Edubloc dones

Lluita de la dona

2009-05-17T14:11:00.000-07:00

Rubén Candela Ruiz

El llenguatge és el primer que fa distincions, emprant una paraula distinta que divideix el ser humà en dos: home i dona. Llavors, no veig estrany això de què haja discriminació entre home i dona, quan el mateix llenguatge discrimina. Durant molts anys s’ha considerat la dona com un ésser inferior a l’home, condemnada a servir-lo, cuinar i mantindre els fills, però allò pitjor de tot no és això, el pitjor és que s’ha permès, i s’està permetent ja fa molts segles. Avui en dia, les dones lluiten per la igualtat, per arribar on és l’home, per ser igual que ells, per tindre allò que es mereixen, però això no és fàcil, hi ha molt de retrògrad solt, molt empresari masclista que pel mateix servei paga menys a les dones, i damunt han de suportar l’acaçament dels companys en el treball. El 9,9 % de les dones treballadores es sent acosada en el treball i tot per un sou inferior als del altres companys barons.

En els països veïns a aquest, la dona està considerada igual que l’home, perquè ací és distint? Vam més endarrerits que ells? O ens costa reconéixer que la dona està igual de capacitada que nosaltres per a fer les mateixes feines? Els homes, hem de saber que la dona és una part important de la societat, jo diria que més que l’home i tot, elles són les que donen a llum els fills, sense elles seria el fi de la raça humana, no creieu que mereixen almenys el mateix tracte que nosaltres? Darrerament les coses estan canviant, ja la dona no és considerada tan inferior a l’home com ho era fa segles o fa décades, tants anys de lluita i d’esforç estan donant els seus fruits, i si seguim així, dins d’uns anys la dona tindrà el paper que es mereix en aquesta societat injusta. Abans la societat era masclista, podríem dir que les dones, en l’antiguitat, eren masclistes, que elles reconeixien la cuina com el seu territori, reconeixien les feines de la llar com seves, i que per això avui la dona té tants problemes per ser reconeguda com igual, perquè les dones d’abans no van fer res per canviar aquesta manera de pensar. Però en l’actualitat esta manera de pensar està canviant, la majoria de les dones són feministes i molts homes també, és un pas molt important per canviar aquesta societat.

En conclusió, jo crec que les dones mereixen com a mínim el mateix que els homes, i es mereixen ser reconegudes per la societat com a persones igualment capacitades però a qualsevol feina, i que gràcies a què avui en dia la dona està lluitant per allò que és seu, arribarà a tindre un lloc en la societat, el mateix que l’home. Tots tenim l’obligació de contribuir en aquest canvi, ja siga altruistament o per agrair d’alguna mena tot el que la nostra mare ha fet per nosaltres, i a la qual estimem tant.

2009-05-16T15:18:00.000-07:00

Melania Bernabeu Martínez

Elles, germanes, ties, iaies, cosines, mares, dones, elles, pegades, violades,

obligades, maltractades, elles. Està molt bé que darrere d'un dia de treball de dona,

assetjada pel cap, o intimidada per les mirades dels seus companys, arribe

a sa casa després de les seues 10 hores de jornada laboral, i estiga

el seu marit en sa casa esperant-la per a pegar-li una pallissa perquè el

sopar no està preparat.

Elles aguanten, un colp darrere d'un altre, els seus cossos pareixen mapes

plens de muntanyes pels colps, les seues pells esgarrades d'arraps, mentixen i

diuen –que desmanotada sóc, vaig caure en ma casa, entropessant-me en el

corredor- ingènues… Per què no telefonen? Per què no denuncien? Per què no

fan "res"? Pel simple fet que si telefonen són mortes, si denuncien esquarterades

i si fan quelcom, una altra pallissa més que guardar i plorar d'amagat en la solitària

habitació.

Si preguntem pel carrer, a qualsevol persona si coneix a algú que haja sigut maltractat,

ens contestaran que no, i és normal, ja se sent una persona avergonyida quan la

seua parella li pega, perquè encara vaja contant-s'ho als seus amics, familiars o la

persona que va preguntar açò. Són maltractades i encara no fan res, perquè les seues

parelles els fan creure que és la seua culpa, que si els peguen és pel seu bé, per no tindre

la bugada feta, per no haver fet el menjar a temps, perquè un altre home les haja mirat

sense que volgueren… Per qualsevol motiu són maltractades i més tard els demanen

perdó als seus marits per haver-ho fet malament, per no haver tingut la camisa planxada,

per no haver fet el menjar quan el fill estava malalt en el llit i ella estava cuidant-lo, i per

haver portat una samarreta de coll alt, i que un obscé l'haja mirat. Són així, tot psicologia,

tot mentida, mentides que les van tancant en el món que volen les seues parelles.

Són poques les que telefonen, denuncien o conten el que els succeïx als seus sers estimats, i

malgrat que l'ordre d'allunyament estiga posada, moltes no es lliuren de ser assassinades

pels seus marits, eixa és la seua manera de venjar-se, i més tard suïcidant-se ells mateixos.

Quin gran final feliç, jo no visc, però ella tampoc, ella.

Mentres has llegit este text una dona ha sigut maltractada, o inclús matada, la qual potser,

en el seu moment si que va demanar ajuda i no se la van aportar del tot bé, i dona darrere

de dona morta, els mitjans de prevenció del maltractament van creixent perquè no continuen

passant estos desastres, però sempre hi haurà algun mal nascut que torne a repetir

este succés.

COS SENSE CARN

2009-05-16T14:50:00.000-07:00

Sandra Martínez Pérez

Cada vegada em pose a pensar més sobre les influències de la moda en la dona. De veritat creieu que som atractives pareixent un sac d'ossos? Allò pitjor és que les dones sentim que no som hermoses si no aconseguim les mesures adaptades a les pasarel•les i fixades a la cintureta de la Barbie, vivim en una societat on la dona ha de ser perfecta -però és que no us assabenteu? la dona tan sols és perfecta retocada amb el photoshop, com es troben la majoria de les famoses en les fotos-, perfecta? La dona en sí és perfecta i també té els seus defectes com qualsevol esser humà.
Per exemple, fa poc de temps vaig anar a comprar roba, i vaig trobar moltes talles de la 34 i 36, però clar per eixa cintureta no cap ni el mateix Don Quixot amb la seua estructura de macarrò, i nosaltres les dones ens sentim estranyes i anem al nostre marit o al nostre novi dient que si ens veuen grosses, jo no sé vosaltres però pareixen lligades a la moda, si ara es porta un 36 totes hem de reduir els nostres diàmetres fins aquesta talla. I també les persones grosses se senten discriminades a l’hora de trobar roba a les tendes, suposem que a una dona li agrada un pantaló d'una tenda, quan entra i pregunta pel pantaló i li pregunten la talla que usa, aquesta diu una quaranta-sis i la depenenta li contesta que sols es fabriquen talles fins a la trenta- huit, això és verídic, això passa ara mateix en la majoria de les tendes.
Hi ha moltes dones que patixen les veritables conseqüències, dones que no tenen autoestima, que sempre es veuen lletges, grosses, i no s'adonen de la realitat, que estan patint una malaltia, ara estic parlant de l'anorèxia i bulímia, que en la meua opinió té molt a veure amb això, que en part té molta responsabilitat sobre les joves que estan molt lligades a la moda i seguixen els passos de les models de les grans pasarel•les, per a mi, perquè una persona desfile en les pasarel•les ha de tindre carn i que replene la roba.
De veritat hem de fer un “stop” amb aquesta situació, hem de fer que cada dona se senta bé amb el seu cos, sobretot des d’aquest article jo cride a totes les dones que tinguen la seua personalitat, que no es deixen portar per les tendències, que es cuiden, i que no deixen ser manipulades per unes circumstàncies tant imbècils com són les modes.

Dona o marioneta?

2009-03-25T10:43:00.000-07:00

Francisco Guerrero Elvira

Segons la pàgina web elmundo.es, el 2008 ha estat el pitjor any quant a la violència de gènere. En el 60,9% dels casos, la dona seguia amb la seua parella encara sent maltractada, i un 44,3% de dones assassinades eren estrangeres.

Aquests són dades que potser no sorprenen de manera exagerada, però, i si dic que 400 dones al dia van denunciar per maltractament? Estem parlant de munts de diferents dones que són amenaçades, violades o apallissades per “homes”. “Homes” als quals anomenar-los animals o monstres seria com dir-los un pirop. Aquests "homes" agredeixen la dona de diferents formes: verbalment, psíquicament, físicament, i fins i tot arriben a matar-les en moltes ocasions. A més els seus maltractaments provoquen en la dona una pèrdua d'autoestima, un aïllament social, ansietat i altres tipus de malestar emocional i fisíc.

Jo em faig diverses preguntes: perquè hi ha gent que realitza accions tan obscenes? I per què la dona acaçada no intenta detenir en moltes ocasions el maltractament? Hi ha alguna forma de detenir aquest maltractament? Responent a la primera pregunta, diré que molts homes des de petits han tingut una molt dolenta educació o han estat maltractats. Això fa que reflecteixen el seu odi marcant el puny en la cara de la seua dona, trist però cert. Respecte a la dona, no sol deixar la relació a causa de la por de sofrir un mal major provinent del seu “estimat” o per enganyar-se a si mateixa pensant que el maltractament rebut no és tan greu i realment hi ha amor entre ella i la seua parella. I per a acabar, dir que hi ha diversos camins perquè es redueixen els maltractaments a la dona, ha d'haver un major control sobre els que maltracten, una major informació sobre consells per a les dones maltractades i un sistema de prevenció que si es milloràs, podria salvar moltes dones. Un exemple d'un dolent sistema preventiu és el cas de María del Rosario, que va ser assassinada pel seu marit mentre estava de permís. Els policies no van poder localitzar-lo abans de què assassinara a la seua exesposa. I això és només una història més de tantes que podrien evitar-se. Per coses com aquesta, no m’agradaria ser dona, en ocasions marioneta en mans de qui no l'estima.

