Lluita de la dona

Rubén Candela Ruiz

El llenguatge és el primer que fa distincions, emprant una paraula distinta que divideix el ser humà en dos: home i dona. Llavors, no veig estrany això de què haja discriminació entre home i dona, quan el mateix llenguatge discrimina. Durant molts anys s’ha considerat la dona com un ésser inferior a l’home, condemnada a servir-lo, cuinar i mantindre els fills, però allò pitjor de tot no és això, el pitjor és que s’ha permès, i s’està permetent ja fa molts segles. Avui en dia, les dones lluiten per la igualtat, per arribar on és l’home, per ser igual que ells, per tindre allò que es mereixen, però això no és fàcil, hi ha molt de retrògrad solt, molt empresari masclista que pel mateix servei paga menys a les dones, i damunt han de suportar l’acaçament dels companys en el treball. El 9,9 % de les dones treballadores es sent acosada en el treball i tot per un sou inferior als del altres companys barons.

En els països veïns a aquest, la dona està considerada igual que l’home, perquè ací és distint? Vam més endarrerits que ells? O ens costa reconéixer que la dona està igual de capacitada que nosaltres per a fer les mateixes feines? Els homes, hem de saber que la dona és una part important de la societat, jo diria que més que l’home i tot, elles són les que donen a llum els fills, sense elles seria el fi de la raça humana, no creieu que mereixen almenys el mateix tracte que nosaltres? Darrerament les coses estan canviant, ja la dona no és considerada tan inferior a l’home com ho era fa segles o fa décades, tants anys de lluita i d’esforç estan donant els seus fruits, i si seguim així, dins d’uns anys la dona tindrà el paper que es mereix en aquesta societat injusta. Abans la societat era masclista, podríem dir que les dones, en l’antiguitat, eren masclistes, que elles reconeixien la cuina com el seu territori, reconeixien les feines de la llar com seves, i que per això avui la dona té tants problemes per ser reconeguda com igual, perquè les dones d’abans no van fer res per canviar aquesta manera de pensar. Però en l’actualitat esta manera de pensar està canviant, la majoria de les dones són feministes i molts homes també, és un pas molt important per canviar aquesta societat.

En conclusió, jo crec que les dones mereixen com a mínim el mateix que els homes, i es mereixen ser reconegudes per la societat com a persones igualment capacitades però a qualsevol feina, i que gràcies a què avui en dia la dona està lluitant per allò que és seu, arribarà a tindre un lloc en la societat, el mateix que l’home. Tots tenim l’obligació de contribuir en aquest canvi, ja siga altruistament o per agrair d’alguna mena tot el que la nostra mare ha fet per nosaltres, i a la qual estimem tant.

Melania Bernabeu Martínez

Elles, germanes, ties, iaies, cosines, mares, dones, elles, pegades, violades,

obligades, maltractades, elles. Està molt bé que darrere d'un dia de treball de dona,

assetjada pel cap, o intimidada per les mirades dels seus companys, arribe

a sa casa després de les seues 10 hores de jornada laboral, i estiga

el seu marit en sa casa esperant-la per a pegar-li una pallissa perquè el

sopar no està preparat.

Elles aguanten, un colp darrere d'un altre, els seus cossos pareixen mapes

plens de muntanyes pels colps, les seues pells esgarrades d'arraps, mentixen i

diuen –que desmanotada sóc, vaig caure en ma casa, entropessant-me en el

corredor- ingènues… Per què no telefonen? Per què no denuncien? Per què no

fan "res"? Pel simple fet que si telefonen són mortes, si denuncien esquarterades

i si fan quelcom, una altra pallissa més que guardar i plorar d'amagat en la solitària

habitació.

Si preguntem pel carrer, a qualsevol persona si coneix a algú que haja sigut maltractat,

ens contestaran que no, i és normal, ja se sent una persona avergonyida quan la

seua parella li pega, perquè encara vaja contant-s'ho als seus amics, familiars o la

persona que va preguntar açò. Són maltractades i encara no fan res, perquè les seues

parelles els fan creure que és la seua culpa, que si els peguen és pel seu bé, per no tindre

la bugada feta, per no haver fet el menjar a temps, perquè un altre home les haja mirat

sense que volgueren… Per qualsevol motiu són maltractades i més tard els demanen

perdó als seus marits per haver-ho fet malament, per no haver tingut la camisa planxada,

per no haver fet el menjar quan el fill estava malalt en el llit i ella estava cuidant-lo, i per

haver portat una samarreta de coll alt, i que un obscé l'haja mirat. Són així, tot psicologia,

tot mentida, mentides que les van tancant en el món que volen les seues parelles.

