No sóc una “Barbie”; i qué?

Silvia Hita Puga

Tots creiem, o millor pensem que la dona ideal és prima, jove i perfecta. On està aquella dona imperfecta però amb les seues virtuts que creue que el seu món està a la volta del cantó? I sí, m'estic referint a aquestes dones que ho deixaríen tot per ser popular.

Per què nosaltres, que no tenim res que amagar, acabem creient que el nostre cos és rebutjable, per què? Pel simple fet de no cabre en una talla 36. On tenim el nostre orgull, senyores i senyors? I els xics? Ells s'ho perden, ja que, els seus ulls se'n van darrera de la rossa “explosiva” que cau rendida als seus peus. On estem nosaltres? Amagades a les nostres cases fent ulls cecs a la realitat, perquè el teu xic ideal se n'ha anat amb la “Barbie explosiva”, i què?

Traurem la nostra valentia i farem una crida perquè les dones grosses també existim.

Tinguem l`esperança que la societat canvie de prototip de dona. Xiques: aviat serem les protagonistes. Jo per la meua part estic satisfeta i segura de què arribarà el nostre moment de glòria.

NO ES JUST

Josep Francesc Muñoz

Hui en dia veiem nombrosos casos de maltractament a les dones, casos que van augmentant el seu nombre un dia darrere l'altre. Només hem de veure les notícies per veure que, pel que sembla, la violència de gènere s'ha tornat el pa de cada dia, sinó els pans de cada dia, a la societat que ens toca viure. Jo mai he sigut partidari de la denominació o distinció d'aquesta violència com a “violència de gènere” o “violència masclista”, pense que qualsevol tipus de maltracte és igual de condemnable, però si ho analitzem, el context d'aquest casos és ben distint: trobem dones que moltes vegades és veuen abocades (sinó obligades) a suportar i a no denunciar-ho, bé per protegir els teus fill o bé per la por a la venjança del marit. No és just haver de dir-li a la teua millor amiga que eixe morat que tens a l'ull te l'has fet en un colp a la cuina, llavors tampoc és just que hages de preocupar-te de si potser avui el “teu” marit, l'home que va prometre respectar-te, arribarà de bon humor. I que més dóna que estiga de bon humor? Això no li impedeix tornar a maltractar-te. El pitjor és la crueltat amb la que eixos covards són capaços de dur a terme la seua venjança (venjança de què?). Ara pareix que després d'haver ridiculitzat i agredit la “teua” parella, l'últim recurs per evitar que puga eixir de l'infern en què ell mateix l'ha ficada és ruixar-la amb àcid, “si no és per a mi no és per a ningú més” pareix ser el lema d'aquests succedanis d'humans. Pareix que aquesta és la conseqüència de molt de temps de masclisme, i és que al cap i a la fi el que aprenem és el que veiem a casa, la principal diferència és que a alguns ambients familiars del passat i del present la discriminació de la dona es veu com no condemnable. No podem esperar que una persona que veu tot això normal, de sobte siga capaç de veure amb mals ulls aquests actes. Potser la solució siga crear un ambient educatiu (que no escolar) d'igualtat entre els joves i xiquets, que al cap i a la fi són encara aprenents de persona. D'altra banda el govern també està portant a terme diverses mesures, com un telèfon exclusiu per ajudar a dones maltractades, tot tipus d'associacions on les atenen i penes més dures pels maltractadors. Afortunadament vivim a una societat que malgrat haver sigut masclista des de fa més de 1000 anys pareix que està començant a solidaritzar-se amb aquestes víctimes, encara que el camí que queda és encara massa llarg. Cada dia són més els detinguts i jutjats per aquest tipus de violència, i això sí que és just.

NOVA FEMINITAT?

Ana Duarte Martí

En el món hi ha milions de xiques a les quals se les priva de tenir una infància normal. Sembla increïble que a dies d'avui les dones siguen tractades d'una forma tan vexatòria. I el que és més increïble és que en països desenvolupats com Canadà i fins i tot Espanya hi haja dones que han sofert aquestes pràctiques. M'estic referint a les mutilacions genitals.
Aquestes mutilacions són considerades com una iniciació de la dona cap a la maduresa. Hi ha diverses formes de realitzar-les i entre les més brutals està la "infibulació o circumcisió faraònica" en la qual se'ls extirpa el clítoris, els llavis superiors i els inferiors.
És impressionant com a una dona se li pot despullar de tant en tan poc temps, arribant fins i tot a perdre la vida en aquestes “iniciacions” ja que es realitzen per mètodes tan rudimentaris com la utilització de navalles, per no parlar del trauma psicològic que han de sofrir durant la resta de les seues vides. I aquesta practica, es preguntaran, per a què es realitza? Doncs es practica amb el pretext d'arribar verge al matrimoni, amb la finalitat de què no siguen infidels als marits, ja que si no tenen desig sexual no buscaran sexe ni dintre ni fora del matrimoni i després, i el que és més al·lucinant, per a distingir-los dels homes ja que el clítoris és una mica semblant al penis d'un home i si l'hi extirpen les dones recobraran una nova feminitat.

