins i tot les lleis antigues i els sistemes tradicionals, com el cristianisme i l'islamisme (tant que diuen que la religió és bona i que fa el bé per a tod@s), han provocat la dependència de la dona. De forma semblant a l'esclavitud, a l'explotació de les classes desfavorides i la ma d'obra. On la dona també s'ha vist representada.
La dona ha lluitat al llarg del temps contra corrent pel simple objectiu de tindre les mateixes llibertats i els mateixos drets que qualsevol persona i que no se la jutjara per ser dona, ja que això és un aspecte tan sols físic. A poc a poc ha anat aconseguint l'un darrere de l'altre el seu desig de veure's abrigada per eixa societat injusta que tants mals glops li ha fet, i li fa, passar.


Un aspecte molt important pel qual la dona amb dents i ungles ha lluitat i encara lluita, és el sufragi femení que ha sigut garantit i revocat, diverses vegades en uns quants països del món. Fonts informatives diuen que el primer sufragi femení, amb les mateixes característiques pròpies que el masculí, es va garantir en Nova Yersey en 1776, encara que va rescindir en 1807. Pitcairn va garantir el sufragi femení en 1838. Uns quants països i estats van garantir un sufragi femení restringit en la segona mitat del segle XIX, començant per Austràlia del Sud en 1861. El primer sufragi femení sense restringir, en la qual cosa a dret a votar es referix, ja que a les dones no se'ls permetia presentar-se a eleccions, es va garantir en Nova Zelanda en 1893.
A Espanya el desenrotllament del sufragi no va seguir les mateixes pautes que en la resta del món, no va a ser fins al final de la Gran Guerra (al voltant de 1920) que va surgir agrupacions com la “Associació Nacional de Dones Espanyoles”. Elles van ser les que van impulsar i van aconseguir que a Espanya es creara este dret, les mateixes dones, amb noms tan coneguts com importants com per exemple: Victòria Kent, María de Maetzu… Bravo per elles!
Per a concloure, m'agradaria dir que ara ja en el s.XXI la dona està, gràcies a Déu, inserida quasi per complet en la societat i té els mateixos drets que els hòmens, que moltes vegades es veuen només sobre el paper. Pense que açò hauria d'haver sigut al llarg de la història per igual, ja que la dona és tan important com l'home i els seus drets s'han de respectar i concedir per igual.

MALTRACTE A LA DONA

Iván de los Reyes López Marcos

El 25 de Novembre és el dia mundial del maltracteament a la dona, i per no perdre costums, també moren dones a mans dels “seus” homes aquest dia. Sembla que només puguem reflexionar i continuar amb la vida quotidiana i veure de vegades les desgràcies a la TV i rentar-nos les mans, com si això no anara amb nosaltres.

Certs “individus” por posar-los un nom, els quals es senten inferiors a la seua parella (ja que en realitat ho són, amb les seues accions ho deixen veure) la seua única opció és sentir-se per damunt d'elles i mantindre-les davall el seu poder, sotmetent-les amb colps, insults i la resta de coses intolerables. Açò no es pot permetre, eixes persones no mereixen eixe tracte, és més, ningú mereix eixe tracte ni tan sols els que ho provoquen.

Més tard són ells, els suposats “homes” que després de matar la seua dona, nóvia o “exelquesiga” es posen a plorar, portant-se les mans al cap dient una i altra vegada: JO NO VOLIA FER-HO, NO VOLIA.

Com succeïx amb tot, quan s'arriba a eixe punt ja és massa tard. Maleïts els que furten la vida d'altres quan potser, tal volta, ni ells mateixos es mereixen la que tenen. Cal veure com és de descuidada la justícia i qué atroç resulta la por.

Es senten acorralats, sense eixida, són patètics, l'únic que guanyen a través de colps i vexacions és perdre la poca dignitat que tenien, i només posant una mà damunt d'ella, la seua virilitat es perd instantàniament.

Aquestes persones no estimen, mai han estimat, perquè ni tan sols són capaços d'estimar-se a si mateixos. Ells són “hòmens”, dominants, poderosos… per tant una cosa tinc per a ells: és molt més home el que plora, que el que fa plorar a una dona.