Són poques les que telefonen, denuncien o conten el que els succeïx als seus sers estimats, i

malgrat que l'ordre d'allunyament estiga posada, moltes no es lliuren de ser assassinades

pels seus marits, eixa és la seua manera de venjar-se, i més tard suïcidant-se ells mateixos.

Quin gran final feliç, jo no visc, però ella tampoc, ella.

Mentres has llegit este text una dona ha sigut maltractada, o inclús matada, la qual potser,

en el seu moment si que va demanar ajuda i no se la van aportar del tot bé, i dona darrere

de dona morta, els mitjans de prevenció del maltractament van creixent perquè no continuen

passant estos desastres, però sempre hi haurà algun mal nascut que torne a repetir

este succés.

COS SENSE CARN

Sandra Martínez Pérez

Cada vegada em pose a pensar més sobre les influències de la moda en la dona. De veritat creieu que som atractives pareixent un sac d'ossos? Allò pitjor és que les dones sentim que no som hermoses si no aconseguim les mesures adaptades a les pasarel•les i fixades a la cintureta de la Barbie, vivim en una societat on la dona ha de ser perfecta -però és que no us assabenteu? la dona tan sols és perfecta retocada amb el photoshop, com es troben la majoria de les famoses en les fotos-, perfecta? La dona en sí és perfecta i també té els seus defectes com qualsevol esser humà.
Per exemple, fa poc de temps vaig anar a comprar roba, i vaig trobar moltes talles de la 34 i 36, però clar per eixa cintureta no cap ni el mateix Don Quixot amb la seua estructura de macarrò, i nosaltres les dones ens sentim estranyes i anem al nostre marit o al nostre novi dient que si ens veuen grosses, jo no sé vosaltres però pareixen lligades a la moda, si ara es porta un 36 totes hem de reduir els nostres diàmetres fins aquesta talla. I també les persones grosses se senten discriminades a l’hora de trobar roba a les tendes, suposem que a una dona li agrada un pantaló d'una tenda, quan entra i pregunta pel pantaló i li pregunten la talla que usa, aquesta diu una quaranta-sis i la depenenta li contesta que sols es fabriquen talles fins a la trenta- huit, això és verídic, això passa ara mateix en la majoria de les tendes.
Hi ha moltes dones que patixen les veritables conseqüències, dones que no tenen autoestima, que sempre es veuen lletges, grosses, i no s'adonen de la realitat, que estan patint una malaltia, ara estic parlant de l'anorèxia i bulímia, que en la meua opinió té molt a veure amb això, que en part té molta responsabilitat sobre les joves que estan molt lligades a la moda i seguixen els passos de les models de les grans pasarel•les, per a mi, perquè una persona desfile en les pasarel•les ha de tindre carn i que replene la roba.
De veritat hem de fer un “stop” amb aquesta situació, hem de fer que cada dona se senta bé amb el seu cos, sobretot des d’aquest article jo cride a totes les dones que tinguen la seua personalitat, que no es deixen portar per les tendències, que es cuiden, i que no deixen ser manipulades per unes circumstàncies tant imbècils com són les modes.

Dona o marioneta?

Francisco Guerrero Elvira

Segons la pàgina web elmundo.es, el 2008 ha estat el pitjor any quant a la violència de gènere. En el 60,9% dels casos, la dona seguia amb la seua parella encara sent maltractada, i un 44,3% de dones assassinades eren estrangeres.

Aquests són dades que potser no sorprenen de manera exagerada, però, i si dic que 400 dones al dia van denunciar per maltractament? Estem parlant de munts de diferents dones que són amenaçades, violades o apallissades per “homes”. “Homes” als quals anomenar-los animals o monstres seria com dir-los un pirop. Aquests "homes" agredeixen la dona de diferents formes: verbalment, psíquicament, físicament, i fins i tot arriben a matar-les en moltes ocasions. A més els seus maltractaments provoquen en la dona una pèrdua d'autoestima, un aïllament social, ansietat i altres tipus de malestar emocional i fisíc.

