El Masclisme

Noemí Peiró Albaladejo

Si busquem masclisme en el diccionari trobarem que el masclisme és el conjunt de actituds i pràctiques sexistes o ofensives portades a terme contra la dona.

El masclisme engloba un conjunt de actituds, conductes, practiques socials i creences destinades a justificar i promoure el manteniment d'actituds discriminatòries en contra de la dona i contra homes el comportament dels quals no es adequadament “masculí” als ulls de la persona masclista.

Tradicionalment el masclisme ha estat associat a la jerarquització de la família en favor de la comoditat i el benestar dels homes. En aquest sentit, es considera masclista assignar el treball menys fastigós als homes.

Aqueta definició és la que hui en dia podem encontrar en qualsevol diccionari, però en el text reial, el masclisme aplega a ser encara molt més complicat que tot això, ja que no només la dona en molts casos se sent com una criada de l'home, sinó que damunt de tot pareix el seu gos. Molts d'aquestos homes viuen estancats en el passat quan la dona havia de fer el que ell volia o rebria una pallissa, que això de les pallisses a les dones no penseu que és d'ara, sinó que és ara quan els mitjans de comunicació estan donant la veu d'alarma encara que sempre han existit aquestos tractaments a les dones. El que no podem fer es creuar-nos els braços i deixar que dia a dia moren moltes més dones que el mes passat o que l'any passat, haurem aconseguit alguna cosa el dia que aquest marcador estiga completament a zero. És esperançador que cada dia hi ha més manifestacions, inclús moltes d'elles com per exemple una organitzada a Madrid el 28 d'octubre de 2008 que era íntegrament promoguda pels homes per a tallar definitivament amb aquesta massacre que dia a dia és marca en tots el fulls dels periòdics. La concienciació és important.
Són molts els homes que estan en contra de maltracte, i el veuen com a una covardia per part d'altres homes, però encara n'hi ha molts que pensen que la seua dona, la seua nóvia, la seua germana, la seua mare... són de la seva possessió i que han de besar per on ells caminen. Quantes més dones han de morir per a prendre verdaderes lleis penals contra aquests assassins?

Maltractament domèstic

Adelina Peinado

A l'Índia són moltes les dones que moren cremades pels seus marits per tal de poder casar-se amb una altra que tingué un dot major, al nostre país són la gelosia i la ràbia el que provoca tots aquests altercats. No oblidem que molts maltractadors estan sota la influència de l'alcohol i les drogues a la qual cosa agreuja el problema ja que no estaran en el seu judici a l'hora d'interpretar les conductes de la seua parella, creuran que els enganya, que els roba...

Aquest problema hauria de ser de fàcil solució ja que no hem d'esperar que descobreixen una vacuna ni que inventen res que ho solucione, està en la societat i en la posició de la dona, en ella la clau per superar aquest problema. L'educació i els serveis socials tenen un paper primordial. L'entrenament de metges, educadors, policies i altres serveis socials ajudaria a superar aquest problema, la dona es sentiria més recolzada a l'hora de prendre una decisió.

No oblidem que la base està en unes normes i papers apresos des de petits en la societat en què es van criar i que s'han tornat automàtics. D'altra banda, possiblement és una forma d'actuar que els aporta molts beneficis secundaris, la qual cosa ajuda a què es mantinga l'actitud agressiva. Les dones dels maltractadors anticipen les seves reaccions i intenten fer tot el que els agrada perquè ells estiguen tranquils i no generen conflictes, això els aporta als agressors un benefici que ajudarà a què mantinguen les seves actituds agressives encara que moltes vegades siguen exagerades i fora de context .

Ja hi ha una llei que protegeix les persones maltractades, que articulen la seva vida amb ajuts per mantenir allunyades del maltractament, ara només falta afrontar la complicadíssima tasca de mentalitzar a les maltractades. Falta que els recordem a diari, si és necessari, que les seves vides, la seva dignitat i el seu futur són molt més importants que les del maltractador amb què conviuen. Falta que els recordem que la seua seguretat i la dels seus fills depenen que desterren de les seues vides al maltractador. Només cal que els recordem que hi ha molta gent disposada a ajudar amb tot. El sistema protegeix a les persones maltractades, però elles han de donar el primer pas sense tornar la vista enrere.

2 poemes

Míriam Fortea Felipe

Maria Merçé Marçal

Aquest poema representa molt a les dones feministes, el que vol dir és que per ser dones no tenen que fer tota la feïna de la casa. I aquestes coses que apareixen com per exemple: “escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d´espart…” són una sèrie d’enumeracions que l´autora fa per a dir les coses amb què la societat les relaciona, és a dir, sobre tot amb tot allò el que té a veure amb netejar la casa.

Drap de la pols

Drap de la pols, escombra , espolsadors,
Plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
Sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
I sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja , pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


Aquest altre poema parla sobre la mort d’una dona, que per desgràcia és molt comuna hui en dia. Aquest poema m’ha agradat molt. L’he trobat en relatsencatala.com.

