Al llarg del temp les dones s'han vist com un objecte que nomésserveix per a cuinar, netejar i cuidar als fills. Des de fa molt de temps reivindiquem els nostres drets, intentem tenir una igualtat en totes els terrenys, tant a nivell laboral com a nivell familiar, i encara que hem aconseguit molts avanços, les dones seguim, d'alguna manera, a l'ombra dels homes.
El masclisme segueix molt present en la societat, molts homes consideren les dones com de la seua propietat, com éssers inferiors i si aquestes volen alliberar-se d'ells, ells recorren a l'anomenada violència de gènere.
Cada dia apareixen més casos de violència, de dones assassinades pels seus marits, és deplorable.
I fins i tot en el treball seguim sent d'alguna manera discriminades sobretot en els alts càrrecs. Per això s'ha creat una nova ideologia: "el feminisme" encara que aquest terme no ha sigut el més adequat perquè sembla que promou la superioritat del sexe femení, però no, en realitat només busca una igualtat en la societat malgrat que com tot, té els seus components més radicals.
Però, malgrat tot, ens preguntem: què faria la societat sense la dona?
La igualtat entre dones i hòmens és un dret fonamental, però un dels majors defectes de la nostra aparentment igualitària societat és el tracte d'inferioritat, quan no el maltractament, que continua rebent la dona.
En els països desenvolupats, a finals del segle XIX es va iniciar el canvi del model tradicional femení, relacionat amb l'educació de la dona i el seu progressiu accés a la universitat i es continua progressant ja en el segle XX amb la seua emancipació i incorporació al món del treball.
La legislació europea compta amb un considerable nombre de disposicions sobre igualtat de sexes, però la situació és esta:
-L'ocupació augmenta, però seguix per davall del masculí, si bé hi ha majoria de dones estudiants i llicenciades universitàries.
-Les dones continuen cobrant un 15% menys que els hòmens.
-Les dones estan encara poc representades en llocs de decisió econòmica i política, encara que la seua presència ha augmentat en l'última dècada.
-El repartiment de les responsabilitats familiars és encara molt desigual.
-El risc de pobresa és major en les dones que en els hòmens.
Encara que anem pel bon camí, és clar que queda molt per caminar i encara que tots hem de recórrer eixe camí, les dones tenim una gran responsabilitat per a acabar amb certa mentalitat, perpetuada potser gràcies a les pròpies dones, i que ha portat a l'acceptació del sotmetiment i de la situació d'inferioritat.
Es fan lleis cada vegada més equitatives, es protegix a la dona cada vegada més contra la discriminació, els abusos i la violència, però en el Tercer Món és necessari fer una miqueta més. Cal partir del reconeixement de la condició de sers humans amb drets inalienables, especialment en el que es referix a l'alleugeriment de la pobresa, al millorament de la salut, la creació d'oportunitats per a l'avanç econòmic. Es tracta de reduir, en suma, la violació dels drets humans. Per tant, és necessari prendre mesures i emprendre accions perquè la igualtat de tracte i d'oportunitats siga possible per a tots i en tot el món.
