DONA I SUFRAGI

Enrique Ortiz Fernàndez

La negació dels drets de les dones està present al llarg de la història, en la majoria de cultures, les dones són vistes com a objectes de maneig amb què poden fer el que vulguen, submises a estructures patriarcals que els han negat els drets humans més fonamentals. Fins i tot les lleis antigues i els sistemes tradicionals, com el cristianisme i l'islamisme (tant que diuen que la religió és bona i que fa el bé per a tod@s), han provocat la dependència de la dona. De forma semblant a l'esclavitud, a l'explotació de les classes desfavorides i la ma d'obra. On la dona també s'ha vist representada.
La dona ha lluitat al llarg del temps contra corrent pel simple objectiu de tindre les mateixes llibertats i els mateixos drets que qualsevol persona i que no se la jutjara per ser dona, ja que això és un aspecte tan sols físic. A poc a poc ha anat aconseguint l'un darrere de l'altre el seu desig de veure's abrigada per eixa societat injusta que tants mals glops li ha fet, i li fa, passar.


Un aspecte molt important pel qual la dona amb dents i ungles ha lluitat i encara lluita, és el sufragi femení que ha sigut garantit i revocat, diverses vegades en uns quants països del món. Fonts informatives diuen que el primer sufragi femení, amb les mateixes característiques pròpies que el masculí, es va garantir en Nova Yersey en 1776, encara que va rescindir en 1807. Pitcairn va garantir el sufragi femení en 1838. Uns quants països i estats van garantir un sufragi femení restringit en la segona mitat del segle XIX, començant per Austràlia del Sud en 1861. El primer sufragi femení sense restringir, en la qual cosa a dret a votar es referix, ja que a les dones no se'ls permetia presentar-se a eleccions, es va garantir en Nova Zelanda en 1893.
A Espanya el desenrotllament del sufragi no va seguir les mateixes pautes que en la resta del món, no va a ser fins al final de la Gran Guerra (al voltant de 1920) que va surgir agrupacions com la “Associació Nacional de Dones Espanyoles”. Elles van ser les que van impulsar i van aconseguir que a Espanya es creara este dret, les mateixes dones, amb noms tan coneguts com importants com per exemple: Victòria Kent, María de Maetzu… Bravo per elles!
Per a concloure, m'agradaria dir que ara ja en el s.XXI la dona està, gràcies a Déu, inserida quasi per complet en la societat i té els mateixos drets que els hòmens, que moltes vegades es veuen només sobre el paper. Pense que açò hauria d'haver sigut al llarg de la història per igual, ja que la dona és tan important com l'home i els seus drets s'han de respectar i concedir per igual.