Segrestrada

El meu jo, envaït per la por.
La meva ànima morta sobre una pedra.
Se m'endú la foscor.

La sort fuig de mi.
La ruina m'acorra-la.
Sento que mai podré sortir d'aquí.

Llençada a la cambra fosca,
llençada a la desgràcia fosca
Que algú vingui i acabi amb aquest patir.

Mentre dormo acabada pel dolor
un petit revolt m'exalta.
Obro els ulls, i desitjaria no haver-ho dit.
No volia morir. Vull quedar-me presa si fa falta.

Però ja és massa tard.
Un individuu mirant-me fixament,
apreta el gatell.
I deixo el món dels vius, morint lentament.

Home per favor!

Laura Molina Quinto

Perfectes mares i dones, mestresses de casa i amb una educació limitada, només per a arribar a ser les “millors”( dins de casa sempre, està clar). Aquesta era la situació de la dona al segle XIX, tractada com si no sàpia fer altra cosa, i com si només fora un objecte al qual puguen moure com volen per a saciar les seus necessitats d'homes ocupats i sense temps. Encara creuen que hem sortit de la costella de l'home, i que formen parts d´ells. Però gràcies a l'esforç de moltes d'elles i d'alguns d'ells, tot açò està molt superat. Gran part de les seues vides l'han dedicat a lluitar per una igualtat de drets, perquè tots som humans, sense distinció de gènere. Poc a poc hem avançat en està carrera difícil i llarga, per a aconseguir tot el que tenim hui en dia, ja que a partir d'aquesta llibertat merescuda hem començat a viure, i a deixar el sofriment a un costat.

No podem deixar de parlar del feminisme, terme que ha creat tanta controvèrsia – i tot per no tenir un concepte encertat de la paraula-. Moltes persones confonen el feminisme. Creien que aquesta paraula es sinònim de superioritat de la dona davant del sexe contrari, i això no es cert. És tot aquell moviment que hem realitzat per a poder gaudir de la igualtat política, social i econòmica de la que disposen els homes. Aquest moviment va sorgir a la primera meitat del segle XIX. Les dones (sí, aquells éssers humans sotmesos tota la seua vida a una especie d'esclavitud) sortien de les seus cases i abandonaven totes les seues “obligacions”, per a exigir el que els corresponia. Primerament tot açò va a ser defés per Flora Tristàn, i seguint a aquesta, per Marx.

Aquestes reivindicacions foren creixent, fins que es va crear la primera Associació Nacional de Dones.

Però quan pensem que la dona ha avançat molt en la societat, només caldria mirar el dia a dia, per a adonar-nos que encara ens queda molt per lluitar. Per exemple, hi ha empresaris que prefereixen contractar homes, per a evitar-se l'absentisme laboral per qüestió d'embaràs.

Altra cossa més lamentable és el maltractament, molt de moda en els últims temps.

Malestar, incomoditat, vergonya, inferioritat... uns dels molts aspectes que viuen les dones que es troben en aquestes situacions. I per què no acabem amb aquest estat continu de por? Després d'una pallissa tot s'arregla amb unes flors? Per què no sortir de la gàbia en la que es troben recluses? Algunes per dependència econòmica i emocional, altres per por que la reacció del seu botxí siga encara pitjor, o perquè no s'adonen que estan sent maltractades, i pensen que s'ho mereixen. Hi ha algú que es mereix aquest càstig? Jo crec que no.

Per tant haurem de seguir lluitant i defensant els nostres drets, sense xafar l'altre gènere, buscant la igualtat entre els distints (i no tant diferents) sexes. Quant aconseguim això podem realment viure en societat.

nens i joguets

Javier Javaloyes Vivo

Per què des de xicotets als xiquets se'ls regala un baló i a les xiquetes una nina?
Des de petits ja associem segons el sexe, quin joguet regalar, i és a partir d'ahí quan els xiquets comencen jugant a la pilota i les xiquetes pentinant a les seues nines, ajudant a la mare a fer les tasques de la casa, jugant a les cuines, etc.
Llavors açò és el que passa anys després, quants ja no són tan xicotets i l'home se'n va amb els amics al futbol i no fa res en casa, mentres que la dona ho fa tot, tant les tasques de la casa com atendre els fills.
Aquest masclisme ve de xicotet i es pot dir que la culpa és dels pares, encara que els pares no són tan roïns ja que estan influenciats per la societat, com tots nosaltres, perquè pareix que no està ben vist que a les xiquetes els regales una pilota o que els xiquets ajuden a la seua mare a fer la neteja, i així és com va tot, com un peix que es mossega la cua. I pareix que no podem fer res, que el masclisme no s'acaba i que, encara que n'hi ha menys que fa uns anys, continua havent-hi i faran falta molts anys per a què aquest mal costum, aquesta discriminació que ve des que a penes tenim coneixement per a triar el que realment volem, desaparega, si és que algun dia ho fa.

