Home per favor!

Laura Molina Quinto

Perfectes mares i dones, mestresses de casa i amb una educació limitada, només per a arribar a ser les “millors”( dins de casa sempre, està clar). Aquesta era la situació de la dona al segle XIX, tractada com si no sàpia fer altra cosa, i com si només fora un objecte al qual puguen moure com volen per a saciar les seus necessitats d'homes ocupats i sense temps. Encara creuen que hem sortit de la costella de l'home, i que formen parts d´ells. Però gràcies a l'esforç de moltes d'elles i d'alguns d'ells, tot açò està molt superat. Gran part de les seues vides l'han dedicat a lluitar per una igualtat de drets, perquè tots som humans, sense distinció de gènere. Poc a poc hem avançat en està carrera difícil i llarga, per a aconseguir tot el que tenim hui en dia, ja que a partir d'aquesta llibertat merescuda hem començat a viure, i a deixar el sofriment a un costat.

No podem deixar de parlar del feminisme, terme que ha creat tanta controvèrsia – i tot per no tenir un concepte encertat de la paraula-. Moltes persones confonen el feminisme. Creien que aquesta paraula es sinònim de superioritat de la dona davant del sexe contrari, i això no es cert. És tot aquell moviment que hem realitzat per a poder gaudir de la igualtat política, social i econòmica de la que disposen els homes. Aquest moviment va sorgir a la primera meitat del segle XIX. Les dones (sí, aquells éssers humans sotmesos tota la seua vida a una especie d'esclavitud) sortien de les seus cases i abandonaven totes les seues “obligacions”, per a exigir el que els corresponia. Primerament tot açò va a ser defés per Flora Tristàn, i seguint a aquesta, per Marx.

Aquestes reivindicacions foren creixent, fins que es va crear la primera Associació Nacional de Dones.

Però quan pensem que la dona ha avançat molt en la societat, només caldria mirar el dia a dia, per a adonar-nos que encara ens queda molt per lluitar. Per exemple, hi ha empresaris que prefereixen contractar homes, per a evitar-se l'absentisme laboral per qüestió d'embaràs.

Altra cossa més lamentable és el maltractament, molt de moda en els últims temps.

Malestar, incomoditat, vergonya, inferioritat... uns dels molts aspectes que viuen les dones que es troben en aquestes situacions. I per què no acabem amb aquest estat continu de por? Després d'una pallissa tot s'arregla amb unes flors? Per què no sortir de la gàbia en la que es troben recluses? Algunes per dependència econòmica i emocional, altres per por que la reacció del seu botxí siga encara pitjor, o perquè no s'adonen que estan sent maltractades, i pensen que s'ho mereixen. Hi ha algú que es mereix aquest càstig? Jo crec que no.

Per tant haurem de seguir lluitant i defensant els nostres drets, sense xafar l'altre gènere, buscant la igualtat entre els distints (i no tant diferents) sexes. Quant aconseguim això podem realment viure en societat.