Sense ell no sóc res

2009-03-25T10:36:00.000-07:00

Priscila Gómez Esclapez

Ací estic un dia més, fent el dinar a casa, cuidant dels meus xiquets i veient la televisió. El meu marit està a punt d'arribar i jo quasi ho tinc tot preparat. La veritat és que es fa tot tan monòton, ja no sé ni com és l'alegria d'eixir amb les meues amigues però, quines amigues? Fa tan de temps que no ens parlem que els he perdut la pista. Ací, sola, m'entretinc pintant quadres, l'únic que em dóna una miqueta d'humanitat. Ja està! Acaba d'obrir la porta, un silenci incòmode s'aproxima. Només escolte els seus passos juntament amb l'accelerada respiració dels meus fills. –Hola amor!-li dic. No hi ha cap contestació. –Dóna'm el menjar que estic cansat– les buides i pobres paraules que em dirigeix.

Què està ocorrent? Demà és el nostre aniversari, em regalarà un pom de roses com fa dos anys o potser un gegant ós de peluix? Ell sempre se'n recorda de tot, i repeteix, de tot. L'any passat, no espera, l'altre any, no pot ser, no, m'estic equivocant. No aconseguisc recordar la cosa que em va donar.

Ja és tretze de gener. Recorde el primer bes, va ser a la disco, ell em va mirar i vam ballar. Somriure darrere somriure ell se m'apropava– què atrevit!-pensava. No obstant això m'encantava i en eixir m'hi va acompanyar a ma casa on tot romàntic, acostat al meu portal, em va besar. Què donaria jo per tornar al primer amor, quan tots dos ens quedàvem mirant hores i hores sense dir una paraula! Ara tot és ben diferent. Jo pense que és pels meus fills, i pel seu treball, és clar, ja que moltes nits es queda a l'oficina. A la tele es veuen telenovel·les on l'espòs li posa les banyes a la seua esposa, però jo estic segura de què això mai em passarà a mi, amb la tendresa d'home que tinc...

Amb llapis i paper escric aquesta carta. Joan, el meu marit, va provocar el dia més dolent de les nostres vides. Ahir al nostre aniversari, jo li vaig preparar el sopar més ric que coneixia i vaig portar els meus fills a casa de la meua germana. Va tornar tard, però jo el seguia esperant. A la una de la matinada arribà colorat com una tomaca i li vaig preguntar que què ocorria. Ell m'hi va cridar: -Tot és per tu culpa! I tot seguit vaig caure al sòl. En despertar vaig pensar que m'havia quedat adormida doncs tot estava igual que com si ell no haguera arribat. Així doncs vaig anar al bany i... En mirar-me a l'espill milers de records s'abalançaren davant de mi. No! Em negue! No puc! Tenia la cara deformada, uns ulls de color roig, la marca d'una mà al meu rostre, i un redolí violeta a la galta. De sobte vaig recordar aquella mala visió que portava mesos ocultant fins arribar a creure-m'ho. Vaig recordar l'amarg regal que el meu estimat em regalà l'any passat: una batedora, per a fer-li els seus batuts favorits. En obrir-lo se'm va caure i ell enfurismat m'empentà contra la paret, m'agredí verbalment i m'assetjà amb la seua mirada. Però crec que si vaig poder oblidar açò, podré amb dos records, no ho creuen? Ho faré, encara que haja de llevar tots els espills de ma casa. No tornarà a passar, ell m'estima i jo a ell. Estem fets l'un per a l'altre. Sempre serà el meu primer amor.

DONA I SUFRAGI

2009-03-24T10:50:00.000-07:00

Enrique Ortiz Fernàndez

La negació dels drets de les dones està present al llarg de la història, en la majoria de cultures, les dones són vistes com a objectes de maneig amb què poden fer el que vulguen, submises a estructures patriarcals que els han negat els drets humans més fonamentals. Fins i tot les lleis antigues i els sistemes tradicionals, com el cristianisme i l'islamisme (tant que diuen que la religió és bona i que fa el bé per a tod@s), han provocat la dependència de la dona. De forma semblant a l'esclavitud, a l'explotació de les classes desfavorides i la ma d'obra. On la dona també s'ha vist representada.
La dona ha lluitat al llarg del temps contra corrent pel simple objectiu de tindre les mateixes llibertats i els mateixos drets que qualsevol persona i que no se la jutjara per ser dona, ja que això és un aspecte tan sols físic. A poc a poc ha anat aconseguint l'un darrere de l'altre el seu desig de veure's abrigada per eixa societat injusta que tants mals glops li ha fet, i li fa, passar.

Un aspecte molt important pel qual la dona amb dents i ungles ha lluitat i encara lluita, és el sufragi femení que ha sigut garantit i revocat, diverses vegades en uns quants països del món. Fonts informatives diuen que el primer sufragi femení, amb les mateixes característiques pròpies que el masculí, es va garantir en Nova Yersey en 1776, encara que va rescindir en 1807. Pitcairn va garantir el sufragi femení en 1838. Uns quants països i estats van garantir un sufragi femení restringit en la segona mitat del segle XIX, començant per Austràlia del Sud en 1861. El primer sufragi femení sense restringir, en la qual cosa a dret a votar es referix, ja que a les dones no se'ls permetia presentar-se a eleccions, es va garantir en Nova Zelanda en 1893.
A Espanya el desenrotllament del sufragi no va seguir les mateixes pautes que en la resta del món, no va a ser fins al final de la Gran Guerra (al voltant de 1920) que va surgir agrupacions com la “Associació Nacional de Dones Espanyoles”. Elles van ser les que van impulsar i van aconseguir que a Espanya es creara este dret, les mateixes dones, amb noms tan coneguts com importants com per exemple: Victòria Kent, María de Maetzu… Bravo per elles!
Per a concloure, m'agradaria dir que ara ja en el s.XXI la dona està, gràcies a Déu, inserida quasi per complet en la societat i té els mateixos drets que els hòmens, que moltes vegades es veuen només sobre el paper. Pense que açò hauria d'haver sigut al llarg de la història per igual, ja que la dona és tan important com l'home i els seus drets s'han de respectar i concedir per igual.

MALTRACTE A LA DONA

2009-03-22T12:32:00.000-07:00

Iván de los Reyes López Marcos

El 25 de Novembre és el dia mundial del maltracteament a la dona, i per no perdre costums, també moren dones a mans dels “seus” homes aquest dia. Sembla que només puguem reflexionar i continuar amb la vida quotidiana i veure de vegades les desgràcies a la TV i rentar-nos les mans, com si això no anara amb nosaltres.

Certs “individus” por posar-los un nom, els quals es senten inferiors a la seua parella (ja que en realitat ho són, amb les seues accions ho deixen veure) la seua única opció és sentir-se per damunt d'elles i mantindre-les davall el seu poder, sotmetent-les amb colps, insults i la resta de coses intolerables. Açò no es pot permetre, eixes persones no mereixen eixe tracte, és més, ningú mereix eixe tracte ni tan sols els que ho provoquen.

Més tard són ells, els suposats “homes” que després de matar la seua dona, nóvia o “exelquesiga” es posen a plorar, portant-se les mans al cap dient una i altra vegada: JO NO VOLIA FER-HO, NO VOLIA.

Com succeïx amb tot, quan s'arriba a eixe punt ja és massa tard. Maleïts els que furten la vida d'altres quan potser, tal volta, ni ells mateixos es mereixen la que tenen. Cal veure com és de descuidada la justícia i qué atroç resulta la por.

Es senten acorralats, sense eixida, són patètics, l'únic que guanyen a través de colps i vexacions és perdre la poca dignitat que tenien, i només posant una mà damunt d'ella, la seua virilitat es perd instantàniament.

Aquestes persones no estimen, mai han estimat, perquè ni tan sols són capaços d'estimar-se a si mateixos. Ells són “hòmens”, dominants, poderosos… per tant una cosa tinc per a ells: és molt més home el que plora, que el que fa plorar a una dona.

El Masclisme

2009-03-22T12:13:00.000-07:00

Noemí Peiró Albaladejo

Si busquem masclisme en el diccionari trobarem que el masclisme és el conjunt de actituds i pràctiques sexistes o ofensives portades a terme contra la dona.

El masclisme engloba un conjunt de actituds, conductes, practiques socials i creences destinades a justificar i promoure el manteniment d'actituds discriminatòries en contra de la dona i contra homes el comportament dels quals no es adequadament “masculí” als ulls de la persona masclista.

Tradicionalment el masclisme ha estat associat a la jerarquització de la família en favor de la comoditat i el benestar dels homes. En aquest sentit, es considera masclista assignar el treball menys fastigós als homes.

Aqueta definició és la que hui en dia podem encontrar en qualsevol diccionari, però en el text reial, el masclisme aplega a ser encara molt més complicat que tot això, ja que no només la dona en molts casos se sent com una criada de l'home, sinó que damunt de tot pareix el seu gos. Molts d'aquestos homes viuen estancats en el passat quan la dona havia de fer el que ell volia o rebria una pallissa, que això de les pallisses a les dones no penseu que és d'ara, sinó que és ara quan els mitjans de comunicació estan donant la veu d'alarma encara que sempre han existit aquestos tractaments a les dones. El que no podem fer es creuar-nos els braços i deixar que dia a dia moren moltes més dones que el mes passat o que l'any passat, haurem aconseguit alguna cosa el dia que aquest marcador estiga completament a zero. És esperançador que cada dia hi ha més manifestacions, inclús moltes d'elles com per exemple una organitzada a Madrid el 28 d'octubre de 2008 que era íntegrament promoguda pels homes per a tallar definitivament amb aquesta massacre que dia a dia és marca en tots el fulls dels periòdics. La concienciació és important.
Són molts els homes que estan en contra de maltracte, i el veuen com a una covardia per part d'altres homes, però encara n'hi ha molts que pensen que la seua dona, la seua nóvia, la seua germana, la seua mare... són de la seva possessió i que han de besar per on ells caminen. Quantes més dones han de morir per a prendre verdaderes lleis penals contra aquests assassins?