Des que una xiqueta naix li són inculcats una sèrie d'hàbits i quefers que condicionaran la resta de la seua vida. Per exemple, una xiqueta ja sap quines seran les joguines que passaran per la seua vida. Els mateixos que van passar per altres xiquetes generació rera generació. No varien molt, tots estan orientats a tasques maternals o de la llar. Si anem a la secció de xiquetes d'una botiga de joguets i recorrem els seus estants trobem bebés, carrets i cuines. Són eixos joguets els que han de cridar-te l'atenció quan naixes si no, seràs considerada “una xiqueta molt rareta”. Quan encara no has complit un any d'edat els teus primers regals són un bebé que caga i menja al qual tu, com una bona mamà, has de saber canviar-li els bolquers i donar-li el biberó. Si quan ja tens un poc de coneixement t'adones que a tu el que vertaderament t'abellix trencar, pintar o ficar-te a la boca és un cotxe de bombers has de saber, bonica senyoreta, que no és el més apropiat per a una persona com tu. Eres una xiqueta. Després que mamà i papà hagen aconseguit fer que t'agraden eixos joguets femenins, arriba la teua primera nina a qui no has de canviar bolquers. És Barbie, Nancy o qualsevol altra. Ara arriba el segon pas. És el moment de canviar el teu esteriotip de persona i emmotlar-ho al d'esta nina. És fineta, amb un gran pit i sense cap imperfecció. Té un nuvi que fa una infinitat d'activitats i la seua única tasca diària és pentinar-se el cabell. Si estes joguines esmentades no són del teu grat, pots demanar-li a mamà quelcom diferent. Una pel·lícula. Tens poc on triar: La sireneta, La Ventafocs, La bella dorment, etc. En totes elles la princesa té com a fi en la vida buscar un home que la servici de pobre i la porte a un castell on només haja d'ocupar-se de mantindre tot net per a ell. Arribat este punt ja tens un tipus de vida fixat i al teu gust. Saps canviar bolquers i donar de menjar als xiquets, vols ser alta i prima i l'única cosa que vols de la vida és que et porte un home amb diners que et compre tot el que li demanes. Eres una xiqueta. I açò passa actualment, en el segle XXI senyors. La xiqueta en rosa i el xiquet en blau. Si volem que les dones canvien els seus hàbits hem de començar des de baix, des que naixen. Que la xiqueta des que té raó de ser puga triar amb qui jugar i no privar-les de l'esmentada elecció. Nosaltres som els causants que les dones s'encarreguen de netejar i cuinar i no d'altres mil accions que som capaços de realitzar. És moment de canviar esta antiquíssima tradició d'endossar uns objectes, uns colors i uns pensaments a un sexe determinat. Potenciem el que cada dona trie el seu camí i la seua finalitat en la vida i evitem que ens ho inculquen ja des de ben xicotetes. Som xiquetes però amb criteri.
Els mitjans de comunicació transmeten estrictes ideals sobre la dona que, lamentablement, són acceptats per la nostra societat. Estos estereotips, transmesos per la televisió, exercixen una gran influència i creen valors socials sobre les persones ja que la televisió està molt present en les nostres vides. Els mitjans de publicitat han modificat com han volgut la imatge real de la dona per tal d'obtindre un nombre major de consumidors. Exemples d'açò són els anuncis de productes de neteja i de la llar, en els que se'ns mostra la típica ama de casa, dèbil, indefensa, dependent (d'un home, com no), delicada i sensible. No obstant, en els de begudes alcohòliques, se'ns mostra una dona guapa, prima, eternament jove, seductora, i… panoli. Una altra imatge de la dona utilitzada sovint és la de la dona addicta a la compra i que se sent totalment satisfeta amb això, utilitzada en els anuncis de centres comercials.
Les característiques que es difonen per la televisió, de la dona ideal, són per tant les d'una dona feliç, espontània, intel·ligent, respectable, desitjable, complaent, servicial, que no contradiu al que li diuen, etc. I quant al seu físic, ha de ser una dona guapa, prima, amb un cos perfecte, etc. Desgraciadament, aquesta imatge de la dona ideal ha impactat sobre nombroses dones que ara no se senten satisfetes amb el seu cos ja que accepten la imatge que els mostren els mitjans de comunicació i intenten imitar-la. I és tanta la importància que li donen a aconseguir la imatge de la dona ideal que patixen una preocupant minva de la seua autoestima quan veuen les grans diferències entre elles i la imatge suposadament ideal de la dona. Esta insatisfacció pot portar a produir trastorns alimentaris causats per diferents factors com són els factors biològics, psicològics, familiars, i socials, alguns dels quals es combinen arribant a provocar l'anorèxia, la bulímia, etc.
Alguns hòmens, que no tots, admeten la imatge de la dona que mostra la televisió, creant les seues expectatives sobre com ha de ser la dona ideal, les quals provoquen la sensació d'engany que patixen en veure que les dones dels anuncis no són com les de la vida real. Per açò, alguns hòmens fan comentaris positius cap a les dones més pròximes a l'ideal i negatius a les més allunyades infonent així indirectament el seu ideal de la dona perfecta obtingut pels mitjans de comunicació. Esta patètica situació pot arribar a acréixer el masclisme en els hòmens que veuran la dona com un objecte de manera que en fomenten la poca valoració.
