Reggaeton

Inma Pastor Arronis

Dissabte per la nit, un alt percentatge de jóvens i no tan jóvens, ixen de marxa a una macrodiscoteca o a petites tasques de barri. El resultat esperat es tornar a casa amb el cos com un taulat andalús destrossat de tant de ballar. I què ballen els nostres jóvens (i no tan jóvens) hui en dia? Segur que el complex ball de “La Macarena” és encara (varis anys després del bum social que va ocasionar) un repte per a la majoria de persones. Però no! Fa uns pocs anys, els nostres amics de l´altre costat de l`Atlàntic, és de suposar que molt enfadats (i amb tota la raó del món) després de cents d'anys d'opressió espanyola van decidir enviar-nos un nou corrent musical: el reggaeton. Això és el que ballen les nostres filles, nostres amics, coneguts i demés gent. A simple vista no sembla tan dolent, no? Si nosaltres els hem donat cantants de la talla de Alejandro Sanz, Julio Iglesias i al nostre David Bisbal, perquè ens haurien d'enviar alguna coseta tan dolenta? (musicalment parlant) Això és el que degué pensar l'Agència Central d'Intel·ligència, és a dir, la totpoderosa Estats Units quan va ajudar Bin Laden i l'Afganistán a lluitar contra els soviètics. Doncs sí amics, el reggaeton s'ha convertit en el nostre 11-S musical. Ha impactat amb tanta força entre nosaltres que ha destrossat la nostra integració social als nostres oïts. I és que els teus gusts musical t'atorgaran cert grau de acceptació. Al heavy se'l considera satànic, al raper com a un barribaixer, al reggaetoner… l`ànima de la festa. I és que si no t´agrada el reggaeton no tens molt de futur en una discoteca ja que, el nostre amic, forma part de la major varietat musical que solen “punxar” en una discoteca. Dit això, continua sense semblar tan horrible, però, davall d'eixa música de fons, trobem el vertader problema: la lletra. Sense esmentar la repetitivitat, les seues lletres estan carregades de grans dosis de masclisme. No sols parla de la dona en la seua totalitat, sinó que parla d'ella com un drap brut, com si sols se la necessitara per a una cosa (i no, no és per a escombrar o netejar els plats) Sempre hi ha excepcions, però m'aventure a dir que un 99% d´estes cançons emanen eixa “SIMPATIA” i “CORTESIA” amb les dones.

Resulta irònic pensar que les dones al llarg de la història han lluitat per la igualtat de gènere i contra el masclisme, lluita que s'acaba en tres minuts i mig quan tota la sala brama a ritme de reggaeton. És més divertit encara pensar que moltes dones es declaren “reggaetoneres”. Fins on hem arribat!. No tan sols soportem una música (hui dia denominen música a qualsevol cosa) que denigra a les dones, sinó que ens proclamen fidels seguidors d'aquesta. Això no es denomina ser “reggaetonera”, és ser masoquista. Hem d'erradicar aquesta música clarament masclista i misògina, que trenca qualsevol igualtat entre homes i dones i acaba amb tants anys de lluita per la igualtat.