Maltractament domèstic

2009-03-16T14:57:00.000-07:00

Adelina Peinado

A l'Índia són moltes les dones que moren cremades pels seus marits per tal de poder casar-se amb una altra que tingué un dot major, al nostre país són la gelosia i la ràbia el que provoca tots aquests altercats. No oblidem que molts maltractadors estan sota la influència de l'alcohol i les drogues a la qual cosa agreuja el problema ja que no estaran en el seu judici a l'hora d'interpretar les conductes de la seua parella, creuran que els enganya, que els roba...

Aquest problema hauria de ser de fàcil solució ja que no hem d'esperar que descobreixen una vacuna ni que inventen res que ho solucione, està en la societat i en la posició de la dona, en ella la clau per superar aquest problema. L'educació i els serveis socials tenen un paper primordial. L'entrenament de metges, educadors, policies i altres serveis socials ajudaria a superar aquest problema, la dona es sentiria més recolzada a l'hora de prendre una decisió.

No oblidem que la base està en unes normes i papers apresos des de petits en la societat en què es van criar i que s'han tornat automàtics. D'altra banda, possiblement és una forma d'actuar que els aporta molts beneficis secundaris, la qual cosa ajuda a què es mantinga l'actitud agressiva. Les dones dels maltractadors anticipen les seves reaccions i intenten fer tot el que els agrada perquè ells estiguen tranquils i no generen conflictes, això els aporta als agressors un benefici que ajudarà a què mantinguen les seves actituds agressives encara que moltes vegades siguen exagerades i fora de context .

Ja hi ha una llei que protegeix les persones maltractades, que articulen la seva vida amb ajuts per mantenir allunyades del maltractament, ara només falta afrontar la complicadíssima tasca de mentalitzar a les maltractades. Falta que els recordem a diari, si és necessari, que les seves vides, la seva dignitat i el seu futur són molt més importants que les del maltractador amb què conviuen. Falta que els recordem que la seua seguretat i la dels seus fills depenen que desterren de les seues vides al maltractador. Només cal que els recordem que hi ha molta gent disposada a ajudar amb tot. El sistema protegeix a les persones maltractades, però elles han de donar el primer pas sense tornar la vista enrere.

2 poemes

2009-03-16T14:15:00.000-07:00

Míriam Fortea Felipe

Maria Merçé Marçal

Aquest poema representa molt a les dones feministes, el que vol dir és que per ser dones no tenen que fer tota la feïna de la casa. I aquestes coses que apareixen com per exemple: “escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d´espart…” són una sèrie d’enumeracions que l´autora fa per a dir les coses amb què la societat les relaciona, és a dir, sobre tot amb tot allò el que té a veure amb netejar la casa.

Drap de la pols

Drap de la pols, escombra , espolsadors,
Plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
Sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
I sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja , pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Aquest altre poema parla sobre la mort d’una dona, que per desgràcia és molt comuna hui en dia. Aquest poema m’ha agradat molt. L’he trobat en relatsencatala.com.

Segrestrada

El meu jo, envaït per la por.
La meva ànima morta sobre una pedra.
Se m'endú la foscor.

La sort fuig de mi.
La ruina m'acorra-la.
Sento que mai podré sortir d'aquí.

Llençada a la cambra fosca,
llençada a la desgràcia fosca
Que algú vingui i acabi amb aquest patir.

Mentre dormo acabada pel dolor
un petit revolt m'exalta.
Obro els ulls, i desitjaria no haver-ho dit.
No volia morir. Vull quedar-me presa si fa falta.

Però ja és massa tard.
Un individuu mirant-me fixament,
apreta el gatell.
I deixo el món dels vius, morint lentament.

Home per favor!

2009-03-15T14:49:00.000-07:00

Laura Molina Quinto

Perfectes mares i dones, mestresses de casa i amb una educació limitada, només per a arribar a ser les “millors”( dins de casa sempre, està clar). Aquesta era la situació de la dona al segle XIX, tractada com si no sàpia fer altra cosa, i com si només fora un objecte al qual puguen moure com volen per a saciar les seus necessitats d'homes ocupats i sense temps. Encara creuen que hem sortit de la costella de l'home, i que formen parts d´ells. Però gràcies a l'esforç de moltes d'elles i d'alguns d'ells, tot açò està molt superat. Gran part de les seues vides l'han dedicat a lluitar per una igualtat de drets, perquè tots som humans, sense distinció de gènere. Poc a poc hem avançat en està carrera difícil i llarga, per a aconseguir tot el que tenim hui en dia, ja que a partir d'aquesta llibertat merescuda hem començat a viure, i a deixar el sofriment a un costat.

No podem deixar de parlar del feminisme, terme que ha creat tanta controvèrsia – i tot per no tenir un concepte encertat de la paraula-. Moltes persones confonen el feminisme. Creien que aquesta paraula es sinònim de superioritat de la dona davant del sexe contrari, i això no es cert. És tot aquell moviment que hem realitzat per a poder gaudir de la igualtat política, social i econòmica de la que disposen els homes. Aquest moviment va sorgir a la primera meitat del segle XIX. Les dones (sí, aquells éssers humans sotmesos tota la seua vida a una especie d'esclavitud) sortien de les seus cases i abandonaven totes les seues “obligacions”, per a exigir el que els corresponia. Primerament tot açò va a ser defés per Flora Tristàn, i seguint a aquesta, per Marx.

Aquestes reivindicacions foren creixent, fins que es va crear la primera Associació Nacional de Dones.

Però quan pensem que la dona ha avançat molt en la societat, només caldria mirar el dia a dia, per a adonar-nos que encara ens queda molt per lluitar. Per exemple, hi ha empresaris que prefereixen contractar homes, per a evitar-se l'absentisme laboral per qüestió d'embaràs.

Altra cossa més lamentable és el maltractament, molt de moda en els últims temps.

Malestar, incomoditat, vergonya, inferioritat... uns dels molts aspectes que viuen les dones que es troben en aquestes situacions. I per què no acabem amb aquest estat continu de por? Després d'una pallissa tot s'arregla amb unes flors? Per què no sortir de la gàbia en la que es troben recluses? Algunes per dependència econòmica i emocional, altres per por que la reacció del seu botxí siga encara pitjor, o perquè no s'adonen que estan sent maltractades, i pensen que s'ho mereixen. Hi ha algú que es mereix aquest càstig? Jo crec que no.

Per tant haurem de seguir lluitant i defensant els nostres drets, sense xafar l'altre gènere, buscant la igualtat entre els distints (i no tant diferents) sexes. Quant aconseguim això podem realment viure en societat.

nens i joguets

2009-03-15T13:27:00.000-07:00

Javier Javaloyes Vivo

Per què des de xicotets als xiquets se'ls regala un baló i a les xiquetes una nina?
Des de petits ja associem segons el sexe, quin joguet regalar, i és a partir d'ahí quan els xiquets comencen jugant a la pilota i les xiquetes pentinant a les seues nines, ajudant a la mare a fer les tasques de la casa, jugant a les cuines, etc.
Llavors açò és el que passa anys després, quants ja no són tan xicotets i l'home se'n va amb els amics al futbol i no fa res en casa, mentres que la dona ho fa tot, tant les tasques de la casa com atendre els fills.
Aquest masclisme ve de xicotet i es pot dir que la culpa és dels pares, encara que els pares no són tan roïns ja que estan influenciats per la societat, com tots nosaltres, perquè pareix que no està ben vist que a les xiquetes els regales una pilota o que els xiquets ajuden a la seua mare a fer la neteja, i així és com va tot, com un peix que es mossega la cua. I pareix que no podem fer res, que el masclisme no s'acaba i que, encara que n'hi ha menys que fa uns anys, continua havent-hi i faran falta molts anys per a què aquest mal costum, aquesta discriminació que ve des que a penes tenim coneixement per a triar el que realment volem, desaparega, si és que algun dia ho fa.

UN DIA PER A LA REFLEXIÓ

2009-03-09T13:13:00.000-07:00

Ignacio Maza Alonso

El 8 de març és el Dia de la Dona. Hauria de ser un dia feliç per celebrar la millor situació de la dona a tots el països del món, però, malauradament no serà així. Mentre escric aquestes paraules moltes, moltíssimes dones són maltractades física i psicològicament pels seus marits, companys sentimentals, i fins i tot, en alguns casos, pels seus familiars.
Ací a Espanya estan sofrint maltractament continuat milers de dones, i nosaltres solament coneixem alguns casos i actuem contra els maltractadors quan la dona ja és morta o ha rebut una brutal pallissa. A més, ens adonem d'això quan apareix al telediari del migdia o al telediari de la nit. Però no cregueu que sovint ens indignem davant d'això. No, el més normal és que ens quedem “una mica” horroritzats i diem: “Mira, ja va una més”. És increïble que no reaccionem d'una forma més contundent, però no reaccionem perquè aquests maltractes es produïxen quasi tots el dies de l'any, i quan ocorre estem tan acostumats que al final solament diem: “Xe, una més”.
Així i tot, ni als centres educatius, ni a les cases, ni des del govern es treballa suficientment per detindre açò. És molt important que pares i professors parlen amb xiquets i xiquetes i els diguen que en tot moment s'ha de respectar a l'altre sexe i que no es pot discriminar ni maltractar a cap persona pel seu sexe, edat, ètnia, orientació sexual o religió. Si no eduquem els nostres jóvens des que naixen en valors com el respecte i la tolerància, crearem una societat en la qual la convivència pacífica serà un somni, doncs la realitat serà molt distinta.
Fa poc s'ha descobert què ha passat amb la xica sevillana de 17 anys Marta del Castillo. El seu exnóvio l'havia colpejat al cap amb un cendrer, i després va llançar el seu cos al riu Guadalquivir. Aquest terrible fet és una nova mostra de la violència masclista, que cada vegada és més comú entre les persones jóvens. Hem d'actuar prompte per tal que un acte tan horrible com aquest no es repetisca.
Malauradament, tindrem molts casos més de violència masclista durant aquest any 2009. Tot i això, s'està fent en els últims anys un intent per part de molts sectors de societat espanyola de millorar aquesta situació al nostre país. A més a més, es destinen contínuament diners per projectes socials en països poc desenvolupats d'Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica per a canviar la situació de la dona. Per tant, hem de treballar tots junts i fer esforços perquè el Dia de la Dona de l'any 2010 siga un dia més feliç que el d'aquest any.
Si tots treballem per a erradicar el maltracte físic i psicològic en les dones de tot el món, aquest serà un lloc millor per a nosaltres, ja que lluitant contra el maltractament a les dones estem lluitant contra altres maltractes i discriminacions que existixen dins de la nostra societat. Per això desitge que el dia 8 de març haja estat un dia per a la reflexió, perquè no es maltracte a cap persona.

