Dona o marioneta?

Francisco Guerrero Elvira

Segons la pàgina web elmundo.es, el 2008 ha estat el pitjor any quant a la violència de gènere. En el 60,9% dels casos, la dona seguia amb la seua parella encara sent maltractada, i un 44,3% de dones assassinades eren estrangeres.

Aquests són dades que potser no sorprenen de manera exagerada, però, i si dic que 400 dones al dia van denunciar per maltractament? Estem parlant de munts de diferents dones que són amenaçades, violades o apallissades per “homes”. “Homes” als quals anomenar-los animals o monstres seria com dir-los un pirop. Aquests "homes" agredeixen la dona de diferents formes: verbalment, psíquicament, físicament, i fins i tot arriben a matar-les en moltes ocasions. A més els seus maltractaments provoquen en la dona una pèrdua d'autoestima, un aïllament social, ansietat i altres tipus de malestar emocional i fisíc.

Jo em faig diverses preguntes: perquè hi ha gent que realitza accions tan obscenes? I per què la dona acaçada no intenta detenir en moltes ocasions el maltractament? Hi ha alguna forma de detenir aquest maltractament? Responent a la primera pregunta, diré que molts homes des de petits han tingut una molt dolenta educació o han estat maltractats. Això fa que reflecteixen el seu odi marcant el puny en la cara de la seua dona, trist però cert. Respecte a la dona, no sol deixar la relació a causa de la por de sofrir un mal major provinent del seu “estimat” o per enganyar-se a si mateixa pensant que el maltractament rebut no és tan greu i realment hi ha amor entre ella i la seua parella. I per a acabar, dir que hi ha diversos camins perquè es redueixen els maltractaments a la dona, ha d'haver un major control sobre els que maltracten, una major informació sobre consells per a les dones maltractades i un sistema de prevenció que si es milloràs, podria salvar moltes dones. Un exemple d'un dolent sistema preventiu és el cas de María del Rosario, que va ser assassinada pel seu marit mentre estava de permís. Els policies no van poder localitzar-lo abans de què assassinara a la seua exesposa. I això és només una història més de tantes que podrien evitar-se. Per coses com aquesta, no m’agradaria ser dona, en ocasions marioneta en mans de qui no l'estima.

Sense ell no sóc res

Priscila Gómez Esclapez

Ací estic un dia més, fent el dinar a casa, cuidant dels meus xiquets i veient la televisió. El meu marit està a punt d'arribar i jo quasi ho tinc tot preparat. La veritat és que es fa tot tan monòton, ja no sé ni com és l'alegria d'eixir amb les meues amigues però, quines amigues? Fa tan de temps que no ens parlem que els he perdut la pista. Ací, sola, m'entretinc pintant quadres, l'únic que em dóna una miqueta d'humanitat. Ja està! Acaba d'obrir la porta, un silenci incòmode s'aproxima. Només escolte els seus passos juntament amb l'accelerada respiració dels meus fills. –Hola amor!-li dic. No hi ha cap contestació. –Dóna'm el menjar que estic cansat– les buides i pobres paraules que em dirigeix.

Què està ocorrent? Demà és el nostre aniversari, em regalarà un pom de roses com fa dos anys o potser un gegant ós de peluix? Ell sempre se'n recorda de tot, i repeteix, de tot. L'any passat, no espera, l'altre any, no pot ser, no, m'estic equivocant. No aconseguisc recordar la cosa que em va donar.

Ja és tretze de gener. Recorde el primer bes, va ser a la disco, ell em va mirar i vam ballar. Somriure darrere somriure ell se m'apropava– què atrevit!-pensava. No obstant això m'encantava i en eixir m'hi va acompanyar a ma casa on tot romàntic, acostat al meu portal, em va besar. Què donaria jo per tornar al primer amor, quan tots dos ens quedàvem mirant hores i hores sense dir una paraula! Ara tot és ben diferent. Jo pense que és pels meus fills, i pel seu treball, és clar, ja que moltes nits es queda a l'oficina. A la tele es veuen telenovel·les on l'espòs li posa les banyes a la seua esposa, però jo estic segura de què això mai em passarà a mi, amb la tendresa d'home que tinc...