El Masclisme

Noemí Peiró Albaladejo

Si busquem masclisme en el diccionari trobarem que el masclisme és el conjunt de actituds i pràctiques sexistes o ofensives portades a terme contra la dona.

El masclisme engloba un conjunt de actituds, conductes, practiques socials i creences destinades a justificar i promoure el manteniment d'actituds discriminatòries en contra de la dona i contra homes el comportament dels quals no es adequadament “masculí” als ulls de la persona masclista.

Tradicionalment el masclisme ha estat associat a la jerarquització de la família en favor de la comoditat i el benestar dels homes. En aquest sentit, es considera masclista assignar el treball menys fastigós als homes.

Aqueta definició és la que hui en dia podem encontrar en qualsevol diccionari, però en el text reial, el masclisme aplega a ser encara molt més complicat que tot això, ja que no només la dona en molts casos se sent com una criada de l'home, sinó que damunt de tot pareix el seu gos. Molts d'aquestos homes viuen estancats en el passat quan la dona havia de fer el que ell volia o rebria una pallissa, que això de les pallisses a les dones no penseu que és d'ara, sinó que és ara quan els mitjans de comunicació estan donant la veu d'alarma encara que sempre han existit aquestos tractaments a les dones. El que no podem fer es creuar-nos els braços i deixar que dia a dia moren moltes més dones que el mes passat o que l'any passat, haurem aconseguit alguna cosa el dia que aquest marcador estiga completament a zero. És esperançador que cada dia hi ha més manifestacions, inclús moltes d'elles com per exemple una organitzada a Madrid el 28 d'octubre de 2008 que era íntegrament promoguda pels homes per a tallar definitivament amb aquesta massacre que dia a dia és marca en tots el fulls dels periòdics. La concienciació és important.
Són molts els homes que estan en contra de maltracte, i el veuen com a una covardia per part d'altres homes, però encara n'hi ha molts que pensen que la seua dona, la seua nóvia, la seua germana, la seua mare... són de la seva possessió i que han de besar per on ells caminen. Quantes més dones han de morir per a prendre verdaderes lleis penals contra aquests assassins?

Maltractament domèstic

Adelina Peinado

A l'Índia són moltes les dones que moren cremades pels seus marits per tal de poder casar-se amb una altra que tingué un dot major, al nostre país són la gelosia i la ràbia el que provoca tots aquests altercats. No oblidem que molts maltractadors estan sota la influència de l'alcohol i les drogues a la qual cosa agreuja el problema ja que no estaran en el seu judici a l'hora d'interpretar les conductes de la seua parella, creuran que els enganya, que els roba...

Aquest problema hauria de ser de fàcil solució ja que no hem d'esperar que descobreixen una vacuna ni que inventen res que ho solucione, està en la societat i en la posició de la dona, en ella la clau per superar aquest problema. L'educació i els serveis socials tenen un paper primordial. L'entrenament de metges, educadors, policies i altres serveis socials ajudaria a superar aquest problema, la dona es sentiria més recolzada a l'hora de prendre una decisió.

No oblidem que la base està en unes normes i papers apresos des de petits en la societat en què es van criar i que s'han tornat automàtics. D'altra banda, possiblement és una forma d'actuar que els aporta molts beneficis secundaris, la qual cosa ajuda a què es mantinga l'actitud agressiva. Les dones dels maltractadors anticipen les seves reaccions i intenten fer tot el que els agrada perquè ells estiguen tranquils i no generen conflictes, això els aporta als agressors un benefici que ajudarà a què mantinguen les seves actituds agressives encara que moltes vegades siguen exagerades i fora de context .

Ja hi ha una llei que protegeix les persones maltractades, que articulen la seva vida amb ajuts per mantenir allunyades del maltractament, ara només falta afrontar la complicadíssima tasca de mentalitzar a les maltractades. Falta que els recordem a diari, si és necessari, que les seves vides, la seva dignitat i el seu futur són molt més importants que les del maltractador amb què conviuen. Falta que els recordem que la seua seguretat i la dels seus fills depenen que desterren de les seues vides al maltractador. Només cal que els recordem que hi ha molta gent disposada a ajudar amb tot. El sistema protegeix a les persones maltractades, però elles han de donar el primer pas sense tornar la vista enrere.