A aquestes dones se'ls priva el dret de tenir relacions sexuals normals i gaudir-les. Les dones no solament som per a parir i cuidar la casa, som igual d'útils que els homes, i mereixem el mateix tracte, els mateixos drets i el mateix respecte.
Això ha de canviar. Hem d'exigir a les autoritats d'aquestos països que facen alguna cosa al respecte. Hem de lluitar perquè això siga una realitat i no tancar els ulls davant aquesta problemàtica que sembla no afectar-nos perquè nosaltres no hem de patir-la. Hem de posar-nos en la pell de totes eixes xiquetes i intentar ajudar-les. De fet, alguns països ja han començat a tractat aquest tema, però es continua practicant esta “iniciació”. I el que és pitjor, les dones no fan res. Però no fan res perquè les han educades d'aquesta forma, amb la submissió als homes. Per tot això s'ha creat una ONG que ajuda a aquestes xiquetes i dones que és “Asociación de Mujeres Anti-Mutilación de España (AMAM)”.

Un poema molt bonic

arreplegat per Katerine Espinosa Montoya

Plena d'il·lusió vas unir la teua vida

a qui et va fer sentir dona i divina

van passar els anys i alguna cosa va canviar

el respecte ja no existia.

com titella sense cordes, al seu ritme et movia

el teu pecat ser bella, o tan sols ser tu mateixa

la teua voluntat anul·lada

i la bufetada més dura, no va ser la que assenyalà la teua cara

sinó aquella, que et va fer pensar en perdre la vida

Allunya't de la seva companyia, crida, crida per tu mateixa

algú et sent, algú t'escolta

no estàs sola amiga meua,

passaràs moments durs, decidiràs que faràs al teu dia a dia

però qualsevol cosa

és millor que aquesta tortura.

Ets dona, ets com ets, i mira endavant amb valentia

i el temps passarà, i seràs feliç de nou

i encara que hi haurà cicatrius, que persistiran

oblidaràs els temors, deixaràs d'estar sotmesa

seràs lliure, per a tot

fins i tot

per refer la teua vida.

A l'ombra dels homes

Katerine Espinosa Montoya

Al llarg del temp les dones s'han vist com un objecte que només serveix per a cuinar, netejar i cuidar als fills. Des de fa molt de temps reivindiquem els nostres drets, intentem tenir una igualtat en totes els terrenys, tant a nivell laboral com a nivell familiar, i encara que hem aconseguit molts avanços, les dones seguim, d'alguna manera, a l'ombra dels homes.

El masclisme segueix molt present en la societat, molts homes consideren les dones com de la seua propietat, com éssers inferiors i si aquestes volen alliberar-se d'ells, ells recorren a l'anomenada violència de gènere.

Cada dia apareixen més casos de violència, de dones assassinades pels seus marits, és deplorable.

I fins i tot en el treball seguim sent d'alguna manera discriminades sobretot en els alts càrrecs. Per això s'ha creat una nova ideologia: "el feminisme" encara que aquest terme no ha sigut el més adequat perquè sembla que promou la superioritat del sexe femení, però no, en realitat només busca una igualtat en la societat malgrat que com tot, té els seus components més radicals.

Però, malgrat tot, ens preguntem: què faria la societat sense la dona?

Igualtat d'oportunitats al segle XXI

Irene Espigares Soriano

La igualtat entre dones i hòmens és un dret fonamental, però un dels majors defectes de la nostra aparentment igualitària societat és el tracte d'inferioritat, quan no el maltractament, que continua rebent la dona.

En els països desenvolupats, a finals del segle XIX es va iniciar el canvi del model tradicional femení, relacionat amb l'educació de la dona i el seu progressiu accés a la universitat i es continua progressant ja en el segle XX amb la seua emancipació i incorporació al món del treball.