Amb llapis i paper escric aquesta carta. Joan, el meu marit, va provocar el dia més dolent de les nostres vides. Ahir al nostre aniversari, jo li vaig preparar el sopar més ric que coneixia i vaig portar els meus fills a casa de la meua germana. Va tornar tard, però jo el seguia esperant. A la una de la matinada arribà colorat com una tomaca i li vaig preguntar que què ocorria. Ell m'hi va cridar: -Tot és per tu culpa! I tot seguit vaig caure al sòl. En despertar vaig pensar que m'havia quedat adormida doncs tot estava igual que com si ell no haguera arribat. Així doncs vaig anar al bany i... En mirar-me a l'espill milers de records s'abalançaren davant de mi. No! Em negue! No puc! Tenia la cara deformada, uns ulls de color roig, la marca d'una mà al meu rostre, i un redolí violeta a la galta. De sobte vaig recordar aquella mala visió que portava mesos ocultant fins arribar a creure-m'ho. Vaig recordar l'amarg regal que el meu estimat em regalà l'any passat: una batedora, per a fer-li els seus batuts favorits. En obrir-lo se'm va caure i ell enfurismat m'empentà contra la paret, m'agredí verbalment i m'assetjà amb la seua mirada. Però crec que si vaig poder oblidar açò, podré amb dos records, no ho creuen? Ho faré, encara que haja de llevar tots els espills de ma casa. No tornarà a passar, ell m'estima i jo a ell. Estem fets l'un per a l'altre. Sempre serà el meu primer amor.

DONA I SUFRAGI

Enrique Ortiz Fernàndez

La negació dels drets de les dones està present al llarg de la història, en la majoria de cultures, les dones són vistes com a objectes de maneig amb què poden fer el que vulguen, submises a estructures patriarcals que els han negat els drets humans més fonamentals. Fins i tot les lleis antigues i els sistemes tradicionals, com el cristianisme i l'islamisme (tant que diuen que la religió és bona i que fa el bé per a tod@s), han provocat la dependència de la dona. De forma semblant a l'esclavitud, a l'explotació de les classes desfavorides i la ma d'obra. On la dona també s'ha vist representada.
La dona ha lluitat al llarg del temps contra corrent pel simple objectiu de tindre les mateixes llibertats i els mateixos drets que qualsevol persona i que no se la jutjara per ser dona, ja que això és un aspecte tan sols físic. A poc a poc ha anat aconseguint l'un darrere de l'altre el seu desig de veure's abrigada per eixa societat injusta que tants mals glops li ha fet, i li fa, passar.


Un aspecte molt important pel qual la dona amb dents i ungles ha lluitat i encara lluita, és el sufragi femení que ha sigut garantit i revocat, diverses vegades en uns quants països del món. Fonts informatives diuen que el primer sufragi femení, amb les mateixes característiques pròpies que el masculí, es va garantir en Nova Yersey en 1776, encara que va rescindir en 1807. Pitcairn va garantir el sufragi femení en 1838. Uns quants països i estats van garantir un sufragi femení restringit en la segona mitat del segle XIX, començant per Austràlia del Sud en 1861. El primer sufragi femení sense restringir, en la qual cosa a dret a votar es referix, ja que a les dones no se'ls permetia presentar-se a eleccions, es va garantir en Nova Zelanda en 1893.
A Espanya el desenrotllament del sufragi no va seguir les mateixes pautes que en la resta del món, no va a ser fins al final de la Gran Guerra (al voltant de 1920) que va surgir agrupacions com la “Associació Nacional de Dones Espanyoles”. Elles van ser les que van impulsar i van aconseguir que a Espanya es creara este dret, les mateixes dones, amb noms tan coneguts com importants com per exemple: Victòria Kent, María de Maetzu… Bravo per elles!
Per a concloure, m'agradaria dir que ara ja en el s.XXI la dona està, gràcies a Déu, inserida quasi per complet en la societat i té els mateixos drets que els hòmens, que moltes vegades es veuen només sobre el paper. Pense que açò hauria d'haver sigut al llarg de la història per igual, ja que la dona és tan important com l'home i els seus drets s'han de respectar i concedir per igual.

MALTRACTE A LA DONA

Iván de los Reyes López Marcos

El 25 de Novembre és el dia mundial del maltracteament a la dona, i per no perdre costums, també moren dones a mans dels “seus” homes aquest dia. Sembla que només puguem reflexionar i continuar amb la vida quotidiana i veure de vegades les desgràcies a la TV i rentar-nos les mans, com si això no anara amb nosaltres.

Certs “individus” por posar-los un nom, els quals es senten inferiors a la seua parella (ja que en realitat ho són, amb les seues accions ho deixen veure) la seua única opció és sentir-se per damunt d'elles i mantindre-les davall el seu poder, sotmetent-les amb colps, insults i la resta de coses intolerables. Açò no es pot permetre, eixes persones no mereixen eixe tracte, és més, ningú mereix eixe tracte ni tan sols els que ho provoquen.