2 poemes

Míriam Fortea Felipe

Maria Merçé Marçal

Aquest poema representa molt a les dones feministes, el que vol dir és que per ser dones no tenen que fer tota la feïna de la casa. I aquestes coses que apareixen com per exemple: “escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d´espart…” són una sèrie d’enumeracions que l´autora fa per a dir les coses amb què la societat les relaciona, és a dir, sobre tot amb tot allò el que té a veure amb netejar la casa.

Drap de la pols

Drap de la pols, escombra , espolsadors,
Plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
Sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
I sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja , pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


Aquest altre poema parla sobre la mort d’una dona, que per desgràcia és molt comuna hui en dia. Aquest poema m’ha agradat molt. L’he trobat en relatsencatala.com.

Segrestrada

El meu jo, envaït per la por.
La meva ànima morta sobre una pedra.
Se m'endú la foscor.

La sort fuig de mi.
La ruina m'acorra-la.
Sento que mai podré sortir d'aquí.

Llençada a la cambra fosca,
llençada a la desgràcia fosca
Que algú vingui i acabi amb aquest patir.

Mentre dormo acabada pel dolor
un petit revolt m'exalta.
Obro els ulls, i desitjaria no haver-ho dit.
No volia morir. Vull quedar-me presa si fa falta.

Però ja és massa tard.
Un individuu mirant-me fixament,
apreta el gatell.
I deixo el món dels vius, morint lentament.

Home per favor!

Laura Molina Quinto

Perfectes mares i dones, mestresses de casa i amb una educació limitada, només per a arribar a ser les “millors”( dins de casa sempre, està clar). Aquesta era la situació de la dona al segle XIX, tractada com si no sàpia fer altra cosa, i com si només fora un objecte al qual puguen moure com volen per a saciar les seus necessitats d'homes ocupats i sense temps. Encara creuen que hem sortit de la costella de l'home, i que formen parts d´ells. Però gràcies a l'esforç de moltes d'elles i d'alguns d'ells, tot açò està molt superat. Gran part de les seues vides l'han dedicat a lluitar per una igualtat de drets, perquè tots som humans, sense distinció de gènere. Poc a poc hem avançat en està carrera difícil i llarga, per a aconseguir tot el que tenim hui en dia, ja que a partir d'aquesta llibertat merescuda hem començat a viure, i a deixar el sofriment a un costat.

No podem deixar de parlar del feminisme, terme que ha creat tanta controvèrsia – i tot per no tenir un concepte encertat de la paraula-. Moltes persones confonen el feminisme. Creien que aquesta paraula es sinònim de superioritat de la dona davant del sexe contrari, i això no es cert. És tot aquell moviment que hem realitzat per a poder gaudir de la igualtat política, social i econòmica de la que disposen els homes. Aquest moviment va sorgir a la primera meitat del segle XIX. Les dones (sí, aquells éssers humans sotmesos tota la seua vida a una especie d'esclavitud) sortien de les seus cases i abandonaven totes les seues “obligacions”, per a exigir el que els corresponia. Primerament tot açò va a ser defés per Flora Tristàn, i seguint a aquesta, per Marx.

Aquestes reivindicacions foren creixent, fins que es va crear la primera Associació Nacional de Dones.

Però quan pensem que la dona ha avançat molt en la societat, només caldria mirar el dia a dia, per a adonar-nos que encara ens queda molt per lluitar. Per exemple, hi ha empresaris que prefereixen contractar homes, per a evitar-se l'absentisme laboral per qüestió d'embaràs.

Altra cossa més lamentable és el maltractament, molt de moda en els últims temps.

