Sense ell no sóc res

Priscila Gómez Esclapez

Ací estic un dia més, fent el dinar a casa, cuidant dels meus xiquets i veient la televisió. El meu marit està a punt d'arribar i jo quasi ho tinc tot preparat. La veritat és que es fa tot tan monòton, ja no sé ni com és l'alegria d'eixir amb les meues amigues però, quines amigues? Fa tan de temps que no ens parlem que els he perdut la pista. Ací, sola, m'entretinc pintant quadres, l'únic que em dóna una miqueta d'humanitat. Ja està! Acaba d'obrir la porta, un silenci incòmode s'aproxima. Només escolte els seus passos juntament amb l'accelerada respiració dels meus fills. –Hola amor!-li dic. No hi ha cap contestació. –Dóna'm el menjar que estic cansat– les buides i pobres paraules que em dirigeix.

Què està ocorrent? Demà és el nostre aniversari, em regalarà un pom de roses com fa dos anys o potser un gegant ós de peluix? Ell sempre se'n recorda de tot, i repeteix, de tot. L'any passat, no espera, l'altre any, no pot ser, no, m'estic equivocant. No aconseguisc recordar la cosa que em va donar.

Ja és tretze de gener. Recorde el primer bes, va ser a la disco, ell em va mirar i vam ballar. Somriure darrere somriure ell se m'apropava– què atrevit!-pensava. No obstant això m'encantava i en eixir m'hi va acompanyar a ma casa on tot romàntic, acostat al meu portal, em va besar. Què donaria jo per tornar al primer amor, quan tots dos ens quedàvem mirant hores i hores sense dir una paraula! Ara tot és ben diferent. Jo pense que és pels meus fills, i pel seu treball, és clar, ja que moltes nits es queda a l'oficina. A la tele es veuen telenovel·les on l'espòs li posa les banyes a la seua esposa, però jo estic segura de què això mai em passarà a mi, amb la tendresa d'home que tinc...

Amb llapis i paper escric aquesta carta. Joan, el meu marit, va provocar el dia més dolent de les nostres vides. Ahir al nostre aniversari, jo li vaig preparar el sopar més ric que coneixia i vaig portar els meus fills a casa de la meua germana. Va tornar tard, però jo el seguia esperant. A la una de la matinada arribà colorat com una tomaca i li vaig preguntar que què ocorria. Ell m'hi va cridar: -Tot és per tu culpa! I tot seguit vaig caure al sòl. En despertar vaig pensar que m'havia quedat adormida doncs tot estava igual que com si ell no haguera arribat. Així doncs vaig anar al bany i... En mirar-me a l'espill milers de records s'abalançaren davant de mi. No! Em negue! No puc! Tenia la cara deformada, uns ulls de color roig, la marca d'una mà al meu rostre, i un redolí violeta a la galta. De sobte vaig recordar aquella mala visió que portava mesos ocultant fins arribar a creure-m'ho. Vaig recordar l'amarg regal que el meu estimat em regalà l'any passat: una batedora, per a fer-li els seus batuts favorits. En obrir-lo se'm va caure i ell enfurismat m'empentà contra la paret, m'agredí verbalment i m'assetjà amb la seua mirada. Però crec que si vaig poder oblidar açò, podré amb dos records, no ho creuen? Ho faré, encara que haja de llevar tots els espills de ma casa. No tornarà a passar, ell m'estima i jo a ell. Estem fets l'un per a l'altre. Sempre serà el meu primer amor.