Més tard són ells, els suposats “homes” que després de matar la seua dona, nóvia o “exelquesiga” es posen a plorar, portant-se les mans al cap dient una i altra vegada: JO NO VOLIA FER-HO, NO VOLIA.

Com succeïx amb tot, quan s'arriba a eixe punt ja és massa tard. Maleïts els que furten la vida d'altres quan potser, tal volta, ni ells mateixos es mereixen la que tenen. Cal veure com és de descuidada la justícia i qué atroç resulta la por.

Es senten acorralats, sense eixida, són patètics, l'únic que guanyen a través de colps i vexacions és perdre la poca dignitat que tenien, i només posant una mà damunt d'ella, la seua virilitat es perd instantàniament.

Aquestes persones no estimen, mai han estimat, perquè ni tan sols són capaços d'estimar-se a si mateixos. Ells són “hòmens”, dominants, poderosos… per tant una cosa tinc per a ells: és molt més home el que plora, que el que fa plorar a una dona.

El Masclisme

Noemí Peiró Albaladejo

Si busquem masclisme en el diccionari trobarem que el masclisme és el conjunt de actituds i pràctiques sexistes o ofensives portades a terme contra la dona.

El masclisme engloba un conjunt de actituds, conductes, practiques socials i creences destinades a justificar i promoure el manteniment d'actituds discriminatòries en contra de la dona i contra homes el comportament dels quals no es adequadament “masculí” als ulls de la persona masclista.

Tradicionalment el masclisme ha estat associat a la jerarquització de la família en favor de la comoditat i el benestar dels homes. En aquest sentit, es considera masclista assignar el treball menys fastigós als homes.

Aqueta definició és la que hui en dia podem encontrar en qualsevol diccionari, però en el text reial, el masclisme aplega a ser encara molt més complicat que tot això, ja que no només la dona en molts casos se sent com una criada de l'home, sinó que damunt de tot pareix el seu gos. Molts d'aquestos homes viuen estancats en el passat quan la dona havia de fer el que ell volia o rebria una pallissa, que això de les pallisses a les dones no penseu que és d'ara, sinó que és ara quan els mitjans de comunicació estan donant la veu d'alarma encara que sempre han existit aquestos tractaments a les dones. El que no podem fer es creuar-nos els braços i deixar que dia a dia moren moltes més dones que el mes passat o que l'any passat, haurem aconseguit alguna cosa el dia que aquest marcador estiga completament a zero. És esperançador que cada dia hi ha més manifestacions, inclús moltes d'elles com per exemple una organitzada a Madrid el 28 d'octubre de 2008 que era íntegrament promoguda pels homes per a tallar definitivament amb aquesta massacre que dia a dia és marca en tots el fulls dels periòdics. La concienciació és important.
Són molts els homes que estan en contra de maltracte, i el veuen com a una covardia per part d'altres homes, però encara n'hi ha molts que pensen que la seua dona, la seua nóvia, la seua germana, la seua mare... són de la seva possessió i que han de besar per on ells caminen. Quantes més dones han de morir per a prendre verdaderes lleis penals contra aquests assassins?

Maltractament domèstic

Adelina Peinado

A l'Índia són moltes les dones que moren cremades pels seus marits per tal de poder casar-se amb una altra que tingué un dot major, al nostre país són la gelosia i la ràbia el que provoca tots aquests altercats. No oblidem que molts maltractadors estan sota la influència de l'alcohol i les drogues a la qual cosa agreuja el problema ja que no estaran en el seu judici a l'hora d'interpretar les conductes de la seua parella, creuran que els enganya, que els roba...

Aquest problema hauria de ser de fàcil solució ja que no hem d'esperar que descobreixen una vacuna ni que inventen res que ho solucione, està en la societat i en la posició de la dona, en ella la clau per superar aquest problema. L'educació i els serveis socials tenen un paper primordial. L'entrenament de metges, educadors, policies i altres serveis socials ajudaria a superar aquest problema, la dona es sentiria més recolzada a l'hora de prendre una decisió.

No oblidem que la base està en unes normes i papers apresos des de petits en la societat en què es van criar i que s'han tornat automàtics. D'altra banda, possiblement és una forma d'actuar que els aporta molts beneficis secundaris, la qual cosa ajuda a què es mantinga l'actitud agressiva. Les dones dels maltractadors anticipen les seves reaccions i intenten fer tot el que els agrada perquè ells estiguen tranquils i no generen conflictes, això els aporta als agressors un benefici que ajudarà a què mantinguen les seves actituds agressives encara que moltes vegades siguen exagerades i fora de context .