Jo em faig diverses preguntes: perquè hi ha gent que realitza accions tan obscenes? I per què la dona acaçada no intenta detenir en moltes ocasions el maltractament? Hi ha alguna forma de detenir aquest maltractament? Responent a la primera pregunta, diré que molts homes des de petits han tingut una molt dolenta educació o han estat maltractats. Això fa que reflecteixen el seu odi marcant el puny en la cara de la seua dona, trist però cert. Respecte a la dona, no sol deixar la relació a causa de la por de sofrir un mal major provinent del seu “estimat” o per enganyar-se a si mateixa pensant que el maltractament rebut no és tan greu i realment hi ha amor entre ella i la seua parella. I per a acabar, dir que hi ha diversos camins perquè es redueixen els maltractaments a la dona, ha d'haver un major control sobre els que maltracten, una major informació sobre consells per a les dones maltractades i un sistema de prevenció que si es milloràs, podria salvar moltes dones. Un exemple d'un dolent sistema preventiu és el cas de María del Rosario, que va ser assassinada pel seu marit mentre estava de permís. Els policies no van poder localitzar-lo abans de què assassinara a la seua exesposa. I això és només una història més de tantes que podrien evitar-se. Per coses com aquesta, no m’agradaria ser dona, en ocasions marioneta en mans de qui no l'estima.

Sense ell no sóc res

Priscila Gómez Esclapez

Ací estic un dia més, fent el dinar a casa, cuidant dels meus xiquets i veient la televisió. El meu marit està a punt d'arribar i jo quasi ho tinc tot preparat. La veritat és que es fa tot tan monòton, ja no sé ni com és l'alegria d'eixir amb les meues amigues però, quines amigues? Fa tan de temps que no ens parlem que els he perdut la pista. Ací, sola, m'entretinc pintant quadres, l'únic que em dóna una miqueta d'humanitat. Ja està! Acaba d'obrir la porta, un silenci incòmode s'aproxima. Només escolte els seus passos juntament amb l'accelerada respiració dels meus fills. –Hola amor!-li dic. No hi ha cap contestació. –Dóna'm el menjar que estic cansat– les buides i pobres paraules que em dirigeix.

Què està ocorrent? Demà és el nostre aniversari, em regalarà un pom de roses com fa dos anys o potser un gegant ós de peluix? Ell sempre se'n recorda de tot, i repeteix, de tot. L'any passat, no espera, l'altre any, no pot ser, no, m'estic equivocant. No aconseguisc recordar la cosa que em va donar.

Ja és tretze de gener. Recorde el primer bes, va ser a la disco, ell em va mirar i vam ballar. Somriure darrere somriure ell se m'apropava– què atrevit!-pensava. No obstant això m'encantava i en eixir m'hi va acompanyar a ma casa on tot romàntic, acostat al meu portal, em va besar. Què donaria jo per tornar al primer amor, quan tots dos ens quedàvem mirant hores i hores sense dir una paraula! Ara tot és ben diferent. Jo pense que és pels meus fills, i pel seu treball, és clar, ja que moltes nits es queda a l'oficina. A la tele es veuen telenovel·les on l'espòs li posa les banyes a la seua esposa, però jo estic segura de què això mai em passarà a mi, amb la tendresa d'home que tinc...

Amb llapis i paper escric aquesta carta. Joan, el meu marit, va provocar el dia més dolent de les nostres vides. Ahir al nostre aniversari, jo li vaig preparar el sopar més ric que coneixia i vaig portar els meus fills a casa de la meua germana. Va tornar tard, però jo el seguia esperant. A la una de la matinada arribà colorat com una tomaca i li vaig preguntar que què ocorria. Ell m'hi va cridar: -Tot és per tu culpa! I tot seguit vaig caure al sòl. En despertar vaig pensar que m'havia quedat adormida doncs tot estava igual que com si ell no haguera arribat. Així doncs vaig anar al bany i... En mirar-me a l'espill milers de records s'abalançaren davant de mi. No! Em negue! No puc! Tenia la cara deformada, uns ulls de color roig, la marca d'una mà al meu rostre, i un redolí violeta a la galta. De sobte vaig recordar aquella mala visió que portava mesos ocultant fins arribar a creure-m'ho. Vaig recordar l'amarg regal que el meu estimat em regalà l'any passat: una batedora, per a fer-li els seus batuts favorits. En obrir-lo se'm va caure i ell enfurismat m'empentà contra la paret, m'agredí verbalment i m'assetjà amb la seua mirada. Però crec que si vaig poder oblidar açò, podré amb dos records, no ho creuen? Ho faré, encara que haja de llevar tots els espills de ma casa. No tornarà a passar, ell m'estima i jo a ell. Estem fets l'un per a l'altre. Sempre serà el meu primer amor.