Feminisme és justícia

2009-03-09T12:35:00.000-07:00

Tere Agulló

La societat actual sol denigrar el feminisme sense massa contemplacions. Alló més freqüent és assimilar masclisme i feminisme com a dues ideologies enfrontades però equivalents, és a dir, si dolent és el masclisme, també dolent serà el feminisme.

Aquesta forma de pensar és majoritària entre els homes, però també molt freqüent entre les dones, que afirmen reconéixer la injustícia social cap al seu sexe però al mateix temps pensen que el feminisme és anar massa lluny.

El problema partix d’una una falsa idea del feminisme com a ideologia de revenja, de canvi d’estatus per fer que ara manen les dones, d’una nova opressió. El desprestigi de les idees feministes en l’actualitat no se sap si ve d’una revolta contra la possibilitat de canvi o d’un temor ancestral cap a les dones amb poder, però sí que sembla col·laborar al manteniment de l’actual estatus.

Res és més fals. El feminisme reivindica la igualtat, lluita per aconseguir-la però no per desbancar els homes o dominar-los. Allò que el feminisme busca és només una societat més igualitària on s’acaben les discriminacions de gènere, on tots puguen trobar el seu camí amb igualtat d’oportunitats i ser més feliços. Sí, tots més feliços, perquè en un sistema d’opressió, ni l’opressor ni l’oprimit són lliures, ni feliços.

Si pensem de forma global, podrem entendre que la humanitat ha estat perdent-se les grans aportacions que les dones haurien pogut fer, si se’ls haguera permés. És cert que vivim moments de canvi, que les dones actuals -les del primer món, és clar- estan accedint a un munt de possibilitats abans negades. Però no és menys cert que el canvi és lent i es fa a costa de gran quantitat de treball i patiment. A més, no podem oblidar que els problemes de les dones al tercer món s’eleven tràgicament.

Els historiadors, els sociòlegs, tots els estudiosos de la societat, saben que un canvi d’estructura és molt lent i molt complicat. Les resistències són fortes. Un canvi social que equiparara de debò el paper de dones i homes resultaria una gran revolució, que trasbalsaria tot el sistema. El feminisme suposa una revolució necessària si volem que regne la justícia.

Un grau d'esclavitud?

2009-03-09T12:22:00.000-07:00

Natalia Pascual García

Què passaria si la teua mare o esposa s'absentara durant dues setmanes de la teua casa? Per a aquells als qui el fet no li afectaria molt en el seu dia a dia material, pot paréixer-los una qüestió sense sentit (persones que afortunadament comparteixen les feines entre tota la família i no tenen uns costums arcaics arrelats). No he preguntat què passaria si el que s'absentara fóra el marit, perquè lamentablement els homes no fan un gran percentatge de les feines domèstiques i per tant realment no resultarien imprescindibles al funcionament diari d'una casa. Per als qui la pregunta els ha fet imaginar-se sense roba neta, menjant entrepans dia sí i dia també, amb la casa totalment embolicada i demés desastres no agradables a la vista, li comunique que està practicant un costum masclista sobre la seua mare o esposa, o el que és el mateix, està denigrant-la en considerar-la com un servici de neteja propi.

Aquesta dona realitza les feines de casa com una obligació, i açò és perquè el costum d'abans s'ha instal·lat als nostres temps. Aquells temps en el qual la dona només s'encarregava de la criança dels fills i de mantenir la casa impol·luta. És increïble com tot ha evolucionat tan ràpidament a les nostres vides (mitjans de comunicació, cultura…) i aquest aspecte tan important s'ha mantingut inexpugnable. Abans la tasca de la dona a la casa estava “argumentada” perquè el marit era el que treballava fora i era el que li tocava a l' esposa (encara que açò no disculpava que l'home no fera res a la casa). Però al segle XXI, com és possible que en una parella on treballen tant l'home com la dona, siga només aquesta la que ho fa tot a la casa? La que ha de fer el menjar ràpidament en arribar a casa o deixar-se'l preparat abans d'anar-se'n perquè si no, no menja ningú a migdia, o la que arriba del treball i aleshores comença a posar rentadores, a rentar el pis, netejar les habitacions… I si no ho fa, aleshores creixeran boles de pelusses per tot arreu, perquè ningú a la casa es dignarà arreplegar res. Aquesta situació és injusta, i qualsevol persona ho sap.

Les feines de la llar podria dir-se que són quasi infinites i més encara si tan sols les fa una persona. Si el treball es repartira entre tots els membres de la família, la feina seria menys pesada. Amb aquest repartiment equitatiu per fi s'hauria derrocat el gran mur que separa a la dona dels estereotipus masclistes que l'acompanyen des de sempre. Però el més important seria el temps que recuperaria aquesta dona per a disfrutar de veritat del seu temps lliurement.

Masclisme i feminisme

2009-03-07T12:20:00.000-08:00

Laura López i Rincón

Una idea que està a l'orde del dia en tot el món

Un dels trets més antics de l'home és el ser masclista, la qual, ha sigut suportada per les dones fins als nostres dies. A pesar de com ens creiem d'evolucionats, encara en la nostra societat hi ha accions masclistes en el treball, la religió i la societat en general.

Les dones van començar a reaccionar l'any 1970, any de la Revolució Feminista, amb la qual cosa van aconseguir alguns dels drets més importants, no acabant per això el masclisme en la nostra societat però si reduint-se en gran nombre.

L'any 1975 va ser declarat com a any de la dona i cada deu anys açò se celebra unint a centenars de dones que intenten millorar el seu estatus social amb una convenció mundial.

Les persones feministes són les persones partidàries del feminisme, és a dir, les persones que estan a favor d'un moviment a favor de la igualtat de drets i oportunitats entre hòmens i dones. El feminisme nega la “inevitabilidad” de la superioritat masculina tant en l'àmbit professional com en el personal, afirmant que esta dominació masculina sobre la dóna sorgix no d'una superioritat física o intel·lectual, sinó d'una àmplia gamma d'estereotips relatius al sexe, i el masclisme és la discriminació a la dona adoptada pels hòmens, i que de vegades recorren al maltractament. El maltractament és tota violència, que en l'àmbit familiar es materialitza en agressions físiques, com a colps, contusions o lesions, o bé, en agressions verbals com a insults, amenaces, humiliacions...

Suposen un atemptat a la dignitat de la persona i un menyscabament de béns protegits legalment: integritat física, honor, llibertat i seguretat personal o llibertat sexual.

Jo crec que tots hem de tindre els mateixos drets respecte al treball, perquè cadascú és amo de triar la carrera que vol estudiar per a exercir el seu treball, però la societat a vegades discrimina les dones i hòmens per voler exercir treballs que normalment són exercits pel sexe oposat. Ningú ens pot jutjar perquè ens agrade un treball.

Ser ama de casa és un treball que solen exercir les dones i no cobren per això, més que treball és una obligació on haurien de participar tots els membres de la casa i repartir-se les tasques. Però els hòmens en les tasques de casa no solen fer res, i li deixen tot el treball a la dona, i com és quelcom que s'ha de fer, la dona no té més remei que fer-ho, la majoria de vegades ensenyen a les seues filles a fer les tasques de casa perquè ajuden, però per què els fills no realitzen eixes tasques? El fill sol prendre l'exemple del pare, i si el pare no fa res, el fill acaba imitant-lo.

No sóc una “Barbie”; i qué?

2009-03-05T12:14:00.000-08:00

Silvia Hita Puga

Tots creiem, o millor pensem que la dona ideal és prima, jove i perfecta. On està aquella dona imperfecta però amb les seues virtuts que creue que el seu món està a la volta del cantó? I sí, m'estic referint a aquestes dones que ho deixaríen tot per ser popular.

Per què nosaltres, que no tenim res que amagar, acabem creient que el nostre cos és rebutjable, per què? Pel simple fet de no cabre en una talla 36. On tenim el nostre orgull, senyores i senyors? I els xics? Ells s'ho perden, ja que, els seus ulls se'n van darrera de la rossa “explosiva” que cau rendida als seus peus. On estem nosaltres? Amagades a les nostres cases fent ulls cecs a la realitat, perquè el teu xic ideal se n'ha anat amb la “Barbie explosiva”, i què?

Traurem la nostra valentia i farem una crida perquè les dones grosses també existim.

Tinguem l`esperança que la societat canvie de prototip de dona. Xiques: aviat serem les protagonistes. Jo per la meua part estic satisfeta i segura de què arribarà el nostre moment de glòria.