Malestar, incomoditat, vergonya, inferioritat... uns dels molts aspectes que viuen les dones que es troben en aquestes situacions. I per què no acabem amb aquest estat continu de por? Després d'una pallissa tot s'arregla amb unes flors? Per què no sortir de la gàbia en la que es troben recluses? Algunes per dependència econòmica i emocional, altres per por que la reacció del seu botxí siga encara pitjor, o perquè no s'adonen que estan sent maltractades, i pensen que s'ho mereixen. Hi ha algú que es mereix aquest càstig? Jo crec que no.

Per tant haurem de seguir lluitant i defensant els nostres drets, sense xafar l'altre gènere, buscant la igualtat entre els distints (i no tant diferents) sexes. Quant aconseguim això podem realment viure en societat.

nens i joguets

Javier Javaloyes Vivo

Per què des de xicotets als xiquets se'ls regala un baló i a les xiquetes una nina?
Des de petits ja associem segons el sexe, quin joguet regalar, i és a partir d'ahí quan els xiquets comencen jugant a la pilota i les xiquetes pentinant a les seues nines, ajudant a la mare a fer les tasques de la casa, jugant a les cuines, etc.
Llavors açò és el que passa anys després, quants ja no són tan xicotets i l'home se'n va amb els amics al futbol i no fa res en casa, mentres que la dona ho fa tot, tant les tasques de la casa com atendre els fills.
Aquest masclisme ve de xicotet i es pot dir que la culpa és dels pares, encara que els pares no són tan roïns ja que estan influenciats per la societat, com tots nosaltres, perquè pareix que no està ben vist que a les xiquetes els regales una pilota o que els xiquets ajuden a la seua mare a fer la neteja, i així és com va tot, com un peix que es mossega la cua. I pareix que no podem fer res, que el masclisme no s'acaba i que, encara que n'hi ha menys que fa uns anys, continua havent-hi i faran falta molts anys per a què aquest mal costum, aquesta discriminació que ve des que a penes tenim coneixement per a triar el que realment volem, desaparega, si és que algun dia ho fa.

UN DIA PER A LA REFLEXIÓ

Ignacio Maza Alonso

El 8 de març és el Dia de la Dona. Hauria de ser un dia feliç per celebrar la millor situació de la dona a tots el països del món, però, malauradament no serà així. Mentre escric aquestes paraules moltes, moltíssimes dones són maltractades física i psicològicament pels seus marits, companys sentimentals, i fins i tot, en alguns casos, pels seus familiars.
Ací a Espanya estan sofrint maltractament continuat milers de dones, i nosaltres solament coneixem alguns casos i actuem contra els maltractadors quan la dona ja és morta o ha rebut una brutal pallissa. A més, ens adonem d'això quan apareix al telediari del migdia o al telediari de la nit. Però no cregueu que sovint ens indignem davant d'això. No, el més normal és que ens quedem “una mica” horroritzats i diem: “Mira, ja va una més”. És increïble que no reaccionem d'una forma més contundent, però no reaccionem perquè aquests maltractes es produïxen quasi tots el dies de l'any, i quan ocorre estem tan acostumats que al final solament diem: “Xe, una més”.
Així i tot, ni als centres educatius, ni a les cases, ni des del govern es treballa suficientment per detindre açò. És molt important que pares i professors parlen amb xiquets i xiquetes i els diguen que en tot moment s'ha de respectar a l'altre sexe i que no es pot discriminar ni maltractar a cap persona pel seu sexe, edat, ètnia, orientació sexual o religió. Si no eduquem els nostres jóvens des que naixen en valors com el respecte i la tolerància, crearem una societat en la qual la convivència pacífica serà un somni, doncs la realitat serà molt distinta.
Fa poc s'ha descobert què ha passat amb la xica sevillana de 17 anys Marta del Castillo. El seu exnóvio l'havia colpejat al cap amb un cendrer, i després va llançar el seu cos al riu Guadalquivir. Aquest terrible fet és una nova mostra de la violència masclista, que cada vegada és més comú entre les persones jóvens. Hem d'actuar prompte per tal que un acte tan horrible com aquest no es repetisca.
Malauradament, tindrem molts casos més de violència masclista durant aquest any 2009. Tot i això, s'està fent en els últims anys un intent per part de molts sectors de societat espanyola de millorar aquesta situació al nostre país. A més a més, es destinen contínuament diners per projectes socials en països poc desenvolupats d'Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica per a canviar la situació de la dona. Per tant, hem de treballar tots junts i fer esforços perquè el Dia de la Dona de l'any 2010 siga un dia més feliç que el d'aquest any.
Si tots treballem per a erradicar el maltracte físic i psicològic en les dones de tot el món, aquest serà un lloc millor per a nosaltres, ja que lluitant contra el maltractament a les dones estem lluitant contra altres maltractes i discriminacions que existixen dins de la nostra societat. Per això desitge que el dia 8 de març haja estat un dia per a la reflexió, perquè no es maltracte a cap persona.

