Un poema molt bonic

arreplegat per Katerine Espinosa Montoya

Plena d'il·lusió vas unir la teua vida

a qui et va fer sentir dona i divina

van passar els anys i alguna cosa va canviar

el respecte ja no existia.

com titella sense cordes, al seu ritme et movia

el teu pecat ser bella, o tan sols ser tu mateixa

la teua voluntat anul·lada

i la bufetada més dura, no va ser la que assenyalà la teua cara

sinó aquella, que et va fer pensar en perdre la vida

Allunya't de la seva companyia, crida, crida per tu mateixa

algú et sent, algú t'escolta

no estàs sola amiga meua,

passaràs moments durs, decidiràs que faràs al teu dia a dia

però qualsevol cosa

és millor que aquesta tortura.

Ets dona, ets com ets, i mira endavant amb valentia

i el temps passarà, i seràs feliç de nou

i encara que hi haurà cicatrius, que persistiran

oblidaràs els temors, deixaràs d'estar sotmesa

seràs lliure, per a tot

fins i tot

per refer la teua vida.

A l'ombra dels homes

Katerine Espinosa Montoya

Al llarg del temp les dones s'han vist com un objecte que només serveix per a cuinar, netejar i cuidar als fills. Des de fa molt de temps reivindiquem els nostres drets, intentem tenir una igualtat en totes els terrenys, tant a nivell laboral com a nivell familiar, i encara que hem aconseguit molts avanços, les dones seguim, d'alguna manera, a l'ombra dels homes.

El masclisme segueix molt present en la societat, molts homes consideren les dones com de la seua propietat, com éssers inferiors i si aquestes volen alliberar-se d'ells, ells recorren a l'anomenada violència de gènere.

Cada dia apareixen més casos de violència, de dones assassinades pels seus marits, és deplorable.

I fins i tot en el treball seguim sent d'alguna manera discriminades sobretot en els alts càrrecs. Per això s'ha creat una nova ideologia: "el feminisme" encara que aquest terme no ha sigut el més adequat perquè sembla que promou la superioritat del sexe femení, però no, en realitat només busca una igualtat en la societat malgrat que com tot, té els seus components més radicals.

Però, malgrat tot, ens preguntem: què faria la societat sense la dona?

Igualtat d'oportunitats al segle XXI

Irene Espigares Soriano

La igualtat entre dones i hòmens és un dret fonamental, però un dels majors defectes de la nostra aparentment igualitària societat és el tracte d'inferioritat, quan no el maltractament, que continua rebent la dona.

En els països desenvolupats, a finals del segle XIX es va iniciar el canvi del model tradicional femení, relacionat amb l'educació de la dona i el seu progressiu accés a la universitat i es continua progressant ja en el segle XX amb la seua emancipació i incorporació al món del treball.

La legislació europea compta amb un considerable nombre de disposicions sobre igualtat de sexes, però la situació és esta:

- L'ocupació augmenta, però seguix per davall del masculí, si bé hi ha majoria de dones estudiants i llicenciades universitàries.

- Les dones continuen cobrant un 15% menys que els hòmens.

- Les dones estan encara poc representades en llocs de decisió econòmica i política, encara que la seua presència ha augmentat en l'última dècada.

- El repartiment de les responsabilitats familiars és encara molt desigual.

- El risc de pobresa és major en les dones que en els hòmens.

Encara que anem pel bon camí, és clar que queda molt per caminar i encara que tots hem de recórrer eixe camí, les dones tenim una gran responsabilitat per a acabar amb certa mentalitat, perpetuada potser gràcies a les pròpies dones, i que ha portat a l'acceptació del sotmetiment i de la situació d'inferioritat.