Ja hi ha una llei que protegeix les persones maltractades, que articulen la seva vida amb ajuts per mantenir allunyades del maltractament, ara només falta afrontar la complicadíssima tasca de mentalitzar a les maltractades. Falta que els recordem a diari, si és necessari, que les seves vides, la seva dignitat i el seu futur són molt més importants que les del maltractador amb què conviuen. Falta que els recordem que la seua seguretat i la dels seus fills depenen que desterren de les seues vides al maltractador. Només cal que els recordem que hi ha molta gent disposada a ajudar amb tot. El sistema protegeix a les persones maltractades, però elles han de donar el primer pas sense tornar la vista enrere.

2 poemes

Míriam Fortea Felipe

Maria Merçé Marçal

Aquest poema representa molt a les dones feministes, el que vol dir és que per ser dones no tenen que fer tota la feïna de la casa. I aquestes coses que apareixen com per exemple: “escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d´espart…” són una sèrie d’enumeracions que l´autora fa per a dir les coses amb què la societat les relaciona, és a dir, sobre tot amb tot allò el que té a veure amb netejar la casa.

Drap de la pols

Drap de la pols, escombra , espolsadors,
Plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
Sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
I sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja , pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


Aquest altre poema parla sobre la mort d’una dona, que per desgràcia és molt comuna hui en dia. Aquest poema m’ha agradat molt. L’he trobat en relatsencatala.com.

Segrestrada

El meu jo, envaït per la por.
La meva ànima morta sobre una pedra.
Se m'endú la foscor.

La sort fuig de mi.
La ruina m'acorra-la.
Sento que mai podré sortir d'aquí.

Llençada a la cambra fosca,
llençada a la desgràcia fosca
Que algú vingui i acabi amb aquest patir.

Mentre dormo acabada pel dolor
un petit revolt m'exalta.
Obro els ulls, i desitjaria no haver-ho dit.
No volia morir. Vull quedar-me presa si fa falta.

Però ja és massa tard.
Un individuu mirant-me fixament,
apreta el gatell.
I deixo el món dels vius, morint lentament.

Home per favor!

Laura Molina Quinto

Perfectes mares i dones, mestresses de casa i amb una educació limitada, només per a arribar a ser les “millors”( dins de casa sempre, està clar). Aquesta era la situació de la dona al segle XIX, tractada com si no sàpia fer altra cosa, i com si només fora un objecte al qual puguen moure com volen per a saciar les seus necessitats d'homes ocupats i sense temps. Encara creuen que hem sortit de la costella de l'home, i que formen parts d´ells. Però gràcies a l'esforç de moltes d'elles i d'alguns d'ells, tot açò està molt superat. Gran part de les seues vides l'han dedicat a lluitar per una igualtat de drets, perquè tots som humans, sense distinció de gènere. Poc a poc hem avançat en està carrera difícil i llarga, per a aconseguir tot el que tenim hui en dia, ja que a partir d'aquesta llibertat merescuda hem començat a viure, i a deixar el sofriment a un costat.

No podem deixar de parlar del feminisme, terme que ha creat tanta controvèrsia – i tot per no tenir un concepte encertat de la paraula-. Moltes persones confonen el feminisme. Creien que aquesta paraula es sinònim de superioritat de la dona davant del sexe contrari, i això no es cert. És tot aquell moviment que hem realitzat per a poder gaudir de la igualtat política, social i econòmica de la que disposen els homes. Aquest moviment va sorgir a la primera meitat del segle XIX. Les dones (sí, aquells éssers humans sotmesos tota la seua vida a una especie d'esclavitud) sortien de les seus cases i abandonaven totes les seues “obligacions”, per a exigir el que els corresponia. Primerament tot açò va a ser defés per Flora Tristàn, i seguint a aquesta, per Marx.

Aquestes reivindicacions foren creixent, fins que es va crear la primera Associació Nacional de Dones.

Però quan pensem que la dona ha avançat molt en la societat, només caldria mirar el dia a dia, per a adonar-nos que encara ens queda molt per lluitar. Per exemple, hi ha empresaris que prefereixen contractar homes, per a evitar-se l'absentisme laboral per qüestió d'embaràs.

Altra cossa més lamentable és el maltractament, molt de moda en els últims temps.