NO ES JUST

2009-03-04T13:51:00.000-08:00

Josep Francesc Muñoz

Hui en dia veiem nombrosos casos de maltractament a les dones, casos que van augmentant el seu nombre un dia darrere l'altre. Només hem de veure les notícies per veure que, pel que sembla, la violència de gènere s'ha tornat el pa de cada dia, sinó els pans de cada dia, a la societat que ens toca viure. Jo mai he sigut partidari de la denominació o distinció d'aquesta violència com a “violència de gènere” o “violència masclista”, pense que qualsevol tipus de maltracte és igual de condemnable, però si ho analitzem, el context d'aquest casos és ben distint: trobem dones que moltes vegades és veuen abocades (sinó obligades) a suportar i a no denunciar-ho, bé per protegir els teus fill o bé per la por a la venjança del marit. No és just haver de dir-li a la teua millor amiga que eixe morat que tens a l'ull te l'has fet en un colp a la cuina, llavors tampoc és just que hages de preocupar-te de si potser avui el “teu” marit, l'home que va prometre respectar-te, arribarà de bon humor. I que més dóna que estiga de bon humor? Això no li impedeix tornar a maltractar-te. El pitjor és la crueltat amb la que eixos covards són capaços de dur a terme la seua venjança (venjança de què?). Ara pareix que després d'haver ridiculitzat i agredit la “teua” parella, l'últim recurs per evitar que puga eixir de l'infern en què ell mateix l'ha ficada és ruixar-la amb àcid, “si no és per a mi no és per a ningú més” pareix ser el lema d'aquests succedanis d'humans. Pareix que aquesta és la conseqüència de molt de temps de masclisme, i és que al cap i a la fi el que aprenem és el que veiem a casa, la principal diferència és que a alguns ambients familiars del passat i del present la discriminació de la dona es veu com no condemnable. No podem esperar que una persona que veu tot això normal, de sobte siga capaç de veure amb mals ulls aquests actes. Potser la solució siga crear un ambient educatiu (que no escolar) d'igualtat entre els joves i xiquets, que al cap i a la fi són encara aprenents de persona. D'altra banda el govern també està portant a terme diverses mesures, com un telèfon exclusiu per ajudar a dones maltractades, tot tipus d'associacions on les atenen i penes més dures pels maltractadors. Afortunadament vivim a una societat que malgrat haver sigut masclista des de fa més de 1000 anys pareix que està començant a solidaritzar-se amb aquestes víctimes, encara que el camí que queda és encara massa llarg. Cada dia són més els detinguts i jutjats per aquest tipus de violència, i això sí que és just.

NOVA FEMINITAT?

2009-03-04T13:10:00.000-08:00

Ana Duarte Martí

En el món hi ha milions de xiques a les quals se les priva de tenir una infància normal. Sembla increïble que a dies d'avui les dones siguen tractades d'una forma tan vexatòria. I el que és més increïble és que en països desenvolupats com Canadà i fins i tot Espanya hi haja dones que han sofert aquestes pràctiques. M'estic referint a les mutilacions genitals.
Aquestes mutilacions són considerades com una iniciació de la dona cap a la maduresa. Hi ha diverses formes de realitzar-les i entre les més brutals està la "infibulació o circumcisió faraònica" en la qual se'ls extirpa el clítoris, els llavis superiors i els inferiors.
És impressionant com a una dona se li pot despullar de tant en tan poc temps, arribant fins i tot a perdre la vida en aquestes “iniciacions” ja que es realitzen per mètodes tan rudimentaris com la utilització de navalles, per no parlar del trauma psicològic que han de sofrir durant la resta de les seues vides. I aquesta practica, es preguntaran, per a què es realitza? Doncs es practica amb el pretext d'arribar verge al matrimoni, amb la finalitat de què no siguen infidels als marits, ja que si no tenen desig sexual no buscaran sexe ni dintre ni fora del matrimoni i després, i el que és més al·lucinant, per a distingir-los dels homes ja que el clítoris és una mica semblant al penis d'un home i si l'hi extirpen les dones recobraran una nova feminitat.

A aquestes dones se'ls priva el dret de tenir relacions sexuals normals i gaudir-les. Les dones no solament som per a parir i cuidar la casa, som igual d'útils que els homes, i mereixem el mateix tracte, els mateixos drets i el mateix respecte.
Això ha de canviar. Hem d'exigir a les autoritats d'aquestos països que facen alguna cosa al respecte. Hem de lluitar perquè això siga una realitat i no tancar els ulls davant aquesta problemàtica que sembla no afectar-nos perquè nosaltres no hem de patir-la. Hem de posar-nos en la pell de totes eixes xiquetes i intentar ajudar-les. De fet, alguns països ja han començat a tractat aquest tema, però es continua practicant esta “iniciació”. I el que és pitjor, les dones no fan res. Però no fan res perquè les han educades d'aquesta forma, amb la submissió als homes. Per tot això s'ha creat una ONG que ajuda a aquestes xiquetes i dones que és “Asociación de Mujeres Anti-Mutilación de España (AMAM)”.

Un poema molt bonic

2009-02-22T10:54:00.000-08:00

arreplegat per Katerine Espinosa Montoya

Plena d'il·lusió vas unir la teua vida

a qui et va fer sentir dona i divina

van passar els anys i alguna cosa va canviar

el respecte ja no existia.

com titella sense cordes, al seu ritme et movia

el teu pecat ser bella, o tan sols ser tu mateixa

la teua voluntat anul·lada

i la bufetada més dura, no va ser la que assenyalà la teua cara

sinó aquella, que et va fer pensar en perdre la vida

Allunya't de la seva companyia, crida, crida per tu mateixa

algú et sent, algú t'escolta

no estàs sola amiga meua,

passaràs moments durs, decidiràs que faràs al teu dia a dia

però qualsevol cosa

és millor que aquesta tortura.

Ets dona, ets com ets, i mira endavant amb valentia

i el temps passarà, i seràs feliç de nou

i encara que hi haurà cicatrius, que persistiran

oblidaràs els temors, deixaràs d'estar sotmesa

seràs lliure, per a tot

fins i tot

per refer la teua vida.

A l'ombra dels homes

2009-02-22T10:30:00.000-08:00

Katerine Espinosa Montoya

Al llarg del temp les dones s'han vist com un objecte que només serveix per a cuinar, netejar i cuidar als fills. Des de fa molt de temps reivindiquem els nostres drets, intentem tenir una igualtat en totes els terrenys, tant a nivell laboral com a nivell familiar, i encara que hem aconseguit molts avanços, les dones seguim, d'alguna manera, a l'ombra dels homes.

El masclisme segueix molt present en la societat, molts homes consideren les dones com de la seua propietat, com éssers inferiors i si aquestes volen alliberar-se d'ells, ells recorren a l'anomenada violència de gènere.

Cada dia apareixen més casos de violència, de dones assassinades pels seus marits, és deplorable.

I fins i tot en el treball seguim sent d'alguna manera discriminades sobretot en els alts càrrecs. Per això s'ha creat una nova ideologia: "el feminisme" encara que aquest terme no ha sigut el més adequat perquè sembla que promou la superioritat del sexe femení, però no, en realitat només busca una igualtat en la societat malgrat que com tot, té els seus components més radicals.

Però, malgrat tot, ens preguntem: què faria la societat sense la dona?

Igualtat d'oportunitats al segle XXI

2009-02-22T10:14:00.000-08:00

Irene Espigares Soriano

La igualtat entre dones i hòmens és un dret fonamental, però un dels majors defectes de la nostra aparentment igualitària societat és el tracte d'inferioritat, quan no el maltractament, que continua rebent la dona.

En els països desenvolupats, a finals del segle XIX es va iniciar el canvi del model tradicional femení, relacionat amb l'educació de la dona i el seu progressiu accés a la universitat i es continua progressant ja en el segle XX amb la seua emancipació i incorporació al món del treball.

La legislació europea compta amb un considerable nombre de disposicions sobre igualtat de sexes, però la situació és esta:

- L'ocupació augmenta, però seguix per davall del masculí, si bé hi ha majoria de dones estudiants i llicenciades universitàries.

- Les dones continuen cobrant un 15% menys que els hòmens.

- Les dones estan encara poc representades en llocs de decisió econòmica i política, encara que la seua presència ha augmentat en l'última dècada.

- El repartiment de les responsabilitats familiars és encara molt desigual.

- El risc de pobresa és major en les dones que en els hòmens.

Encara que anem pel bon camí, és clar que queda molt per caminar i encara que tots hem de recórrer eixe camí, les dones tenim una gran responsabilitat per a acabar amb certa mentalitat, perpetuada potser gràcies a les pròpies dones, i que ha portat a l'acceptació del sotmetiment i de la situació d'inferioritat.

Es fan lleis cada vegada més equitatives, es protegix a la dona cada vegada més contra la discriminació, els abusos i la violència, però en el Tercer Món és necessari fer una miqueta més. Cal partir del reconeixement de la condició de sers humans amb drets inalienables, especialment en el que es referix a l'alleugeriment de la pobresa, al millorament de la salut, la creació d'oportunitats per a l'avanç econòmic. Es tracta de reduir, en suma, la violació dels drets humans. Per tant, és necessari prendre mesures i emprendre accions perquè la igualtat de tracte i d'oportunitats siga possible per a tots i en tot el món.

La socialització de les xiquetes

2009-02-22T10:09:00.000-08:00

Laura Vaillo Bailén

Des que una xiqueta naix li són inculcats una sèrie d'hàbits i quefers que condicionaran la resta de la seua vida. Per exemple, una xiqueta ja sap quines seran les joguines que passaran per la seua vida. Els mateixos que van passar per altres xiquetes generació rera generació. No varien molt, tots estan orientats a tasques maternals o de la llar.
Si anem a la secció de xiquetes d'una botiga de joguets i recorrem els seus estants trobem bebés, carrets i cuines. Són eixos joguets els que han de cridar-te l'atenció quan naixes si no, seràs considerada “una xiqueta molt rareta”.
Quan encara no has complit un any d'edat els teus primers regals són un bebé que caga i menja al qual tu, com una bona mamà, has de saber canviar-li els bolquers i donar-li el biberó. Si quan ja tens un poc de coneixement t'adones que a tu el que vertaderament t'abellix trencar, pintar o ficar-te a la boca és un cotxe de bombers has de saber, bonica senyoreta, que no és el més apropiat per a una persona com tu. Eres una xiqueta.
Després que mamà i papà hagen aconseguit fer que t'agraden eixos joguets femenins, arriba la teua primera nina a qui no has de canviar bolquers. És Barbie, Nancy o qualsevol altra. Ara arriba el segon pas. És el moment de canviar el teu esteriotip de persona i emmotlar-ho al d'esta nina. És fineta, amb un gran pit i sense cap imperfecció. Té un nuvi que fa una infinitat d'activitats i la seua única tasca diària és pentinar-se el cabell.
Si estes joguines esmentades no són del teu grat, pots demanar-li a mamà quelcom diferent. Una pel·lícula. Tens poc on triar: La sireneta, La Ventafocs, La bella dorment, etc. En totes elles la princesa té com a fi en la vida buscar un home que la servici de pobre i la porte a un castell on només haja d'ocupar-se de mantindre tot net per a ell.
Arribat este punt ja tens un tipus de vida fixat i al teu gust. Saps canviar bolquers i donar de menjar als xiquets, vols ser alta i prima i l'única cosa que vols de la vida és que et porte un home amb diners que et compre tot el que li demanes. Eres una xiqueta.
I açò passa actualment, en el segle XXI senyors. La xiqueta en rosa i el xiquet en blau. Si volem que les dones canvien els seus hàbits hem de començar des de baix, des que naixen. Que la xiqueta des que té raó de ser puga triar amb qui jugar i no privar-les de l'esmentada elecció. Nosaltres som els causants que les dones s'encarreguen de netejar i cuinar i no d'altres mil accions que som capaços de realitzar. És moment de canviar esta antiquíssima tradició d'endossar uns objectes, uns colors i uns pensaments a un sexe determinat. Potenciem el que cada dona trie el seu camí i la seua finalitat en la vida i evitem que ens ho inculquen ja des de ben xicotetes. Som xiquetes però amb criteri.