Es fan lleis cada vegada més equitatives, es protegix a la dona cada vegada més contra la discriminació, els abusos i la violència, però en el Tercer Món és necessari fer una miqueta més. Cal partir del reconeixement de la condició de sers humans amb drets inalienables, especialment en el que es referix a l'alleugeriment de la pobresa, al millorament de la salut, la creació d'oportunitats per a l'avanç econòmic. Es tracta de reduir, en suma, la violació dels drets humans. Per tant, és necessari prendre mesures i emprendre accions perquè la igualtat de tracte i d'oportunitats siga possible per a tots i en tot el món.

La socialització de les xiquetes

Laura Vaillo Bailén

Des que una xiqueta naix li són inculcats una sèrie d'hàbits i quefers que condicionaran la resta de la seua vida. Per exemple, una xiqueta ja sap quines seran les joguines que passaran per la seua vida. Els mateixos que van passar per altres xiquetes generació rera generació. No varien molt, tots estan orientats a tasques maternals o de la llar.
Si anem a la secció de xiquetes d'una botiga de joguets i recorrem els seus estants trobem bebés, carrets i cuines. Són eixos joguets els que han de cridar-te l'atenció quan naixes si no, seràs considerada “una xiqueta molt rareta”.
Quan encara no has complit un any d'edat els teus primers regals són un bebé que caga i menja al qual tu, com una bona mamà, has de saber canviar-li els bolquers i donar-li el biberó. Si quan ja tens un poc de coneixement t'adones que a tu el que vertaderament t'abellix trencar, pintar o ficar-te a la boca és un cotxe de bombers has de saber, bonica senyoreta, que no és el més apropiat per a una persona com tu. Eres una xiqueta.
Després que mamà i papà hagen aconseguit fer que t'agraden eixos joguets femenins, arriba la teua primera nina a qui no has de canviar bolquers. És Barbie, Nancy o qualsevol altra. Ara arriba el segon pas. És el moment de canviar el teu esteriotip de persona i emmotlar-ho al d'esta nina. És fineta, amb un gran pit i sense cap imperfecció. Té un nuvi que fa una infinitat d'activitats i la seua única tasca diària és pentinar-se el cabell.
Si estes joguines esmentades no són del teu grat, pots demanar-li a mamà quelcom diferent. Una pel·lícula. Tens poc on triar: La sireneta, La Ventafocs, La bella dorment, etc. En totes elles la princesa té com a fi en la vida buscar un home que la servici de pobre i la porte a un castell on només haja d'ocupar-se de mantindre tot net per a ell.
Arribat este punt ja tens un tipus de vida fixat i al teu gust. Saps canviar bolquers i donar de menjar als xiquets, vols ser alta i prima i l'única cosa que vols de la vida és que et porte un home amb diners que et compre tot el que li demanes. Eres una xiqueta.
I açò passa actualment, en el segle XXI senyors. La xiqueta en rosa i el xiquet en blau. Si volem que les dones canvien els seus hàbits hem de començar des de baix, des que naixen. Que la xiqueta des que té raó de ser puga triar amb qui jugar i no privar-les de l'esmentada elecció. Nosaltres som els causants que les dones s'encarreguen de netejar i cuinar i no d'altres mil accions que som capaços de realitzar. És moment de canviar esta antiquíssima tradició d'endossar uns objectes, uns colors i uns pensaments a un sexe determinat. Potenciem el que cada dona trie el seu camí i la seua finalitat en la vida i evitem que ens ho inculquen ja des de ben xicotetes. Som xiquetes però amb criteri.

Una imatge falsament perfecta

Marina Parejo García

Els mitjans de comunicació transmeten estrictes ideals sobre la dona que, lamentablement, són acceptats per la nostra societat. Estos estereotips, transmesos per la televisió, exercixen una gran influència i creen valors socials sobre les persones ja que la televisió està molt present en les nostres vides. Els mitjans de publicitat han modificat com han volgut la imatge real de la dona per tal d'obtindre un nombre major de consumidors. Exemples d'açò són els anuncis de productes de neteja i de la llar, en els que se'ns mostra la típica ama de casa, dèbil, indefensa, dependent (d'un home, com no), delicada i sensible. No obstant, en els de begudes alcohòliques, se'ns mostra una dona guapa, prima, eternament jove, seductora, i… panoli. Una altra imatge de la dona utilitzada sovint és la de la dona addicta a la compra i que se sent totalment satisfeta amb això, utilitzada en els anuncis de centres comercials.