D'altra banda, els xiquets també es veuen influenciats per la imatge que es dóna de la dona en els anuncis publicitaris. Les xiquetes se sentiran en la necessitat d'aconseguir el model ideal de la dona perfecta que ens imposa la televisió, i d'altra banda, els xiquets prendran una imatge errònia de la realitat en un període crític de la seua vida, ja que és en la seua infància quan es consolida la seua personalitat, si els pares no els ensenyen a diferenciar la falsedat de la veritat que ens mostra la televisió.
Per tot açò, la dona ha de ser forta, i segura de si mateixa, rebel·lant-se contra estos estereotipssense permetre que els mitjans de comunicació disminuïsquen la seua autoestima, estant satisfeta del que és i sense experimentar la necessitat de complir els ideals d'una dona falsament perfecta.
Què difícil és ser dona!Passar-te el dia cuidant els teus fills, portant-los al col·legi, a les classes extraescolars, cuidant la casa o preparant el menjar, i tot açò per a ser una bona dona i per a tindre el teu marit content. El teu marit. Eixe que es dedica a treballar, si és que és veritat que ho fa, i que arriba a casa quan li dóna la gana, perquè ve del bar, de veure el futbol o, directament, de tirar-se una “partideta”, i que, quan arriba, a més, et recrimina si no has fregat els plats, si el sopar no està preparat o si la camisa per a demà no està doblegada, planxada i disposada per a demà no haver-hi de buscar-la i per descomptat, no molestar-se ell mateix a trobar-la. Seriosament hem d'aguantar totes aquestes humiliacions? És què no són iguals que nosaltres? Fa ja anys que les dones, hem aconseguit evolucionar, i posar-nos en la posició que ens mereixem. Som tan capaces com ells de realitzar qualsevol tasca. Encara sort que hi ha dones fusteres, obreres, electricistes o arquitectes, que demostren el que vos dic. A més, si mirem el nostre govern ens n'adonem que presenten les ministres els càrrecs més destacats i significatius en la nostra societat. Prompte les dones governarem en tots els països. Hui en dia, si anem a una universitat, la quantitat de dones que les ocupen superen per un gran nombre al nombre d'homes, però tot açò continua sent pel mateix, aconseguir la independència laboral que ens mereixem i un millor tracte social. No sé vosaltres, però jo em sent observada. Se'ns ratlla de putes si estem amb més d'un home o si algun home ens fa algun favor és perquè li hem fet nosaltres anteriorment un favor sexual. Som gerros! Damunt si una dona, vol ser com un home, li diuen homenot. Ni ells mateixos s'aclarixen del que busquen en nosaltres. Per què no creuen els homes que som iguals? Perquè ens diferencia un aparell reproductor? Perquè si pensen que són necessaris, almenys per a mantindre l'espècie, això és cert, però no obligatòriament els necessitem a ells.
Dissabte per la nit, un alt percentatge de jóvens i no tan jóvens, ixen de marxa a una macrodiscoteca o a petites tasques de barri. El resultat esperat es tornar a casa amb el cos com un taulat andalús destrossat de tant de ballar. I què ballen els nostresjóvens (i no tan jóvens) hui en dia? Segur que el complex ball de “La Macarena” és encara (varis anys després del bum social que va ocasionar) un repte per a la majoria de persones. Però no! Fa uns pocs anys, els nostres amics de l´altre costat de l`Atlàntic, és de suposar que molt enfadats (i amb tota la raó del món)després de cents d'anys d'opressió espanyola van decidir enviar-nos un nou corrent musical: el reggaeton. Això és el que ballen les nostres filles, nostres amics, conegutsi demés gent. A simple vista no sembla tan dolent, no? Si nosaltres els hem donat cantants de la talla de Alejandro Sanz, Julio Iglesias i al nostre David Bisbal, perquèens haurien d'enviar alguna coseta tan dolenta? (musicalment parlant) Això és el que degué pensar l'Agència Central d'Intel·ligència, és a dir, la totpoderosa Estats Units quan va ajudar Bin Laden i l'Afganistán a lluitar contra els soviètics. Doncs sí amics, el reggaeton s'ha convertit en el nostre 11-S musical. Ha impactat amb tanta força entre nosaltres que hadestrossat la nostra integració social als nostres oïts. I és que els teus gusts musical t'atorgaran cert grau de acceptació. Al heavy se'l considera satànic, al raper com aun barribaixer, al reggaetoner… l`ànima de la festa. I és que si no t´agrada el reggaeton no tens molt de futur en una discoteca ja que, el nostre amic, forma part de la major varietat musical que solen “punxar” en una discoteca. Dit això, continua sense semblar tan horrible, però,davall d'eixa música de fons, trobem el vertader problema: la lletra. Sense esmentar la repetitivitat, les seues lletres estan carregades de grans dosis de masclisme. No sols parla de la dona en la seua totalitat, sinó que parla d'ella com un drap brut, com si sols se la necessitara per a una cosa (i no, no és per a escombrar o netejar els plats) Sempre hi ha excepcions, però m'aventure a dir que un 99% d´estes cançons emanen eixa “SIMPATIA” i “CORTESIA” amb les dones.