Una imatge falsament perfecta

2009-02-22T09:40:00.000-08:00

Marina Parejo García

Els mitjans de comunicació transmeten estrictes ideals sobre la dona que, lamentablement, són acceptats per la nostra societat. Estos estereotips, transmesos per la televisió, exercixen una gran influència i creen valors socials sobre les persones ja que la televisió està molt present en les nostres vides. Els mitjans de publicitat han modificat com han volgut la imatge real de la dona per tal d'obtindre un nombre major de consumidors. Exemples d'açò són els anuncis de productes de neteja i de la llar, en els que se'ns mostra la típica ama de casa, dèbil, indefensa, dependent (d'un home, com no), delicada i sensible. No obstant, en els de begudes alcohòliques, se'ns mostra una dona guapa, prima, eternament jove, seductora, i… panoli. Una altra imatge de la dona utilitzada sovint és la de la dona addicta a la compra i que se sent totalment satisfeta amb això, utilitzada en els anuncis de centres comercials.

Les característiques que es difonen per la televisió, de la dona ideal, són per tant les d'una dona feliç, espontània, intel·ligent, respectable, desitjable, complaent, servicial, que no contradiu al que li diuen, etc. I quant al seu físic, ha de ser una dona guapa, prima, amb un cos perfecte, etc.
Desgraciadament, aquesta imatge de la dona ideal ha impactat sobre nombroses dones que ara no se senten satisfetes amb el seu cos ja que accepten la imatge que els mostren els mitjans de comunicació i intenten imitar-la. I és tanta la importància que li donen a aconseguir la imatge de la dona ideal que patixen una preocupant minva de la seua autoestima quan veuen les grans diferències entre elles i la imatge suposadament ideal de la dona. Esta insatisfacció pot portar a produir trastorns alimentaris causats per diferents factors com són els factors biològics, psicològics, familiars, i socials, alguns dels quals es combinen arribant a provocar l'anorèxia, la bulímia, etc.

Alguns hòmens, que no tots, admeten la imatge de la dona que mostra la televisió, creant les seues expectatives sobre com ha de ser la dona ideal, les quals provoquen la sensació d'engany que patixen en veure que les dones dels anuncis no són com les de la vida real. Per açò, alguns hòmens fan comentaris positius cap a les dones més pròximes a l'ideal i negatius a les més allunyades infonent així indirectament el seu ideal de la dona perfecta obtingut pels mitjans de comunicació. Esta patètica situació pot arribar a acréixer el masclisme en els hòmens que veuran la dona com un objecte de manera que en fomenten la poca valoració.

D'altra banda, els xiquets també es veuen influenciats per la imatge que es dóna de la dona en els anuncis publicitaris. Les xiquetes se sentiran en la necessitat d'aconseguir el model ideal de la dona perfecta que ens imposa la televisió, i d'altra banda, els xiquets prendran una imatge errònia de la realitat en un període crític de la seua vida, ja que és en la seua infància quan es consolida la seua personalitat, si els pares no els ensenyen a diferenciar la falsedat de la veritat que ens mostra la televisió.

Per tot açò, la dona ha de ser forta, i segura de si mateixa, rebel·lant-se contra estos estereotips sense permetre que els mitjans de comunicació disminuïsquen la seua autoestima, estant satisfeta del que és i sense experimentar la necessitat de complir els ideals d'una dona falsament perfecta.

Quelcom més que gerros

2009-02-21T12:52:00.000-08:00

Noelia Tudela Villalba

Què difícil és ser dona! Passar-te el dia cuidant els teus fills, portant-los al col·legi, a les classes extraescolars, cuidant la casa o preparant el menjar, i tot açò per a ser una bona dona i per a tindre el teu marit content. El teu marit. Eixe que es dedica a treballar, si és que és veritat que ho fa, i que arriba a casa quan li dóna la gana, perquè ve del bar, de veure el futbol o, directament, de tirar-se una “partideta”, i que, quan arriba, a més, et recrimina si no has fregat els plats, si el sopar no està preparat o si la camisa per a demà no està doblegada, planxada i disposada per a demà no haver-hi de buscar-la i per descomptat, no molestar-se ell mateix a trobar-la.
Seriosament hem d'aguantar totes aquestes humiliacions? És què no són iguals que nosaltres? Fa ja anys que les dones, hem aconseguit evolucionar, i posar-nos en la posició que ens mereixem. Som tan capaces com ells de realitzar qualsevol tasca. Encara sort que hi ha dones fusteres, obreres, electricistes o arquitectes, que demostren el que vos dic. A més, si mirem el nostre govern ens n'adonem que presenten les ministres els càrrecs més destacats i significatius en la nostra societat. Prompte les dones governarem en tots els països.
Hui en dia, si anem a una universitat, la quantitat de dones que les ocupen superen per un gran nombre al nombre d'homes, però tot açò continua sent pel mateix, aconseguir la independència laboral que ens mereixem i un millor tracte social. No sé vosaltres, però jo em sent observada. Se'ns ratlla de putes si estem amb més d'un home o si algun home ens fa algun favor és perquè li hem fet nosaltres anteriorment un favor sexual. Som gerros! Damunt si una dona, vol ser com un home, li diuen homenot. Ni ells mateixos s'aclarixen del que busquen en nosaltres.
Per què no creuen els homes que som iguals? Perquè ens diferencia un aparell reproductor? Perquè si pensen que són necessaris, almenys per a mantindre l'espècie, això és cert, però no obligatòriament els necessitem a ells.

Reggaeton

2009-02-21T12:33:00.000-08:00

Inma Pastor Arronis

Dissabte per la nit, un alt percentatge de jóvens i no tan jóvens, ixen de marxa a una macrodiscoteca o a petites tasques de barri. El resultat esperat es tornar a casa amb el cos com un taulat andalús destrossat de tant de ballar. I què ballen els nostres jóvens (i no tan jóvens) hui en dia? Segur que el complex ball de “La Macarena” és encara (varis anys després del bum social que va ocasionar) un repte per a la majoria de persones. Però no! Fa uns pocs anys, els nostres amics de l´altre costat de l`Atlàntic, és de suposar que molt enfadats (i amb tota la raó del món) després de cents d'anys d'opressió espanyola van decidir enviar-nos un nou corrent musical: el reggaeton. Això és el que ballen les nostres filles, nostres amics, coneguts i demés gent. A simple vista no sembla tan dolent, no? Si nosaltres els hem donat cantants de la talla de Alejandro Sanz, Julio Iglesias i al nostre David Bisbal, perquè ens haurien d'enviar alguna coseta tan dolenta? (musicalment parlant) Això és el que degué pensar l'Agència Central d'Intel·ligència, és a dir, la totpoderosa Estats Units quan va ajudar Bin Laden i l'Afganistán a lluitar contra els soviètics. Doncs sí amics, el reggaeton s'ha convertit en el nostre 11-S musical. Ha impactat amb tanta força entre nosaltres que ha destrossat la nostra integració social als nostres oïts. I és que els teus gusts musical t'atorgaran cert grau de acceptació. Al heavy se'l considera satànic, al raper com a un barribaixer, al reggaetoner… l`ànima de la festa. I és que si no t´agrada el reggaeton no tens molt de futur en una discoteca ja que, el nostre amic, forma part de la major varietat musical que solen “punxar” en una discoteca. Dit això, continua sense semblar tan horrible, però, davall d'eixa música de fons, trobem el vertader problema: la lletra. Sense esmentar la repetitivitat, les seues lletres estan carregades de grans dosis de masclisme. No sols parla de la dona en la seua totalitat, sinó que parla d'ella com un drap brut, com si sols se la necessitara per a una cosa (i no, no és per a escombrar o netejar els plats) Sempre hi ha excepcions, però m'aventure a dir que un 99% d´estes cançons emanen eixa “SIMPATIA” i “CORTESIA” amb les dones.

Resulta irònic pensar que les dones al llarg de la història han lluitat per la igualtat de gènere i contra el masclisme, lluita que s'acaba en tres minuts i mig quan tota la sala brama a ritme de reggaeton. És més divertit encara pensar que moltes dones es declaren “reggaetoneres”. Fins on hem arribat!. No tan sols soportem una música (hui dia denominen música a qualsevol cosa) que denigra a les dones, sinó que ens proclamen fidels seguidors d'aquesta. Això no es denomina ser “reggaetonera”, és ser masoquista. Hem d'erradicar aquesta música clarament masclista i misògina, que trenca qualsevol igualtat entre homes i dones i acaba amb tants anys de lluita per la igualtat.

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà…

2009-02-18T13:05:00.000-08:00

Marina Maldonado López

Que meravellosos són els contes infantils!, veritat? Sí, sí, eixos de tota la vida. Sí, sí, eixos que ens llegien quan érem xiquets… “Meravellosos”. Que bonica Blancaneus, tan innocent, tan … immersa en una societat masclista. La pobra feia de criada de set homenets, ni més ni menys. Quina bogeria!, eixe era el seu paper al conte. Però clar, també hi havia una altra dona, més avançada en la maduresa, que envejava la bellesa de la jove Blancaneus, fins i tot va voler matar-la. Enveja, gelosia…Ai, la gelosia, eixe monstre d'ulls verds!. Quina llàstima la Bella Dorment, que es va punxar el dit (innocent també ella) i va caure en un profund somni, però…no us preocupeu! Que, per a variar, en aquest conte també hi havia “príncep” que desfera l'embruixament. Perquè ha sempre de salvar-nos un príncep? Mai ens podem salvar a soles? Mai podrem salvar-los a ells?