Feminisme és justícia

Tere Agulló

La societat actual sol denigrar el feminisme sense massa contemplacions. Alló més freqüent és assimilar masclisme i feminisme com a dues ideologies enfrontades però equivalents, és a dir, si dolent és el masclisme, també dolent serà el feminisme.

Aquesta forma de pensar és majoritària entre els homes, però també molt freqüent entre les dones, que afirmen reconéixer la injustícia social cap al seu sexe però al mateix temps pensen que el feminisme és anar massa lluny.

El problema partix d’una una falsa idea del feminisme com a ideologia de revenja, de canvi d’estatus per fer que ara manen les dones, d’una nova opressió. El desprestigi de les idees feministes en l’actualitat no se sap si ve d’una revolta contra la possibilitat de canvi o d’un temor ancestral cap a les dones amb poder, però sí que sembla col·laborar al manteniment de l’actual estatus.

Res és més fals. El feminisme reivindica la igualtat, lluita per aconseguir-la però no per desbancar els homes o dominar-los. Allò que el feminisme busca és només una societat més igualitària on s’acaben les discriminacions de gènere, on tots puguen trobar el seu camí amb igualtat d’oportunitats i ser més feliços. Sí, tots més feliços, perquè en un sistema d’opressió, ni l’opressor ni l’oprimit són lliures, ni feliços.

Si pensem de forma global, podrem entendre que la humanitat ha estat perdent-se les grans aportacions que les dones haurien pogut fer, si se’ls haguera permés. És cert que vivim moments de canvi, que les dones actuals -les del primer món, és clar- estan accedint a un munt de possibilitats abans negades. Però no és menys cert que el canvi és lent i es fa a costa de gran quantitat de treball i patiment. A més, no podem oblidar que els problemes de les dones al tercer món s’eleven tràgicament.

Els historiadors, els sociòlegs, tots els estudiosos de la societat, saben que un canvi d’estructura és molt lent i molt complicat. Les resistències són fortes. Un canvi social que equiparara de debò el paper de dones i homes resultaria una gran revolució, que trasbalsaria tot el sistema. El feminisme suposa una revolució necessària si volem que regne la justícia.

Un grau d'esclavitud?

Natalia Pascual García

Què passaria si la teua mare o esposa s'absentara durant dues setmanes de la teua casa? Per a aquells als qui el fet no li afectaria molt en el seu dia a dia material, pot paréixer-los una qüestió sense sentit (persones que afortunadament comparteixen les feines entre tota la família i no tenen uns costums arcaics arrelats). No he preguntat què passaria si el que s'absentara fóra el marit, perquè lamentablement els homes no fan un gran percentatge de les feines domèstiques i per tant realment no resultarien imprescindibles al funcionament diari d'una casa. Per als qui la pregunta els ha fet imaginar-se sense roba neta, menjant entrepans dia sí i dia també, amb la casa totalment embolicada i demés desastres no agradables a la vista, li comunique que està practicant un costum masclista sobre la seua mare o esposa, o el que és el mateix, està denigrant-la en considerar-la com un servici de neteja propi.