La legislació europea compta amb un considerable nombre de disposicions sobre igualtat de sexes, però la situació és esta:

- L'ocupació augmenta, però seguix per davall del masculí, si bé hi ha majoria de dones estudiants i llicenciades universitàries.

- Les dones continuen cobrant un 15% menys que els hòmens.

- Les dones estan encara poc representades en llocs de decisió econòmica i política, encara que la seua presència ha augmentat en l'última dècada.

- El repartiment de les responsabilitats familiars és encara molt desigual.

- El risc de pobresa és major en les dones que en els hòmens.

Encara que anem pel bon camí, és clar que queda molt per caminar i encara que tots hem de recórrer eixe camí, les dones tenim una gran responsabilitat per a acabar amb certa mentalitat, perpetuada potser gràcies a les pròpies dones, i que ha portat a l'acceptació del sotmetiment i de la situació d'inferioritat.

Es fan lleis cada vegada més equitatives, es protegix a la dona cada vegada més contra la discriminació, els abusos i la violència, però en el Tercer Món és necessari fer una miqueta més. Cal partir del reconeixement de la condició de sers humans amb drets inalienables, especialment en el que es referix a l'alleugeriment de la pobresa, al millorament de la salut, la creació d'oportunitats per a l'avanç econòmic. Es tracta de reduir, en suma, la violació dels drets humans. Per tant, és necessari prendre mesures i emprendre accions perquè la igualtat de tracte i d'oportunitats siga possible per a tots i en tot el món.

La socialització de les xiquetes

Laura Vaillo Bailén

Des que una xiqueta naix li són inculcats una sèrie d'hàbits i quefers que condicionaran la resta de la seua vida. Per exemple, una xiqueta ja sap quines seran les joguines que passaran per la seua vida. Els mateixos que van passar per altres xiquetes generació rera generació. No varien molt, tots estan orientats a tasques maternals o de la llar.
Si anem a la secció de xiquetes d'una botiga de joguets i recorrem els seus estants trobem bebés, carrets i cuines. Són eixos joguets els que han de cridar-te l'atenció quan naixes si no, seràs considerada “una xiqueta molt rareta”.
Quan encara no has complit un any d'edat els teus primers regals són un bebé que caga i menja al qual tu, com una bona mamà, has de saber canviar-li els bolquers i donar-li el biberó. Si quan ja tens un poc de coneixement t'adones que a tu el que vertaderament t'abellix trencar, pintar o ficar-te a la boca és un cotxe de bombers has de saber, bonica senyoreta, que no és el més apropiat per a una persona com tu. Eres una xiqueta.
Després que mamà i papà hagen aconseguit fer que t'agraden eixos joguets femenins, arriba la teua primera nina a qui no has de canviar bolquers. És Barbie, Nancy o qualsevol altra. Ara arriba el segon pas. És el moment de canviar el teu esteriotip de persona i emmotlar-ho al d'esta nina. És fineta, amb un gran pit i sense cap imperfecció. Té un nuvi que fa una infinitat d'activitats i la seua única tasca diària és pentinar-se el cabell.
Si estes joguines esmentades no són del teu grat, pots demanar-li a mamà quelcom diferent. Una pel·lícula. Tens poc on triar: La sireneta, La Ventafocs, La bella dorment, etc. En totes elles la princesa té com a fi en la vida buscar un home que la servici de pobre i la porte a un castell on només haja d'ocupar-se de mantindre tot net per a ell.
Arribat este punt ja tens un tipus de vida fixat i al teu gust. Saps canviar bolquers i donar de menjar als xiquets, vols ser alta i prima i l'única cosa que vols de la vida és que et porte un home amb diners que et compre tot el que li demanes. Eres una xiqueta.
I açò passa actualment, en el segle XXI senyors. La xiqueta en rosa i el xiquet en blau. Si volem que les dones canvien els seus hàbits hem de començar des de baix, des que naixen. Que la xiqueta des que té raó de ser puga triar amb qui jugar i no privar-les de l'esmentada elecció. Nosaltres som els causants que les dones s'encarreguen de netejar i cuinar i no d'altres mil accions que som capaços de realitzar. És moment de canviar esta antiquíssima tradició d'endossar uns objectes, uns colors i uns pensaments a un sexe determinat. Potenciem el que cada dona trie el seu camí i la seua finalitat en la vida i evitem que ens ho inculquen ja des de ben xicotetes. Som xiquetes però amb criteri.