Melania Bernabeu Martínez

Elles, germanes, ties, iaies, cosines, mares, dones, elles, pegades, violades,

obligades, maltractades, elles. Està molt bé que darrere d'un dia de treball de dona,

assetjada pel cap, o intimidada per les mirades dels seus companys, arribe

a sa casa després de les seues 10 hores de jornada laboral, i estiga

el seu marit en sa casa esperant-la per a pegar-li una pallissa perquè el

sopar no està preparat.

Elles aguanten, un colp darrere d'un altre, els seus cossos pareixen mapes

plens de muntanyes pels colps, les seues pells esgarrades d'arraps, mentixen i

diuen –que desmanotada sóc, vaig caure en ma casa, entropessant-me en el

corredor- ingènues… Per què no telefonen? Per què no denuncien? Per què no

fan "res"? Pel simple fet que si telefonen són mortes, si denuncien esquarterades

i si fan quelcom, una altra pallissa més que guardar i plorar d'amagat en la solitària

habitació.

Si preguntem pel carrer, a qualsevol persona si coneix a algú que haja sigut maltractat,

ens contestaran que no, i és normal, ja se sent una persona avergonyida quan la

seua parella li pega, perquè encara vaja contant-s'ho als seus amics, familiars o la

persona que va preguntar açò. Són maltractades i encara no fan res, perquè les seues

parelles els fan creure que és la seua culpa, que si els peguen és pel seu bé, per no tindre

la bugada feta, per no haver fet el menjar a temps, perquè un altre home les haja mirat

sense que volgueren… Per qualsevol motiu són maltractades i més tard els demanen

perdó als seus marits per haver-ho fet malament, per no haver tingut la camisa planxada,

per no haver fet el menjar quan el fill estava malalt en el llit i ella estava cuidant-lo, i per

haver portat una samarreta de coll alt, i que un obscé l'haja mirat. Són així, tot psicologia,

tot mentida, mentides que les van tancant en el món que volen les seues parelles.

Són poques les que telefonen, denuncien o conten el que els succeïx als seus sers estimats, i

malgrat que l'ordre d'allunyament estiga posada, moltes no es lliuren de ser assassinades

pels seus marits, eixa és la seua manera de venjar-se, i més tard suïcidant-se ells mateixos.

Quin gran final feliç, jo no visc, però ella tampoc, ella.

Mentres has llegit este text una dona ha sigut maltractada, o inclús matada, la qual potser,

en el seu moment si que va demanar ajuda i no se la van aportar del tot bé, i dona darrere

de dona morta, els mitjans de prevenció del maltractament van creixent perquè no continuen

passant estos desastres, però sempre hi haurà algun mal nascut que torne a repetir

este succés.