Les característiques que es difonen per la televisió, de la dona ideal, són per tant les d'una dona feliç, espontània, intel·ligent, respectable, desitjable, complaent, servicial, que no contradiu al que li diuen, etc. I quant al seu físic, ha de ser una dona guapa, prima, amb un cos perfecte, etc.
Desgraciadament, aquesta imatge de la dona ideal ha impactat sobre nombroses dones que ara no se senten satisfetes amb el seu cos ja que accepten la imatge que els mostren els mitjans de comunicació i intenten imitar-la. I és tanta la importància que li donen a aconseguir la imatge de la dona ideal que patixen una preocupant minva de la seua autoestima quan veuen les grans diferències entre elles i la imatge suposadament ideal de la dona. Esta insatisfacció pot portar a produir trastorns alimentaris causats per diferents factors com són els factors biològics, psicològics, familiars, i socials, alguns dels quals es combinen arribant a provocar l'anorèxia, la bulímia, etc.

Alguns hòmens, que no tots, admeten la imatge de la dona que mostra la televisió, creant les seues expectatives sobre com ha de ser la dona ideal, les quals provoquen la sensació d'engany que patixen en veure que les dones dels anuncis no són com les de la vida real. Per açò, alguns hòmens fan comentaris positius cap a les dones més pròximes a l'ideal i negatius a les més allunyades infonent així indirectament el seu ideal de la dona perfecta obtingut pels mitjans de comunicació. Esta patètica situació pot arribar a acréixer el masclisme en els hòmens que veuran la dona com un objecte de manera que en fomenten la poca valoració.

D'altra banda, els xiquets també es veuen influenciats per la imatge que es dóna de la dona en els anuncis publicitaris. Les xiquetes se sentiran en la necessitat d'aconseguir el model ideal de la dona perfecta que ens imposa la televisió, i d'altra banda, els xiquets prendran una imatge errònia de la realitat en un període crític de la seua vida, ja que és en la seua infància quan es consolida la seua personalitat, si els pares no els ensenyen a diferenciar la falsedat de la veritat que ens mostra la televisió.

Per tot açò, la dona ha de ser forta, i segura de si mateixa, rebel·lant-se contra estos estereotips sense permetre que els mitjans de comunicació disminuïsquen la seua autoestima, estant satisfeta del que és i sense experimentar la necessitat de complir els ideals d'una dona falsament perfecta.

Quelcom més que gerros

Noelia Tudela Villalba

Què difícil és ser dona! Passar-te el dia cuidant els teus fills, portant-los al col·legi, a les classes extraescolars, cuidant la casa o preparant el menjar, i tot açò per a ser una bona dona i per a tindre el teu marit content. El teu marit. Eixe que es dedica a treballar, si és que és veritat que ho fa, i que arriba a casa quan li dóna la gana, perquè ve del bar, de veure el futbol o, directament, de tirar-se una “partideta”, i que, quan arriba, a més, et recrimina si no has fregat els plats, si el sopar no està preparat o si la camisa per a demà no està doblegada, planxada i disposada per a demà no haver-hi de buscar-la i per descomptat, no molestar-se ell mateix a trobar-la.
Seriosament hem d'aguantar totes aquestes humiliacions? És què no són iguals que nosaltres? Fa ja anys que les dones, hem aconseguit evolucionar, i posar-nos en la posició que ens mereixem. Som tan capaces com ells de realitzar qualsevol tasca. Encara sort que hi ha dones fusteres, obreres, electricistes o arquitectes, que demostren el que vos dic. A més, si mirem el nostre govern ens n'adonem que presenten les ministres els càrrecs més destacats i significatius en la nostra societat. Prompte les dones governarem en tots els països.
Hui en dia, si anem a una universitat, la quantitat de dones que les ocupen superen per un gran nombre al nombre d'homes, però tot açò continua sent pel mateix, aconseguir la independència laboral que ens mereixem i un millor tracte social. No sé vosaltres, però jo em sent observada. Se'ns ratlla de putes si estem amb més d'un home o si algun home ens fa algun favor és perquè li hem fet nosaltres anteriorment un favor sexual. Som gerros! Damunt si una dona, vol ser com un home, li diuen homenot. Ni ells mateixos s'aclarixen del que busquen en nosaltres.
Per què no creuen els homes que som iguals? Perquè ens diferencia un aparell reproductor? Perquè si pensen que són necessaris, almenys per a mantindre l'espècie, això és cert, però no obligatòriament els necessitem a ells.