Malestar, incomoditat, vergonya, inferioritat... uns dels molts aspectes que viuen les dones que es troben en aquestes situacions. I per què no acabem amb aquest estat continu de por? Després d'una pallissa tot s'arregla amb unes flors? Per què no sortir de la gàbia en la que es troben recluses? Algunes per dependència econòmica i emocional, altres per por que la reacció del seu botxí siga encara pitjor, o perquè no s'adonen que estan sent maltractades, i pensen que s'ho mereixen. Hi ha algú que es mereix aquest càstig? Jo crec que no.

Per tant haurem de seguir lluitant i defensant els nostres drets, sense xafar l'altre gènere, buscant la igualtat entre els distints (i no tant diferents) sexes. Quant aconseguim això podem realment viure en societat.

nens i joguets

Javier Javaloyes Vivo

Per què des de xicotets als xiquets se'ls regala un baló i a les xiquetes una nina?
Des de petits ja associem segons el sexe, quin joguet regalar, i és a partir d'ahí quan els xiquets comencen jugant a la pilota i les xiquetes pentinant a les seues nines, ajudant a la mare a fer les tasques de la casa, jugant a les cuines, etc.
Llavors açò és el que passa anys després, quants ja no són tan xicotets i l'home se'n va amb els amics al futbol i no fa res en casa, mentres que la dona ho fa tot, tant les tasques de la casa com atendre els fills.
Aquest masclisme ve de xicotet i es pot dir que la culpa és dels pares, encara que els pares no són tan roïns ja que estan influenciats per la societat, com tots nosaltres, perquè pareix que no està ben vist que a les xiquetes els regales una pilota o que els xiquets ajuden a la seua mare a fer la neteja, i així és com va tot, com un peix que es mossega la cua. I pareix que no podem fer res, que el masclisme no s'acaba i que, encara que n'hi ha menys que fa uns anys, continua havent-hi i faran falta molts anys per a què aquest mal costum, aquesta discriminació que ve des que a penes tenim coneixement per a triar el que realment volem, desaparega, si és que algun dia ho fa.

UN DIA PER A LA REFLEXIÓ

Ignacio Maza Alonso

El 8 de març és el Dia de la Dona. Hauria de ser un dia feliç per celebrar la millor situació de la dona a tots el països del món, però, malauradament no serà així. Mentre escric aquestes paraules moltes, moltíssimes dones són maltractades física i psicològicament pels seus marits, companys sentimentals, i fins i tot, en alguns casos, pels seus familiars.
Ací a Espanya estan sofrint maltractament continuat milers de dones, i nosaltres solament coneixem alguns casos i actuem contra els maltractadors quan la dona ja és morta o ha rebut una brutal pallissa. A més, ens adonem d'això quan apareix al telediari del migdia o al telediari de la nit. Però no cregueu que sovint ens indignem davant d'això. No, el més normal és que ens quedem “una mica” horroritzats i diem: “Mira, ja va una més”. És increïble que no reaccionem d'una forma més contundent, però no reaccionem perquè aquests maltractes es produïxen quasi tots el dies de l'any, i quan ocorre estem tan acostumats que al final solament diem: “Xe, una més”.
Així i tot, ni als centres educatius, ni a les cases, ni des del govern es treballa suficientment per detindre açò. És molt important que pares i professors parlen amb xiquets i xiquetes i els diguen que en tot moment s'ha de respectar a l'altre sexe i que no es pot discriminar ni maltractar a cap persona pel seu sexe, edat, ètnia, orientació sexual o religió. Si no eduquem els nostres jóvens des que naixen en valors com el respecte i la tolerància, crearem una societat en la qual la convivència pacífica serà un somni, doncs la realitat serà molt distinta.
Fa poc s'ha descobert què ha passat amb la xica sevillana de 17 anys Marta del Castillo. El seu exnóvio l'havia colpejat al cap amb un cendrer, i després va llançar el seu cos al riu Guadalquivir. Aquest terrible fet és una nova mostra de la violència masclista, que cada vegada és més comú entre les persones jóvens. Hem d'actuar prompte per tal que un acte tan horrible com aquest no es repetisca.
Malauradament, tindrem molts casos més de violència masclista durant aquest any 2009. Tot i això, s'està fent en els últims anys un intent per part de molts sectors de societat espanyola de millorar aquesta situació al nostre país. A més a més, es destinen contínuament diners per projectes socials en països poc desenvolupats d'Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica per a canviar la situació de la dona. Per tant, hem de treballar tots junts i fer esforços perquè el Dia de la Dona de l'any 2010 siga un dia més feliç que el d'aquest any.
Si tots treballem per a erradicar el maltracte físic i psicològic en les dones de tot el món, aquest serà un lloc millor per a nosaltres, ja que lluitant contra el maltractament a les dones estem lluitant contra altres maltractes i discriminacions que existixen dins de la nostra societat. Per això desitge que el dia 8 de març haja estat un dia per a la reflexió, perquè no es maltracte a cap persona.