DONA I SUFRAGI

Enrique Ortiz Fernàndez

La negació dels drets de les dones està present al llarg de la història, en la majoria de cultures, les dones són vistes com a objectes de maneig amb què poden fer el que vulguen, submises a estructures patriarcals que els han negat els drets humans més fonamentals. Fins i tot les lleis antigues i els sistemes tradicionals, com el cristianisme i l'islamisme (tant que diuen que la religió és bona i que fa el bé per a tod@s), han provocat la dependència de la dona. De forma semblant a l'esclavitud, a l'explotació de les classes desfavorides i la ma d'obra. On la dona també s'ha vist representada.
La dona ha lluitat al llarg del temps contra corrent pel simple objectiu de tindre les mateixes llibertats i els mateixos drets que qualsevol persona i que no se la jutjara per ser dona, ja que això és un aspecte tan sols físic. A poc a poc ha anat aconseguint l'un darrere de l'altre el seu desig de veure's abrigada per eixa societat injusta que tants mals glops li ha fet, i li fa, passar.


Un aspecte molt important pel qual la dona amb dents i ungles ha lluitat i encara lluita, és el sufragi femení que ha sigut garantit i revocat, diverses vegades en uns quants països del món. Fonts informatives diuen que el primer sufragi femení, amb les mateixes característiques pròpies que el masculí, es va garantir en Nova Yersey en 1776, encara que va rescindir en 1807. Pitcairn va garantir el sufragi femení en 1838. Uns quants països i estats van garantir un sufragi femení restringit en la segona mitat del segle XIX, començant per Austràlia del Sud en 1861. El primer sufragi femení sense restringir, en la qual cosa a dret a votar es referix, ja que a les dones no se'ls permetia presentar-se a eleccions, es va garantir en Nova Zelanda en 1893.
A Espanya el desenrotllament del sufragi no va seguir les mateixes pautes que en la resta del món, no va a ser fins al final de la Gran Guerra (al voltant de 1920) que va surgir agrupacions com la “Associació Nacional de Dones Espanyoles”. Elles van ser les que van impulsar i van aconseguir que a Espanya es creara este dret, les mateixes dones, amb noms tan coneguts com importants com per exemple: Victòria Kent, María de Maetzu… Bravo per elles!
Per a concloure, m'agradaria dir que ara ja en el s.XXI la dona està, gràcies a Déu, inserida quasi per complet en la societat i té els mateixos drets que els hòmens, que moltes vegades es veuen només sobre el paper. Pense que açò hauria d'haver sigut al llarg de la història per igual, ja que la dona és tan important com l'home i els seus drets s'han de respectar i concedir per igual.

MALTRACTE A LA DONA

Iván de los Reyes López Marcos

El 25 de Novembre és el dia mundial del maltracteament a la dona, i per no perdre costums, també moren dones a mans dels “seus” homes aquest dia. Sembla que només puguem reflexionar i continuar amb la vida quotidiana i veure de vegades les desgràcies a la TV i rentar-nos les mans, com si això no anara amb nosaltres.

Certs “individus” por posar-los un nom, els quals es senten inferiors a la seua parella (ja que en realitat ho són, amb les seues accions ho deixen veure) la seua única opció és sentir-se per damunt d'elles i mantindre-les davall el seu poder, sotmetent-les amb colps, insults i la resta de coses intolerables. Açò no es pot permetre, eixes persones no mereixen eixe tracte, és més, ningú mereix eixe tracte ni tan sols els que ho provoquen.

Més tard són ells, els suposats “homes” que després de matar la seua dona, nóvia o “exelquesiga” es posen a plorar, portant-se les mans al cap dient una i altra vegada: JO NO VOLIA FER-HO, NO VOLIA.

Com succeïx amb tot, quan s'arriba a eixe punt ja és massa tard. Maleïts els que furten la vida d'altres quan potser, tal volta, ni ells mateixos es mereixen la que tenen. Cal veure com és de descuidada la justícia i qué atroç resulta la por.

Es senten acorralats, sense eixida, són patètics, l'únic que guanyen a través de colps i vexacions és perdre la poca dignitat que tenien, i només posant una mà damunt d'ella, la seua virilitat es perd instantàniament.

Aquestes persones no estimen, mai han estimat, perquè ni tan sols són capaços d'estimar-se a si mateixos. Ells són “hòmens”, dominants, poderosos… per tant una cosa tinc per a ells: és molt més home el que plora, que el que fa plorar a una dona.