Resulta irònic pensar que les dones al llarg de la història han lluitat per la igualtat de gènere i contra el masclisme, lluita que s'acaba en tres minuts i mig quan tota la salabrama a ritme de reggaeton. És més divertitencara pensar que moltes dones es declaren “reggaetoneres”. Finson hem arribat!. No tan sols soportem una música (hui dia denominen música a qualsevol cosa) que denigra a les dones, sinó que ens proclamen fidels seguidors d'aquesta. Això no es denomina ser “reggaetonera”, és ser masoquista. Hem d'erradicar aquesta música clarament masclista i misògina, que trenca qualsevol igualtat entre homes i dones i acaba amb tants anys de lluita per la igualtat.
Que meravellosos són els contes infantils!, veritat? Sí, sí, eixos de tota la vida. Sí, sí, eixos que ens llegien quan érem xiquets… “Meravellosos”. Que bonica Blancaneus, tan innocent, tan … immersa en una societat masclista. La pobra feia de criada de set homenets, ni més ni menys. Quina bogeria!, eixe era el seu paper al conte. Però clar, també hi havia una altra dona, més avançada en la maduresa, que envejava la bellesa de la jove Blancaneus, fins i tot va voler matar-la. Enveja, gelosia…Ai, la gelosia, eixe monstre d'ulls verds!. Quina llàstima la Bella Dorment, que es va punxar el dit (innocent també ella) i va caure en un profund somni, però…no us preocupeu! Que, per a variar, en aquest conte també hi havia “príncep” que desfera l'embruixament. Perquè ha sempre de salvar-nos un príncep? Mai ens podem salvar a soles? Mai podrem salvar-los a ells?
Probablement…haguera estat molt divertit que l'adorable iaia de la Caputxeta Roja matara al llop feroç, no?, en compte del flamant caçador. Vull una heroïna per als contes infantils ja!. La Ventafocs, eixa si que les passava malament, rodejada d'altres dones perverses, envejoses…unes “males pècores” eren eixes germanastres, que la tenien de criada; i els seus únics amics… els ratolins! Podria continuar enumerant contes d'aquest tipus, “tan bonics”, d'eixos que fan somiar a les xiquetes amb prínceps blaus que les salven. La dona dels contes sempre fa el paper de xica innocent, fràgil, sotmesa a les feines de la casa, que necessita ajuda per a enfrontar-se als seus problemes, tan sols com a ideal de bellesa... Per favor...! És que les dones d'aquests contes no tenen quimeres al cap o què?
Aquestes rondalles tenen el seu temps, però es continuen llegint, es continuen introduint falsos ideals en les ments, encara emmotlables, d'eixos xiquets. Aquests contes no ajuden molt a aconseguir el nostre objectiu, objectiu de dones i hòmens, d'hòmens i dones, objectiu que està tardant massa, i...encara guarde una petita esperança en pensar que potser els meus fills o filles tinguen l'oportunitat de viure en un món en què posseïsquen els mateixos drets i oportunitats tant si naixen xiquets com si naixen xiquetes.
Per això, i per a destruir les barreres que ens posa esta societat, per a defendre la igualtat de sexes, hem de començar “des de davall”, és a dir, des dels valors que els donem als fills.Els anys passen i encara continuen existint desigualtats sense peus ni cap: als salaris, a les oportunitats laborals, a les tasques de la casa… Ja està bé, no? Lluitem per una societat millor. Lluitem per una societat igualitària.