Feminisme és justícia

Tere Agulló

La societat actual sol denigrar el feminisme sense massa contemplacions. Alló més freqüent és assimilar masclisme i feminisme com a dues ideologies enfrontades però equivalents, és a dir, si dolent és el masclisme, també dolent serà el feminisme.

Aquesta forma de pensar és majoritària entre els homes, però també molt freqüent entre les dones, que afirmen reconéixer la injustícia social cap al seu sexe però al mateix temps pensen que el feminisme és anar massa lluny.

El problema partix d’una una falsa idea del feminisme com a ideologia de revenja, de canvi d’estatus per fer que ara manen les dones, d’una nova opressió. El desprestigi de les idees feministes en l’actualitat no se sap si ve d’una revolta contra la possibilitat de canvi o d’un temor ancestral cap a les dones amb poder, però sí que sembla col·laborar al manteniment de l’actual estatus.

Res és més fals. El feminisme reivindica la igualtat, lluita per aconseguir-la però no per desbancar els homes o dominar-los. Allò que el feminisme busca és només una societat més igualitària on s’acaben les discriminacions de gènere, on tots puguen trobar el seu camí amb igualtat d’oportunitats i ser més feliços. Sí, tots més feliços, perquè en un sistema d’opressió, ni l’opressor ni l’oprimit són lliures, ni feliços.

Si pensem de forma global, podrem entendre que la humanitat ha estat perdent-se les grans aportacions que les dones haurien pogut fer, si se’ls haguera permés. És cert que vivim moments de canvi, que les dones actuals -les del primer món, és clar- estan accedint a un munt de possibilitats abans negades. Però no és menys cert que el canvi és lent i es fa a costa de gran quantitat de treball i patiment. A més, no podem oblidar que els problemes de les dones al tercer món s’eleven tràgicament.

Els historiadors, els sociòlegs, tots els estudiosos de la societat, saben que un canvi d’estructura és molt lent i molt complicat. Les resistències són fortes. Un canvi social que equiparara de debò el paper de dones i homes resultaria una gran revolució, que trasbalsaria tot el sistema. El feminisme suposa una revolució necessària si volem que regne la justícia.

Un grau d'esclavitud?

Natalia Pascual García

Què passaria si la teua mare o esposa s'absentara durant dues setmanes de la teua casa? Per a aquells als qui el fet no li afectaria molt en el seu dia a dia material, pot paréixer-los una qüestió sense sentit (persones que afortunadament comparteixen les feines entre tota la família i no tenen uns costums arcaics arrelats). No he preguntat què passaria si el que s'absentara fóra el marit, perquè lamentablement els homes no fan un gran percentatge de les feines domèstiques i per tant realment no resultarien imprescindibles al funcionament diari d'una casa. Per als qui la pregunta els ha fet imaginar-se sense roba neta, menjant entrepans dia sí i dia també, amb la casa totalment embolicada i demés desastres no agradables a la vista, li comunique que està practicant un costum masclista sobre la seua mare o esposa, o el que és el mateix, està denigrant-la en considerar-la com un servici de neteja propi.

Aquesta dona realitza les feines de casa com una obligació, i açò és perquè el costum d'abans s'ha instal·lat als nostres temps. Aquells temps en el qual la dona només s'encarregava de la criança dels fills i de mantenir la casa impol·luta. És increïble com tot ha evolucionat tan ràpidament a les nostres vides (mitjans de comunicació, cultura…) i aquest aspecte tan important s'ha mantingut inexpugnable. Abans la tasca de la dona a la casa estava “argumentada” perquè el marit era el que treballava fora i era el que li tocava a l' esposa (encara que açò no disculpava que l'home no fera res a la casa). Però al segle XXI, com és possible que en una parella on treballen tant l'home com la dona, siga només aquesta la que ho fa tot a la casa? La que ha de fer el menjar ràpidament en arribar a casa o deixar-se'l preparat abans d'anar-se'n perquè si no, no menja ningú a migdia, o la que arriba del treball i aleshores comença a posar rentadores, a rentar el pis, netejar les habitacions… I si no ho fa, aleshores creixeran boles de pelusses per tot arreu, perquè ningú a la casa es dignarà arreplegar res. Aquesta situació és injusta, i qualsevol persona ho sap.