UN DIA PER A LA REFLEXIÓ

Ignacio Maza Alonso

El 8 de març és el Dia de la Dona. Hauria de ser un dia feliç per celebrar la millor situació de la dona a tots el països del món, però, malauradament no serà així. Mentre escric aquestes paraules moltes, moltíssimes dones són maltractades física i psicològicament pels seus marits, companys sentimentals, i fins i tot, en alguns casos, pels seus familiars.
Ací a Espanya estan sofrint maltractament continuat milers de dones, i nosaltres solament coneixem alguns casos i actuem contra els maltractadors quan la dona ja és morta o ha rebut una brutal pallissa. A més, ens adonem d'això quan apareix al telediari del migdia o al telediari de la nit. Però no cregueu que sovint ens indignem davant d'això. No, el més normal és que ens quedem “una mica” horroritzats i diem: “Mira, ja va una més”. És increïble que no reaccionem d'una forma més contundent, però no reaccionem perquè aquests maltractes es produïxen quasi tots el dies de l'any, i quan ocorre estem tan acostumats que al final solament diem: “Xe, una més”.
Així i tot, ni als centres educatius, ni a les cases, ni des del govern es treballa suficientment per detindre açò. És molt important que pares i professors parlen amb xiquets i xiquetes i els diguen que en tot moment s'ha de respectar a l'altre sexe i que no es pot discriminar ni maltractar a cap persona pel seu sexe, edat, ètnia, orientació sexual o religió. Si no eduquem els nostres jóvens des que naixen en valors com el respecte i la tolerància, crearem una societat en la qual la convivència pacífica serà un somni, doncs la realitat serà molt distinta.
Fa poc s'ha descobert què ha passat amb la xica sevillana de 17 anys Marta del Castillo. El seu exnóvio l'havia colpejat al cap amb un cendrer, i després va llançar el seu cos al riu Guadalquivir. Aquest terrible fet és una nova mostra de la violència masclista, que cada vegada és més comú entre les persones jóvens. Hem d'actuar prompte per tal que un acte tan horrible com aquest no es repetisca.
Malauradament, tindrem molts casos més de violència masclista durant aquest any 2009. Tot i això, s'està fent en els últims anys un intent per part de molts sectors de societat espanyola de millorar aquesta situació al nostre país. A més a més, es destinen contínuament diners per projectes socials en països poc desenvolupats d'Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica per a canviar la situació de la dona. Per tant, hem de treballar tots junts i fer esforços perquè el Dia de la Dona de l'any 2010 siga un dia més feliç que el d'aquest any.
Si tots treballem per a erradicar el maltracte físic i psicològic en les dones de tot el món, aquest serà un lloc millor per a nosaltres, ja que lluitant contra el maltractament a les dones estem lluitant contra altres maltractes i discriminacions que existixen dins de la nostra societat. Per això desitge que el dia 8 de març haja estat un dia per a la reflexió, perquè no es maltracte a cap persona.

Feminisme és justícia

Tere Agulló

La societat actual sol denigrar el feminisme sense massa contemplacions. Alló més freqüent és assimilar masclisme i feminisme com a dues ideologies enfrontades però equivalents, és a dir, si dolent és el masclisme, també dolent serà el feminisme.

Aquesta forma de pensar és majoritària entre els homes, però també molt freqüent entre les dones, que afirmen reconéixer la injustícia social cap al seu sexe però al mateix temps pensen que el feminisme és anar massa lluny.

El problema partix d’una una falsa idea del feminisme com a ideologia de revenja, de canvi d’estatus per fer que ara manen les dones, d’una nova opressió. El desprestigi de les idees feministes en l’actualitat no se sap si ve d’una revolta contra la possibilitat de canvi o d’un temor ancestral cap a les dones amb poder, però sí que sembla col·laborar al manteniment de l’actual estatus.

Res és més fals. El feminisme reivindica la igualtat, lluita per aconseguir-la però no per desbancar els homes o dominar-los. Allò que el feminisme busca és només una societat més igualitària on s’acaben les discriminacions de gènere, on tots puguen trobar el seu camí amb igualtat d’oportunitats i ser més feliços. Sí, tots més feliços, perquè en un sistema d’opressió, ni l’opressor ni l’oprimit són lliures, ni feliços.

Si pensem de forma global, podrem entendre que la humanitat ha estat perdent-se les grans aportacions que les dones haurien pogut fer, si se’ls haguera permés. És cert que vivim moments de canvi, que les dones actuals -les del primer món, és clar- estan accedint a un munt de possibilitats abans negades. Però no és menys cert que el canvi és lent i es fa a costa de gran quantitat de treball i patiment. A més, no podem oblidar que els problemes de les dones al tercer món s’eleven tràgicament.

Els historiadors, els sociòlegs, tots els estudiosos de la societat, saben que un canvi d’estructura és molt lent i molt complicat. Les resistències són fortes. Un canvi social que equiparara de debò el paper de dones i homes resultaria una gran revolució, que trasbalsaria tot el sistema. El feminisme suposa una revolució necessària si volem que regne la justícia.