De vegades em sent decebut, avergonyit i fins i tot culpable quan hi apareix cada vegada i per desgràcia més a menut, una altra víctima del maltracte masclista davant el meu televisor, una altra rosa que ha sigut arrancada d’eixe meravellós camp verd esperança que pot ser de vegades la vida. És aleshores quan comprenc, que en ocasions algunes dones guarden certa rancúnia cap als homes i ens dediquen una mirada complicada d'interpretar que barreja un odi, fundat en l'actuació d'algunes bèsties que diuen ser dels nostres, i una llàstima, fruit de la comprensió per part de les mateixes dones, que ens diu que en el fons elles comprenen que no tots som iguals. Igualtat, igualtat és allò pel qual la dona ha estat lluitant al llarg de segles i que poc a poc ha anant aconseguint. Al llarg del temps les dones han demostrat de sobra que davall de la seua bellesa, delicadesa i sensibilitat s'amagava un esperit tan lluitador com el dels homes preparat per a derribar totes les barreres que les allunyaven d'eixa igualtat que tant estranyaven. Dones conegudes com Clara Campoamor i altres no tan conegudes, però que habiten en el cor de molts de nosaltres, un lloc sols destinat a allò més important, com l'afecte d'una mare que després de la jornada laboral encara té forces per a fer les coses de casa i cuidar els seus fills.
Moltes coses han canviat sí, però moltes altres no. Encara en el camp laboral hi ha empresaris que prefereixen contractar un home abans de contractar una dona perquè suposen una pèrdua de diners quan es queden en estat i agafen la baixa per maternitat. Encara la justíca no fa res per evitar que moltes dones siguen maltractades per les seues parelles sentimentals, dones tancades en la presó de la seua por, soletat i incomprensió per part del món que lesenvolta. Dones que desconeixen on acudir a demanar ajuda, dones perdudes.
Almenys hi ha una cosa molt important que sí pense que ha canviat i és la mentalitat de la meua generació. A pesar d'alguns, pense que la majoria de gent de les noves generacions sí que accepta eixa igualtat entre homes i dones almenys pel que jo he pogut comprovar fins al moment. És veritat que som la generació de les guerres del petroli i de les crisis però, malgrat tot, nosaltres sí estem acceptant que homes i dones som tan diferents per fora com iguals per dintre. La dona d'avui no està restringida, és lliure com hauria d'haver sigut sempre, com qualsevol home ho és també. Es aleshores quan recorde el dia del meu naixement, el 8 de Març i recorde que nosaltres, els homes no seríem res sense les dones i que la vida és una bendició que sols elles poden donar-nos un motiu més que suficient per a respectar-les i tractar-les sempre com mereixen.
Malgrat els temps que corren encara continuem sent molt poques les xiques aficionades als videojocs, i més encara quan parlem de jocs online, és a dir, jugar a través d'Internet o en campionats contra una altra gent. I és que no és res estrany, perquè qualsevol acaba fugint quan una no és capaç de jugar tranquil·la. Pareix que per a molts xics continue sent com un miracle veure una dona jugant contra ells. Així que poden ocórrer dos coses, que t'insulten o que t'acacen demanant-te el Messenger.
La veritat és que són moltes les vegades que arribes a plantejar-te “deixar de jugar a les pistoletes”, perquè és massa molest haver de suportar insults, favades i comentaris masclistes perquè una panda de xiquets no siguen capaços d'acceptar que una xica puga guanyar-los en un joc d'ordinador. La majoria de nosaltres optem per jugar amb noms que no evidencien el nostre sexe i ni se'ns passa pel cap parlar pel micròfon, sinó estem perdudes. Així i tot, crec que hauríem d'estar en el nostre ple dret de poder jugar com ens donara la gana.
Recorde l'any que una xica va ser seleccionada per a jugar en l'equip nacional d'un dels videojocs més populars en l'actualitat. Molt poca gent va estar d'acord amb esta elecció a pesar que la xica en qüestió fóra millor que molts altres xics. I per què? Pel simple fet de ser una dona. Moltes hem format els nostres propis equips femenins on juguem amb i contra xiques. Organitzem els nostres propis campionats i tractem de jugar el més tranquil·lament possible.