Les feines de la llar podria dir-se que són quasi infinites i més encara si tan sols les fa una persona. Si el treball es repartira entre tots els membres de la família, la feina seria menys pesada. Amb aquest repartiment equitatiu per fi s'hauria derrocat el gran mur que separa a la dona dels estereotipus masclistes que l'acompanyen des de sempre. Però el més important seria el temps que recuperaria aquesta dona per a disfrutar de veritat del seu temps lliurement.

Masclisme i feminisme

Laura López i Rincón

Una idea que està a l'orde del dia en tot el món

Un dels trets més antics de l'home és el ser masclista, la qual, ha sigut suportada per les dones fins als nostres dies. A pesar de com ens creiem d'evolucionats, encara en la nostra societat hi ha accions masclistes en el treball, la religió i la societat en general.

Les dones van començar a reaccionar l'any 1970, any de la Revolució Feminista, amb la qual cosa van aconseguir alguns dels drets més importants, no acabant per això el masclisme en la nostra societat però si reduint-se en gran nombre.

L'any 1975 va ser declarat com a any de la dona i cada deu anys açò se celebra unint a centenars de dones que intenten millorar el seu estatus social amb una convenció mundial.

Les persones feministes són les persones partidàries del feminisme, és a dir, les persones que estan a favor d'un moviment a favor de la igualtat de drets i oportunitats entre hòmens i dones. El feminisme nega la “inevitabilidad” de la superioritat masculina tant en l'àmbit professional com en el personal, afirmant que esta dominació masculina sobre la dóna sorgix no d'una superioritat física o intel·lectual, sinó d'una àmplia gamma d'estereotips relatius al sexe, i el masclisme és la discriminació a la dona adoptada pels hòmens, i que de vegades recorren al maltractament. El maltractament és tota violència, que en l'àmbit familiar es materialitza en agressions físiques, com a colps, contusions o lesions, o bé, en agressions verbals com a insults, amenaces, humiliacions...

Suposen un atemptat a la dignitat de la persona i un menyscabament de béns protegits legalment: integritat física, honor, llibertat i seguretat personal o llibertat sexual.

Jo crec que tots hem de tindre els mateixos drets respecte al treball, perquè cadascú és amo de triar la carrera que vol estudiar per a exercir el seu treball, però la societat a vegades discrimina les dones i hòmens per voler exercir treballs que normalment són exercits pel sexe oposat. Ningú ens pot jutjar perquè ens agrade un treball.

Ser ama de casa és un treball que solen exercir les dones i no cobren per això, més que treball és una obligació on haurien de participar tots els membres de la casa i repartir-se les tasques. Però els hòmens en les tasques de casa no solen fer res, i li deixen tot el treball a la dona, i com és quelcom que s'ha de fer, la dona no té més remei que fer-ho, la majoria de vegades ensenyen a les seues filles a fer les tasques de casa perquè ajuden, però per què els fills no realitzen eixes tasques? El fill sol prendre l'exemple del pare, i si el pare no fa res, el fill acaba imitant-lo.

No sóc una “Barbie”; i qué?

Silvia Hita Puga

Tots creiem, o millor pensem que la dona ideal és prima, jove i perfecta. On està aquella dona imperfecta però amb les seues virtuts que creue que el seu món està a la volta del cantó? I sí, m'estic referint a aquestes dones que ho deixaríen tot per ser popular.

Per què nosaltres, que no tenim res que amagar, acabem creient que el nostre cos és rebutjable, per què? Pel simple fet de no cabre en una talla 36. On tenim el nostre orgull, senyores i senyors? I els xics? Ells s'ho perden, ja que, els seus ulls se'n van darrera de la rossa “explosiva” que cau rendida als seus peus. On estem nosaltres? Amagades a les nostres cases fent ulls cecs a la realitat, perquè el teu xic ideal se n'ha anat amb la “Barbie explosiva”, i què?

Traurem la nostra valentia i farem una crida perquè les dones grosses també existim.

Tinguem l`esperança que la societat canvie de prototip de dona. Xiques: aviat serem les protagonistes. Jo per la meua part estic satisfeta i segura de què arribarà el nostre moment de glòria.

