La creació de la dona

Ana Díaz Sempere

He decidit mostrar-vos un petit escrit que vaig trobar fa temps en una revista del carrer (de les gratuïtes), i em va agradar tant que vaig decidir guardar-me-la.

Tracta sobre la creació de la dona, de per què Déu va fer la dona. Potser es deixa de costat la "creació de l'home", però després de tants anys considerades com el sexe dèbil, ens mereixen una mica de protagonisme. És molt bonic, espere que us agrade.

Quan Déu es va disposar a crear la dona, un àngel se li va acostar i li va dir:

-Per què dediques tant de temps a aquesta criatura?

Déu li va respondre:

-Fixa't bé: ha de tindre una falda tan gran que puga acomodar-hi dos xiquets al mateix temps. Ha de ser capaç de donar besos que puguen curar des d'un genoll raspat a un cor trencat i haurà de fer-ho tot només amb dues mans. Aquesta creació és la meua favorita. Ella tindrà la capacitat de treballar divuit hores diàries i a mès intentarà no queixar-se.

L'àngel es va acostar encara més per tocar la dona i va dir:

-L'has feta molt suau, Senyor.

-Sí, és suau -va dir Déu- però l'he feta també forta, no tens ni idea del que pot aguantar o aconseguir.

-Pot pensar? Va preguntar l'àngel.

-No sols serà capaç de pensar, sinó també de raonar, argumentar i negociar.

L'àngel estenent la seua ma va tocar la galta de la dona i va dir:

-Senyor, té una fuga.

Al que Déu li va respondre:

-Això no és cap fuga. És una llàgrima. Les llàgrimes són la manera d'expressar la seua alegria, la seua pena, el seu desengany, el seu amor, el seu patiment i el seu orgull. Tot açò va impressionar molt l'àngel.

-Senyor, has pensat en tot, la dona és realment meravellosa.

-Ho és, la dona té detalls i capacitats que meravellen els homes: aguanten dificultats, porten grans càrregues, però al mateix temps vessen felicitat, amor i joia de viure. Somriuen quan volen cridar, canten quan volen plorar, ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen i s'enfronten a la injustícia. No accepten un no per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven de qualsevol cosa perquè la seua família puga tindre allò que necessita. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seues amistats aconseguixen premis. Saben que un abraç i un bes poden ajudar a un cos trencat.

Però no obstant tot això, la dona té un gran defecte: de vegades se li oblida tot el que val.