Lluita de la dona

Rubén Candela Ruiz

El llenguatge és el primer que fa distincions, emprant una paraula distinta que divideix el ser humà en dos: home i dona. Llavors, no veig estrany això de què haja discriminació entre home i dona, quan el mateix llenguatge discrimina. Durant molts anys s’ha considerat la dona com un ésser inferior a l’home, condemnada a servir-lo, cuinar i mantindre els fills, però allò pitjor de tot no és això, el pitjor és que s’ha permès, i s’està permetent ja fa molts segles. Avui en dia, les dones lluiten per la igualtat, per arribar on és l’home, per ser igual que ells, per tindre allò que es mereixen, però això no és fàcil, hi ha molt de retrògrad solt, molt empresari masclista que pel mateix servei paga menys a les dones, i damunt han de suportar l’acaçament dels companys en el treball. El 9,9 % de les dones treballadores es sent acosada en el treball i tot per un sou inferior als del altres companys barons.

En els països veïns a aquest, la dona està considerada igual que l’home, perquè ací és distint? Vam més endarrerits que ells? O ens costa reconéixer que la dona està igual de capacitada que nosaltres per a fer les mateixes feines? Els homes, hem de saber que la dona és una part important de la societat, jo diria que més que l’home i tot, elles són les que donen a llum els fills, sense elles seria el fi de la raça humana, no creieu que mereixen almenys el mateix tracte que nosaltres? Darrerament les coses estan canviant, ja la dona no és considerada tan inferior a l’home com ho era fa segles o fa décades, tants anys de lluita i d’esforç estan donant els seus fruits, i si seguim així, dins d’uns anys la dona tindrà el paper que es mereix en aquesta societat injusta. Abans la societat era masclista, podríem dir que les dones, en l’antiguitat, eren masclistes, que elles reconeixien la cuina com el seu territori, reconeixien les feines de la llar com seves, i que per això avui la dona té tants problemes per ser reconeguda com igual, perquè les dones d’abans no van fer res per canviar aquesta manera de pensar. Però en l’actualitat esta manera de pensar està canviant, la majoria de les dones són feministes i molts homes també, és un pas molt important per canviar aquesta societat.

En conclusió, jo crec que les dones mereixen com a mínim el mateix que els homes, i es mereixen ser reconegudes per la societat com a persones igualment capacitades però a qualsevol feina, i que gràcies a què avui en dia la dona està lluitant per allò que és seu, arribarà a tindre un lloc en la societat, el mateix que l’home. Tots tenim l’obligació de contribuir en aquest canvi, ja siga altruistament o per agrair d’alguna mena tot el que la nostra mare ha fet per nosaltres, i a la qual estimem tant.

Melania Bernabeu Martínez

Elles, germanes, ties, iaies, cosines, mares, dones, elles, pegades, violades,

obligades, maltractades, elles. Està molt bé que darrere d'un dia de treball de dona,

assetjada pel cap, o intimidada per les mirades dels seus companys, arribe

a sa casa després de les seues 10 hores de jornada laboral, i estiga

el seu marit en sa casa esperant-la per a pegar-li una pallissa perquè el

sopar no està preparat.

Elles aguanten, un colp darrere d'un altre, els seus cossos pareixen mapes

plens de muntanyes pels colps, les seues pells esgarrades d'arraps, mentixen i

diuen –que desmanotada sóc, vaig caure en ma casa, entropessant-me en el

corredor- ingènues… Per què no telefonen? Per què no denuncien? Per què no

fan "res"? Pel simple fet que si telefonen són mortes, si denuncien esquarterades

i si fan quelcom, una altra pallissa més que guardar i plorar d'amagat en la solitària

habitació.

