Discriminació ó tradició?

Rosa Asencio Vicente

Estem farts d'escoltar allò de què la dona està discriminada a la societat; que som les dones qui ens encarreguem de totes les feines de la casa, dels xiquets o les compres. Açò ja s'ha convertit en una rutina.
En canvi, no fem res per remeiar-ho; seguim ocupant el lloc principal a l'hora de netejar la casa o acostar els nens a l'escola. Les dones seguim sent les que desenvolupem els treballs bruts; aquells que els nostres marits, pares ò germans no volen desenvolupar. I allò que és més trist encara, i és que, de vegades, cobrem menys que aquestos senyors només per haver nascut un tant “diferents” a ells, encara que fem igual o m'atrevisc a dir millor la mateixa feina.

Açò s'ha convertit en un dia a dia, però encara seguim sense fer res al respecte; les típiques joguines de les xiquetes segueixen sent les cuinetes, els ninots (cada vegada més apareguts als nens de veritat) i les eines per fregar o agranar la casa. Ho inculquem des de menudes, pareix que estiguen destinades a passar la vida a l'ordre de les seues famílies i sent esclaves de la brutícia de les seues cases. Al mateix temps, encara que avui en dia contribueixen en baixar a pel pa els dissabtes i diumenges, els homes sempre han sigut els que esperen el sopar asseguts al sofà amb el comandament a distància a la ma.

Per una altra banda, hi encontrem el tema de les religions; al meu paréixer, aquestes sí que són les que vertaderament discriminen el sexe femení. Mai vorem una dona donant missa o un home amb el mocador cobrint-li el cap. Però ja estem parlant de temes socialment difícils; perquè, en realitat, les dones musulmanes no estan obligades a portar dia i nit el vel posat, ni a eixir al carrer amb la mirada baixa i tapades fins els ulls. És, purament, una tradició. A l'igual que passa amb aquesta religió, podríem seguir dient exemples d'altres, perquè, a la fi, totes són similars.

Encara que també hem de dir que avui en dia les dones estem aconseguint tot allò que mai hem fet. Des de la lluita de les sufragistes al segle XXI moltes coses han canviat. Ara ja podem dir que tenim representació en tots els alts càrrecs, que som més les qui arribem a la universitat (comparant amb el nombre d'homes que hi arriben, som la majoria), que poc a poc estem aconseguint tot allò que ens proposem. I allò que és més difícil; estem aconseguint involucrar-nos en la societat d'avui en dia sense deixar a un costat la nostra casa, els nostres fills, la nostra família; tot allò del qual sempre ens hem encarregat.

Ara bé, és el meu torn de paraula: de veres som el sexe dèbil?