Aquesta dona realitza les feines de casa com una obligació, i açò és perquè el costum d'abans s'ha instal·lat als nostres temps. Aquells temps en el qual la dona només s'encarregava de la criança dels fills i de mantenir la casa impol·luta. És increïble com tot ha evolucionat tan ràpidament a les nostres vides (mitjans de comunicació, cultura…) i aquest aspecte tan important s'ha mantingut inexpugnable. Abans la tasca de la dona a la casa estava “argumentada” perquè el marit era el que treballava fora i era el que li tocava a l' esposa (encara que açò no disculpava que l'home no fera res a la casa). Però al segle XXI, com és possible que en una parella on treballen tant l'home com la dona, siga només aquesta la que ho fa tot a la casa? La que ha de fer el menjar ràpidament en arribar a casa o deixar-se'l preparat abans d'anar-se'n perquè si no, no menja ningú a migdia, o la que arriba del treball i aleshores comença a posar rentadores, a rentar el pis, netejar les habitacions… I si no ho fa, aleshores creixeran boles de pelusses per tot arreu, perquè ningú a la casa es dignarà arreplegar res. Aquesta situació és injusta, i qualsevol persona ho sap.

Les feines de la llar podria dir-se que són quasi infinites i més encara si tan sols les fa una persona. Si el treball es repartira entre tots els membres de la família, la feina seria menys pesada. Amb aquest repartiment equitatiu per fi s'hauria derrocat el gran mur que separa a la dona dels estereotipus masclistes que l'acompanyen des de sempre. Però el més important seria el temps que recuperaria aquesta dona per a disfrutar de veritat del seu temps lliurement.

Masclisme i feminisme

Laura López i Rincón

Una idea que està a l'orde del dia en tot el món

Un dels trets més antics de l'home és el ser masclista, la qual, ha sigut suportada per les dones fins als nostres dies. A pesar de com ens creiem d'evolucionats, encara en la nostra societat hi ha accions masclistes en el treball, la religió i la societat en general.

Les dones van començar a reaccionar l'any 1970, any de la Revolució Feminista, amb la qual cosa van aconseguir alguns dels drets més importants, no acabant per això el masclisme en la nostra societat però si reduint-se en gran nombre.

L'any 1975 va ser declarat com a any de la dona i cada deu anys açò se celebra unint a centenars de dones que intenten millorar el seu estatus social amb una convenció mundial.

Les persones feministes són les persones partidàries del feminisme, és a dir, les persones que estan a favor d'un moviment a favor de la igualtat de drets i oportunitats entre hòmens i dones. El feminisme nega la “inevitabilidad” de la superioritat masculina tant en l'àmbit professional com en el personal, afirmant que esta dominació masculina sobre la dóna sorgix no d'una superioritat física o intel·lectual, sinó d'una àmplia gamma d'estereotips relatius al sexe, i el masclisme és la discriminació a la dona adoptada pels hòmens, i que de vegades recorren al maltractament. El maltractament és tota violència, que en l'àmbit familiar es materialitza en agressions físiques, com a colps, contusions o lesions, o bé, en agressions verbals com a insults, amenaces, humiliacions...

Suposen un atemptat a la dignitat de la persona i un menyscabament de béns protegits legalment: integritat física, honor, llibertat i seguretat personal o llibertat sexual.

Jo crec que tots hem de tindre els mateixos drets respecte al treball, perquè cadascú és amo de triar la carrera que vol estudiar per a exercir el seu treball, però la societat a vegades discrimina les dones i hòmens per voler exercir treballs que normalment són exercits pel sexe oposat. Ningú ens pot jutjar perquè ens agrade un treball.

Ser ama de casa és un treball que solen exercir les dones i no cobren per això, més que treball és una obligació on haurien de participar tots els membres de la casa i repartir-se les tasques. Però els hòmens en les tasques de casa no solen fer res, i li deixen tot el treball a la dona, i com és quelcom que s'ha de fer, la dona no té més remei que fer-ho, la majoria de vegades ensenyen a les seues filles a fer les tasques de casa perquè ajuden, però per què els fills no realitzen eixes tasques? El fill sol prendre l'exemple del pare, i si el pare no fa res, el fill acaba imitant-lo.