Reggaeton

Inma Pastor Arronis

Dissabte per la nit, un alt percentatge de jóvens i no tan jóvens, ixen de marxa a una macrodiscoteca o a petites tasques de barri. El resultat esperat es tornar a casa amb el cos com un taulat andalús destrossat de tant de ballar. I què ballen els nostres jóvens (i no tan jóvens) hui en dia? Segur que el complex ball de “La Macarena” és encara (varis anys després del bum social que va ocasionar) un repte per a la majoria de persones. Però no! Fa uns pocs anys, els nostres amics de l´altre costat de l`Atlàntic, és de suposar que molt enfadats (i amb tota la raó del món) després de cents d'anys d'opressió espanyola van decidir enviar-nos un nou corrent musical: el reggaeton. Això és el que ballen les nostres filles, nostres amics, coneguts i demés gent. A simple vista no sembla tan dolent, no? Si nosaltres els hem donat cantants de la talla de Alejandro Sanz, Julio Iglesias i al nostre David Bisbal, perquè ens haurien d'enviar alguna coseta tan dolenta? (musicalment parlant) Això és el que degué pensar l'Agència Central d'Intel·ligència, és a dir, la totpoderosa Estats Units quan va ajudar Bin Laden i l'Afganistán a lluitar contra els soviètics. Doncs sí amics, el reggaeton s'ha convertit en el nostre 11-S musical. Ha impactat amb tanta força entre nosaltres que ha destrossat la nostra integració social als nostres oïts. I és que els teus gusts musical t'atorgaran cert grau de acceptació. Al heavy se'l considera satànic, al raper com a un barribaixer, al reggaetoner… l`ànima de la festa. I és que si no t´agrada el reggaeton no tens molt de futur en una discoteca ja que, el nostre amic, forma part de la major varietat musical que solen “punxar” en una discoteca. Dit això, continua sense semblar tan horrible, però, davall d'eixa música de fons, trobem el vertader problema: la lletra. Sense esmentar la repetitivitat, les seues lletres estan carregades de grans dosis de masclisme. No sols parla de la dona en la seua totalitat, sinó que parla d'ella com un drap brut, com si sols se la necessitara per a una cosa (i no, no és per a escombrar o netejar els plats) Sempre hi ha excepcions, però m'aventure a dir que un 99% d´estes cançons emanen eixa “SIMPATIA” i “CORTESIA” amb les dones.

Resulta irònic pensar que les dones al llarg de la història han lluitat per la igualtat de gènere i contra el masclisme, lluita que s'acaba en tres minuts i mig quan tota la sala brama a ritme de reggaeton. És més divertit encara pensar que moltes dones es declaren “reggaetoneres”. Fins on hem arribat!. No tan sols soportem una música (hui dia denominen música a qualsevol cosa) que denigra a les dones, sinó que ens proclamen fidels seguidors d'aquesta. Això no es denomina ser “reggaetonera”, és ser masoquista. Hem d'erradicar aquesta música clarament masclista i misògina, que trenca qualsevol igualtat entre homes i dones i acaba amb tants anys de lluita per la igualtat.