Probablement…haguera estat molt divertit que l'adorable iaia de la Caputxeta Roja matara al llop feroç, no?, en compte del flamant caçador. Vull una heroïna per als contes infantils ja!. La Ventafocs, eixa si que les passava malament, rodejada d'altres dones perverses, envejoses…unes “males pècores” eren eixes germanastres, que la tenien de criada; i els seus únics amics… els ratolins! Podria continuar enumerant contes d'aquest tipus, “tan bonics”, d'eixos que fan somiar a les xiquetes amb prínceps blaus que les salven. La dona dels contes sempre fa el paper de xica innocent, fràgil, sotmesa a les feines de la casa, que necessita ajuda per a enfrontar-se als seus problemes, tan sols com a ideal de bellesa... Per favor...! És que les dones d'aquests contes no tenen quimeres al cap o què?

Aquestes rondalles tenen el seu temps, però es continuen llegint, es continuen introduint falsos ideals en les ments, encara emmotlables, d'eixos xiquets. Aquests contes no ajuden molt a aconseguir el nostre objectiu, objectiu de dones i hòmens, d'hòmens i dones, objectiu que està tardant massa, i...encara guarde una petita esperança en pensar que potser els meus fills o filles tinguen l'oportunitat de viure en un món en què posseïsquen els mateixos drets i oportunitats tant si naixen xiquets com si naixen xiquetes.

Per això, i per a destruir les barreres que ens posa esta societat, per a defendre la igualtat de sexes, hem de començar “des de davall”, és a dir, des dels valors que els donem als fills. Els anys passen i encara continuen existint desigualtats sense peus ni cap: als salaris, a les oportunitats laborals, a les tasques de la casa… Ja està bé, no? Lluitem per una societat millor. Lluitem per una societat igualitària.

Nascut un 8 de març

2009-02-18T12:21:00.000-08:00

Edén Sagasta Díaz

De vegades em sent decebut, avergonyit i fins i tot culpable quan hi apareix cada vegada i per desgràcia més a menut, una altra víctima del maltracte masclista davant el meu televisor, una altra rosa que ha sigut arrancada d’eixe meravellós camp verd esperança que pot ser de vegades la vida. És aleshores quan comprenc, que en ocasions algunes dones guarden certa rancúnia cap als homes i ens dediquen una mirada complicada d'interpretar que barreja un odi, fundat en l'actuació d'algunes bèsties que diuen ser dels nostres, i una llàstima, fruit de la comprensió per part de les mateixes dones, que ens diu que en el fons elles comprenen que no tots som iguals. Igualtat, igualtat és allò pel qual la dona ha estat lluitant al llarg de segles i que poc a poc ha anant aconseguint. Al llarg del temps les dones han demostrat de sobra que davall de la seua bellesa, delicadesa i sensibilitat s'amagava un esperit tan lluitador com el dels homes preparat per a derribar totes les barreres que les allunyaven d'eixa igualtat que tant estranyaven. Dones conegudes com Clara Campoamor i altres no tan conegudes, però que habiten en el cor de molts de nosaltres, un lloc sols destinat a allò més important, com l'afecte d'una mare que després de la jornada laboral encara té forces per a fer les coses de casa i cuidar els seus fills.

Moltes coses han canviat sí, però moltes altres no. Encara en el camp laboral hi ha empresaris que prefereixen contractar un home abans de contractar una dona perquè suposen una pèrdua de diners quan es queden en estat i agafen la baixa per maternitat. Encara la justíca no fa res per evitar que moltes dones siguen maltractades per les seues parelles sentimentals, dones tancades en la presó de la seua por, soletat i incomprensió per part del món que lesenvolta. Dones que desconeixen on acudir a demanar ajuda, dones perdudes.

Almenys hi ha una cosa molt important que sí pense que ha canviat i és la mentalitat de la meua generació. A pesar d'alguns, pense que la majoria de gent de les noves generacions sí que accepta eixa igualtat entre homes i dones almenys pel que jo he pogut comprovar fins al moment. És veritat que som la generació de les guerres del petroli i de les crisis però, malgrat tot, nosaltres sí estem acceptant que homes i dones som tan diferents per fora com iguals per dintre. La dona d'avui no està restringida, és lliure com hauria d'haver sigut sempre, com qualsevol home ho és també. Es aleshores quan recorde el dia del meu naixement, el 8 de Març i recorde que nosaltres, els homes no seríem res sense les dones i que la vida és una bendició que sols elles poden donar-nos un motiu més que suficient per a respectar-les i tractar-les sempre com mereixen.

Videojocs: Dones en un món d'hòmens

2009-02-16T10:03:00.000-08:00

Salvadora Palomar Ródenas

Malgrat els temps que corren encara continuem sent molt poques les xiques aficionades als videojocs, i més encara quan parlem de jocs online, és a dir, jugar a través d'Internet o en campionats contra una altra gent.
I és que no és res estrany, perquè qualsevol acaba fugint quan una no és capaç de jugar tranquil·la. Pareix que per a molts xics continue sent com un miracle veure una dona jugant contra ells. Així que poden ocórrer dos coses, que t'insulten o que t'acacen demanant-te el Messenger.

La veritat és que són moltes les vegades que arribes a plantejar-te “deixar de jugar a les pistoletes”, perquè és massa molest haver de suportar insults, favades i comentaris masclistes perquè una panda de xiquets no siguen capaços d'acceptar que una xica puga guanyar-los en un joc d'ordinador. La majoria de nosaltres optem per jugar amb noms que no evidencien el nostre sexe i ni se'ns passa pel cap parlar pel micròfon, sinó estem perdudes. Així i tot, crec que hauríem d'estar en el nostre ple dret de poder jugar com ens donara la gana.

Recorde l'any que una xica va ser seleccionada per a jugar en l'equip nacional d'un dels videojocs més populars en l'actualitat. Molt poca gent va estar d'acord amb esta elecció a pesar que la xica en qüestió fóra millor que molts altres xics. I per què? Pel simple fet de ser una dona. Moltes hem format els nostres propis equips femenins on juguem amb i contra xiques. Organitzem els nostres propis campionats i tractem de jugar el més tranquil·lament possible.

I així ocorre en qualsevol camp de les noves tecnologies, on trobar una dona és quelcom poc comú. Mentrestant, nosaltres, continuem intentant fer-nos un buit en este món d'hòmens. Amb iniciatives com “Campuseras” es pretén animar a més xiques a entrar en este univers on encara, nosaltres, tenim molt per dir.

En esdeveniments orientats als ordinadors i altres tecnologies el percentatge de xiques respecte al de xics continua sent molt baix. Un exemple d'això és Campus Party, on cada any, a València, es reunixen més de 6000 persones amb els seus ordinadors i només 900 d'ells són dones.

La creació de la dona

2009-02-15T10:56:00.000-08:00

Ana Díaz Sempere

He decidit mostrar-vos un petit escrit que vaig trobar fa temps en una revista del carrer (de les gratuïtes), i em va agradar tant que vaig decidir guardar-me-la.

Tracta sobre la creació de la dona, de per què Déu va fer la dona. Potser es deixa de costat la "creació de l'home", però després de tants anys considerades com el sexe dèbil, ens mereixen una mica de protagonisme. És molt bonic, espere que us agrade.

Quan Déu es va disposar a crear la dona, un àngel se li va acostar i li va dir:

-Per què dediques tant de temps a aquesta criatura?

Déu li va respondre:

-Fixa't bé: ha de tindre una falda tan gran que puga acomodar-hi dos xiquets al mateix temps. Ha de ser capaç de donar besos que puguen curar des d'un genoll raspat a un cor trencat i haurà de fer-ho tot només amb dues mans. Aquesta creació és la meua favorita. Ella tindrà la capacitat de treballar divuit hores diàries i a mès intentarà no queixar-se.

L'àngel es va acostar encara més per tocar la dona i va dir:

-L'has feta molt suau, Senyor.

-Sí, és suau -va dir Déu- però l'he feta també forta, no tens ni idea del que pot aguantar o aconseguir.

-Pot pensar? Va preguntar l'àngel.

-No sols serà capaç de pensar, sinó també de raonar, argumentar i negociar.

L'àngel estenent la seua ma va tocar la galta de la dona i va dir:

-Senyor, té una fuga.

Al que Déu li va respondre:

-Això no és cap fuga. És una llàgrima. Les llàgrimes són la manera d'expressar la seua alegria, la seua pena, el seu desengany, el seu amor, el seu patiment i el seu orgull. Tot açò va impressionar molt l'àngel.

-Senyor, has pensat en tot, la dona és realment meravellosa.

-Ho és, la dona té detalls i capacitats que meravellen els homes: aguanten dificultats, porten grans càrregues, però al mateix temps vessen felicitat, amor i joia de viure. Somriuen quan volen cridar, canten quan volen plorar, ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen i s'enfronten a la injustícia. No accepten un no per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven de qualsevol cosa perquè la seua família puga tindre allò que necessita. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seues amistats aconseguixen premis. Saben que un abraç i un bes poden ajudar a un cos trencat.

Però no obstant tot això, la dona té un gran defecte: de vegades se li oblida tot el que val.

Discriminació ó tradició?

2009-02-14T10:08:00.000-08:00

Rosa Asencio Vicente

Estem farts d'escoltar allò de què la dona està discriminada a la societat; que som les dones qui ens encarreguem de totes les feines de la casa, dels xiquets o les compres. Açò ja s'ha convertit en una rutina.
En canvi, no fem res per remeiar-ho; seguim ocupant el lloc principal a l'hora de netejar la casa o acostar els nens a l'escola. Les dones seguim sent les que desenvolupem els treballs bruts; aquells que els nostres marits, pares ò germans no volen desenvolupar. I allò que és més trist encara, i és que, de vegades, cobrem menys que aquestos senyors només per haver nascut un tant “diferents” a ells, encara que fem igual o m'atrevisc a dir millor la mateixa feina.