Si preguntem pel carrer, a qualsevol persona si coneix a algú que haja sigut maltractat,

ens contestaran que no, i és normal, ja se sent una persona avergonyida quan la

seua parella li pega, perquè encara vaja contant-s'ho als seus amics, familiars o la

persona que va preguntar açò. Són maltractades i encara no fan res, perquè les seues

parelles els fan creure que és la seua culpa, que si els peguen és pel seu bé, per no tindre

la bugada feta, per no haver fet el menjar a temps, perquè un altre home les haja mirat

sense que volgueren… Per qualsevol motiu són maltractades i més tard els demanen

perdó als seus marits per haver-ho fet malament, per no haver tingut la camisa planxada,

per no haver fet el menjar quan el fill estava malalt en el llit i ella estava cuidant-lo, i per

haver portat una samarreta de coll alt, i que un obscé l'haja mirat. Són així, tot psicologia,

tot mentida, mentides que les van tancant en el món que volen les seues parelles.

Són poques les que telefonen, denuncien o conten el que els succeïx als seus sers estimats, i

malgrat que l'ordre d'allunyament estiga posada, moltes no es lliuren de ser assassinades

pels seus marits, eixa és la seua manera de venjar-se, i més tard suïcidant-se ells mateixos.

Quin gran final feliç, jo no visc, però ella tampoc, ella.

Mentres has llegit este text una dona ha sigut maltractada, o inclús matada, la qual potser,

en el seu moment si que va demanar ajuda i no se la van aportar del tot bé, i dona darrere

de dona morta, els mitjans de prevenció del maltractament van creixent perquè no continuen

passant estos desastres, però sempre hi haurà algun mal nascut que torne a repetir

este succés.

COS SENSE CARN

Sandra Martínez Pérez

Cada vegada em pose a pensar més sobre les influències de la moda en la dona. De veritat creieu que som atractives pareixent un sac d'ossos? Allò pitjor és que les dones sentim que no som hermoses si no aconseguim les mesures adaptades a les pasarel•les i fixades a la cintureta de la Barbie, vivim en una societat on la dona ha de ser perfecta -però és que no us assabenteu? la dona tan sols és perfecta retocada amb el photoshop, com es troben la majoria de les famoses en les fotos-, perfecta? La dona en sí és perfecta i també té els seus defectes com qualsevol esser humà.
Per exemple, fa poc de temps vaig anar a comprar roba, i vaig trobar moltes talles de la 34 i 36, però clar per eixa cintureta no cap ni el mateix Don Quixot amb la seua estructura de macarrò, i nosaltres les dones ens sentim estranyes i anem al nostre marit o al nostre novi dient que si ens veuen grosses, jo no sé vosaltres però pareixen lligades a la moda, si ara es porta un 36 totes hem de reduir els nostres diàmetres fins aquesta talla. I també les persones grosses se senten discriminades a l’hora de trobar roba a les tendes, suposem que a una dona li agrada un pantaló d'una tenda, quan entra i pregunta pel pantaló i li pregunten la talla que usa, aquesta diu una quaranta-sis i la depenenta li contesta que sols es fabriquen talles fins a la trenta- huit, això és verídic, això passa ara mateix en la majoria de les tendes.
Hi ha moltes dones que patixen les veritables conseqüències, dones que no tenen autoestima, que sempre es veuen lletges, grosses, i no s'adonen de la realitat, que estan patint una malaltia, ara estic parlant de l'anorèxia i bulímia, que en la meua opinió té molt a veure amb això, que en part té molta responsabilitat sobre les joves que estan molt lligades a la moda i seguixen els passos de les models de les grans pasarel•les, per a mi, perquè una persona desfile en les pasarel•les ha de tindre carn i que replene la roba.
De veritat hem de fer un “stop” amb aquesta situació, hem de fer que cada dona se senta bé amb el seu cos, sobretot des d’aquest article jo cride a totes les dones que tinguen la seua personalitat, que no es deixen portar per les tendències, que es cuiden, i que no deixen ser manipulades per unes circumstàncies tant imbècils com són les modes.