NO ES JUST

Josep Francesc Muñoz

Hui en dia veiem nombrosos casos de maltractament a les dones, casos que van augmentant el seu nombre un dia darrere l'altre. Només hem de veure les notícies per veure que, pel que sembla, la violència de gènere s'ha tornat el pa de cada dia, sinó els pans de cada dia, a la societat que ens toca viure. Jo mai he sigut partidari de la denominació o distinció d'aquesta violència com a “violència de gènere” o “violència masclista”, pense que qualsevol tipus de maltracte és igual de condemnable, però si ho analitzem, el context d'aquest casos és ben distint: trobem dones que moltes vegades és veuen abocades (sinó obligades) a suportar i a no denunciar-ho, bé per protegir els teus fill o bé per la por a la venjança del marit. No és just haver de dir-li a la teua millor amiga que eixe morat que tens a l'ull te l'has fet en un colp a la cuina, llavors tampoc és just que hages de preocupar-te de si potser avui el “teu” marit, l'home que va prometre respectar-te, arribarà de bon humor. I que més dóna que estiga de bon humor? Això no li impedeix tornar a maltractar-te. El pitjor és la crueltat amb la que eixos covards són capaços de dur a terme la seua venjança (venjança de què?). Ara pareix que després d'haver ridiculitzat i agredit la “teua” parella, l'últim recurs per evitar que puga eixir de l'infern en què ell mateix l'ha ficada és ruixar-la amb àcid, “si no és per a mi no és per a ningú més” pareix ser el lema d'aquests succedanis d'humans. Pareix que aquesta és la conseqüència de molt de temps de masclisme, i és que al cap i a la fi el que aprenem és el que veiem a casa, la principal diferència és que a alguns ambients familiars del passat i del present la discriminació de la dona es veu com no condemnable. No podem esperar que una persona que veu tot això normal, de sobte siga capaç de veure amb mals ulls aquests actes. Potser la solució siga crear un ambient educatiu (que no escolar) d'igualtat entre els joves i xiquets, que al cap i a la fi són encara aprenents de persona. D'altra banda el govern també està portant a terme diverses mesures, com un telèfon exclusiu per ajudar a dones maltractades, tot tipus d'associacions on les atenen i penes més dures pels maltractadors. Afortunadament vivim a una societat que malgrat haver sigut masclista des de fa més de 1000 anys pareix que està començant a solidaritzar-se amb aquestes víctimes, encara que el camí que queda és encara massa llarg. Cada dia són més els detinguts i jutjats per aquest tipus de violència, i això sí que és just.

NOVA FEMINITAT?

Ana Duarte Martí

En el món hi ha milions de xiques a les quals se les priva de tenir una infància normal. Sembla increïble que a dies d'avui les dones siguen tractades d'una forma tan vexatòria. I el que és més increïble és que en països desenvolupats com Canadà i fins i tot Espanya hi haja dones que han sofert aquestes pràctiques. M'estic referint a les mutilacions genitals.
Aquestes mutilacions són considerades com una iniciació de la dona cap a la maduresa. Hi ha diverses formes de realitzar-les i entre les més brutals està la "infibulació o circumcisió faraònica" en la qual se'ls extirpa el clítoris, els llavis superiors i els inferiors.
És impressionant com a una dona se li pot despullar de tant en tan poc temps, arribant fins i tot a perdre la vida en aquestes “iniciacions” ja que es realitzen per mètodes tan rudimentaris com la utilització de navalles, per no parlar del trauma psicològic que han de sofrir durant la resta de les seues vides. I aquesta practica, es preguntaran, per a què es realitza? Doncs es practica amb el pretext d'arribar verge al matrimoni, amb la finalitat de què no siguen infidels als marits, ja que si no tenen desig sexual no buscaran sexe ni dintre ni fora del matrimoni i després, i el que és més al·lucinant, per a distingir-los dels homes ja que el clítoris és una mica semblant al penis d'un home i si l'hi extirpen les dones recobraran una nova feminitat.

A aquestes dones se'ls priva el dret de tenir relacions sexuals normals i gaudir-les. Les dones no solament som per a parir i cuidar la casa, som igual d'útils que els homes, i mereixem el mateix tracte, els mateixos drets i el mateix respecte.
Això ha de canviar. Hem d'exigir a les autoritats d'aquestos països que facen alguna cosa al respecte. Hem de lluitar perquè això siga una realitat i no tancar els ulls davant aquesta problemàtica que sembla no afectar-nos perquè nosaltres no hem de patir-la. Hem de posar-nos en la pell de totes eixes xiquetes i intentar ajudar-les. De fet, alguns països ja han començat a tractat aquest tema, però es continua practicant esta “iniciació”. I el que és pitjor, les dones no fan res. Però no fan res perquè les han educades d'aquesta forma, amb la submissió als homes. Per tot això s'ha creat una ONG que ajuda a aquestes xiquetes i dones que és “Asociación de Mujeres Anti-Mutilación de España (AMAM)”.