Açò s'ha convertit en un dia a dia, però encara seguim sense fer res al respecte; les típiques joguines de les xiquetes segueixen sent les cuinetes, els ninots (cada vegada més apareguts als nens de veritat) i les eines per fregar o agranar la casa. Ho inculquem des de menudes, pareix que estiguen destinades a passar la vida a l'ordre de les seues famílies i sent esclaves de la brutícia de les seues cases. Al mateix temps, encara que avui en dia contribueixen en baixar a pel pa els dissabtes i diumenges, els homes sempre han sigut els que esperen el sopar asseguts al sofà amb el comandament a distància a la ma.

Per una altra banda, hi encontrem el tema de les religions; al meu paréixer, aquestes sí que són les que vertaderament discriminen el sexe femení. Mai vorem una dona donant missa o un home amb el mocador cobrint-li el cap. Però ja estem parlant de temes socialment difícils; perquè, en realitat, les dones musulmanes no estan obligades a portar dia i nit el vel posat, ni a eixir al carrer amb la mirada baixa i tapades fins els ulls. És, purament, una tradició. A l'igual que passa amb aquesta religió, podríem seguir dient exemples d'altres, perquè, a la fi, totes són similars.

Encara que també hem de dir que avui en dia les dones estem aconseguint tot allò que mai hem fet. Des de la lluita de les sufragistes al segle XXI moltes coses han canviat. Ara ja podem dir que tenim representació en tots els alts càrrecs, que som més les qui arribem a la universitat (comparant amb el nombre d'homes que hi arriben, som la majoria), que poc a poc estem aconseguint tot allò que ens proposem. I allò que és més difícil; estem aconseguint involucrar-nos en la societat d'avui en dia sense deixar a un costat la nostra casa, els nostres fills, la nostra família; tot allò del qual sempre ens hem encarregat.

Ara bé, és el meu torn de paraula: de veres som el sexe dèbil?

La prostitució a debat

2009-02-13T11:56:00.000-08:00

Àngela Sànchez Fernàndez

La prostitució, encara avui, és un tema, molt polèmic. A ningú li agrada anar passejant pel carrer i trobar-se amb unes quantes xiquetes prostituint-se –dic xiquetes perquè la majoria d’elles no hi arriben als divuit anys-. Tots volem que aquestes xiques, es dediquen a alguna altra cosa, dóna el mateix a què siga, però no a anar exhibint-se pel centre de les ciutats.

Ara bé, tot el que he dit abans és veritat, però també és cert que nosaltres no sabem res de la seua vida. Si miren les notícies, els periòdics o ens informem una mica, trobarem que la major part de les prostitutes ho són perquè estàn obligades. Fa poc de temps, vaig llegir una història al•lucinant. Una dóna de Romania va donar tots els seus diners a uns homes que li asseguraven un bon treball a la terra de les facilitats: Espanya. Aquets homes aconsseguien que la dona vinguera al nostre país, li donaven una bona casa i un treball molt ben pagat. Quan aquesta dona va arribar a Espanya, es va encontrar amb una situació totalment diferent: una casa que compartia amb cinc xiques més, que com ella, hi havien caigut en la trampa i aquest magnífic treball va resultar ser la prostitució. Va estar en aquesta situació set anys de la seua vida. Set anys passant por i sense cap remei. Quan aquesta xica va signar el contrat del seu nou treball no va llegir la lletra petita, on deia que un 80% dels diners que guanyara pertanyien als seus “amos” i si no feia el que se li deia, assassinaven la seua família. És a dir, va vindre al nostre país per a guanyar diners honradament, per a poder tenir una vida millor, poder donar a la seua família més facilitats de les que ella hi havia tingut, i es va trobar amb l’infern.
Afortunadament, aquesta història té un final feliç: la dona va aconseguir escapar i va denunciar als seus “segrestradors”. Però la realitat és, que ací fora, als carrers de tot el món, hi ha víctimes com la xica d’aquesta història, obligades a prostituir-se dia tras dia, i mortes de por, perquè una petita metedura de pota, les pot convertir en cadàvers, o el que és pitjor per a elles: els cadàvers poden ser els seus éssers estimats.
Concloent, nosaltres no fem més que queixar-nos de què aquestes xiquetes sempre estan als carrers, però realment, elles tan sols volen la nostra ajuda. Però, ¿i nosaltres que podem fer per a remeiar aquesta situació? ¿Quantes dònes hi haurà obligades a prostituir-se al nostre país? ¿Què poden fer els polítics devant aquestes circumstàncies? Certament, estem parlant d’un tema molt complex, del qual malauradamente no podrem lliurar-nos en molt de temps.

Ara i abans

2009-02-10T15:08:00.000-08:00

Un article de Francisco José Chico

A dia de hui les dones ja estan integrades en la societat però no fa molt, elles eren un zero a l'esquerra en la societat classista que es vivia llavors, tanmateix aquesta situació va canviar gràcies a l'arribada de la democràcia a Espanya. Abans les dones només servien per a cuidar de la família i per a servir a l'home, però ara hi ha molts treballs que no es podrien fer sense una dona, ja siga per la seua habilitat o bé per la paciència que atresoren.

La situació ha canviat molt, en eixos temps el sistema electoral era únicament masculí ja que la dona no tenia ni veu ni vot (mai millor dit) en aquest tema, però després de molt lluitar i aguantar açò, ha aconseguit ser un més en la societat, a falta d'aconseguir superar altres obstacles com la diferència de salari entre l'home i la dona, que pel mateix treball l'home sol cobrar més que la dona, o com el paper de la dona en càrrecs importants que requerisquen molta responsabilitat i tot és per una raó només masclista.

Aquesta és la situació de la dona a Espanya però en la resta del món les dones no tenen, per desgràcia, la mateixa sort. Per exemple en el món àrab la dóna continua sent discriminada només per ser dóna, a més en eixos països els drets de la dona són pràcticament nuls encara que sembla que estem avançant un poc en aquest terreny, no obstant la dona continua vestint completament tapada ja que té prohibit mostrar-se davant d'un altre home que no siga el seu marit.

Però, què es pot fer per a canviar aquesta situació? La societat civil no podrà canviar molt les coses en la "cultura musulmana" però no així les organitzacions que defensen els drets de la dona, així com l'ONU (Organització de Nacions Unides) que és la que més poder té sobre aquest tema.

En definitiva, segons els experts en la matèria, el segle XXI és el segle de la dona ja que durant aquest segle s'aconseguirà trencar totes la barreres que continuen apareixent en la vida de les dones i estes arribaran a governar en el món.

Aperitiu: un poema de Gioconda Belli

2009-02-07T12:42:00.000-08:00

Gioconda Belli és una poetessa nicaragüense, una dona que es planta contra el seu destí.

De res em penedisc
(traducció pròpia)

Des de la dona que sóc,
de vegades em pose a contemplar
Aquelles que vaig poder haver sigut;
les dones primoroses,
feineres, bones esposes,
model de virtuts,
que desitjara ma mare.
No sé perquè la vida sencera he passat
rebelant-me contra elles.
odie les seves amenaces en el meu cos.
La culpa que les seues vides impecables,
per estrany malefici,
m'inspiren.
Renegue dels seus bons oficis;
de les ploreres d'amagat de l'espòs,
del pudor de la seua nuesa,
sota la planxada i emmidonada roba interior.
Aquestes dones, tanmateix,
em miren des de l'interior dels espills,
alcen el seu dit acusador
i, de vegades, cedisc a les seues mirades de retret
i vull guanyar-me l'acceptació universal,
ser la “nena bona”, la “dona decent”
la Gioconda irreprotxable.
Traure'm un deu en conducta
amb el partit, l'Estat, les amistats,
la meua família, els meus fills i tota la resta d'éssers
que poblen abundants aquest món nostre.
En aquesta contradicció inevitable
entre el que degué haver estat i el que és,
he lliurat nombroses batalles mortals,
batalles a mossos d'elles contra mi
-elles habitant en mi volent ser jo mateixa-
transgredint materns manaments,
esgarre adolorida i a trompicons
les dones internes
que, des de la infantesa, em retorcen els ulls
perquè no cap en el motlle perfecte dels seus somnis
perquè m'atrevisc a ser aquesta boja, fal·lible, tendra i valenta
que s'enamora com ànima en pena
de causes justes, homes formosos ,
i mots juganers.
Perquè d'adulta, em vaig atrevir a viure la infantesa vedada
i vaig fer l'amor sobre escriptoris
-en hores d'oficina-
i vaig trencar lligams inviolables
i em vaig atrevir a gojar
el cos sa i sinuós
amb què els gens de tots els meus avantpassats
em van dotar.
No culpe ningú. Mes aviat els agraisc els dons.
No em penedisc de res, com va dir l'Edith Piaf.
Però als pous foscos on m'afone,
quan, als matins, només obrir els ulls,
sent les llàgrimes pujant;
veig eixes altres dones esperant en el vestíbul
mostrant condemnes contra la felicitat.
Impertèrrites nenes bones em circumden
i dansen les seues cançonetes infantils contra mi
contra aquesta dona
feta i dreta,
plena.
Aquesta dona de pits en pit
i amples malucs
que, per ma mare i contra ella,

m'agrada ser.

Què és aquest bloc?

2009-02-02T12:22:00.001-08:00

Edubloc dones és un projecte de bloc educatiu temàtic. La finalitat n’és potenciar la redacció de textos, la participació, la discusió i l’actitud crítica en general. A més, hem d’afegir la finalitat pròpia del tema, l’educació per a la igualtat de gènere.

Aquest, per tant, és un projecte d’utilització d’un bloc com a recurs per fomentar un debat didàctic sobre un tema.

El mecanisme emprat és molt senzill: cada alumne ha de realitzar un article que serà penjat al bloc col·lectiu. A partir d’ahí el que es valorarà serà la participació mitjançant comentaris.

Volem saludar des d'ací els alumnes que hi participen, segons de batxillerat científic i humanístic de l'IES Carrús d'Elx. Endavant!