I així ocorre en qualsevol camp de les noves tecnologies, on trobar una dona és quelcom poc comú. Mentrestant, nosaltres, continuem intentant fer-nos un buit en este món d'hòmens. Amb iniciatives com “Campuseras” es pretén animar a més xiques a entrar en este univers on encara, nosaltres, tenim molt per dir.
En esdeveniments orientats als ordinadors i altres tecnologies el percentatge de xiques respecte al de xics continua sent molt baix. Un exemple d'això és Campus Party, on cada any, a València, es reunixen més de 6000 persones amb els seus ordinadors i només 900 d'ells són dones.
He decidit mostrar-vos un petit escrit que vaig trobar fa temps en una revista del carrer (de les gratuïtes), i em va agradar tant que vaig decidir guardar-me-la.
Tracta sobre la creació de la dona, de per què Déu va ferla dona. Potser es deixa de costat la "creació de l'home", però després de tants anys considerades com el sexe dèbil, ens mereixen una mica de protagonisme. És molt bonic, espere que us agrade.
Quan Déu es va disposar a crear la dona, un àngel se li va acostar i li va dir:
-Per què dediques tant de temps a aquesta criatura?
Déu li va respondre:
-Fixa't bé: ha de tindre una falda tan gran que puga acomodar-hi dos xiquets al mateix temps. Ha de ser capaç de donar besos que puguen curar des d'un genoll raspat a un cor trencat i haurà de fer-ho tot només amb dues mans. Aquesta creació és la meua favorita. Ella tindrà la capacitat de treballar divuit hores diàries i a mès intentarà no queixar-se.
L'àngel es va acostar encara més per tocar la dona i va dir:
-L'has feta molt suau, Senyor.
-Sí, és suau -va dir Déu- però l'he feta també forta, no tens ni idea del que pot aguantar o aconseguir.
-Pot pensar? Va preguntar l'àngel.
-No sols serà capaç de pensar, sinó també de raonar, argumentar i negociar.
L'àngel estenent la seua ma va tocar la galta de la dona i va dir:
-Senyor, té una fuga.
Al que Déu li va respondre:
-Això no és cap fuga. És una llàgrima. Les llàgrimes són la manera d'expressar la seua alegria, la seua pena, el seu desengany, el seu amor, el seu patiment i el seu orgull. Tot açò va impressionar molt l'àngel.
-Senyor, has pensat en tot, la dona és realment meravellosa.
-Ho és, la dona té detalls i capacitats que meravellen els homes: aguanten dificultats, porten grans càrregues, però al mateix temps vessen felicitat, amor i joia de viure. Somriuen quan volen cridar, canten quan volen plorar, ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen i s'enfronten a la injustícia. No accepten un no per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven de qualsevol cosa perquè la seua família puga tindre allò que necessita. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seues amistats aconseguixen premis. Saben que un abraç i un bes poden ajudar a un cos trencat.
Però no obstant tot això, la dona té un gran defecte: de vegades se li oblida tot el que val.
Estem farts d'escoltar allò de què la dona està discriminada a la societat; que som les dones qui ens encarreguem de totes les feines de la casa, dels xiquets o les compres. Açò ja s'ha convertit en una rutina. En canvi, no fem res per remeiar-ho; seguim ocupant el lloc principal a l'hora de netejar la casa o acostar els nens a l'escola. Les dones seguim sent les que desenvolupem els treballs bruts; aquells que els nostres marits, pares ò germans no volen desenvolupar. I allò que és més trist encara, i és que, de vegades, cobrem menys que aquestos senyors només per haver nascut un tant “diferents” a ells, encara que fem igual o m'atrevisc a dir millor la mateixa feina.
Açò s'ha convertit en un dia a dia, però encara seguim sense fer res al respecte; les típiques joguines de les xiquetes segueixen sent les cuinetes, els ninots (cada vegada més apareguts als nens de veritat) i les eines per fregar o agranar la casa. Ho inculquem des de menudes, pareix que estiguen destinades a passar la vida a l'ordre de les seues famílies i sent esclaves de la brutícia de les seues cases. Al mateix temps, encara que avui en dia contribueixen en baixar a pel pa els dissabtes i diumenges, els homes sempre han sigut els que esperen el sopar asseguts al sofà amb el comandament a distància a la ma.
Per una altra banda, hi encontrem el tema de les religions; al meu paréixer, aquestes sí que són les que vertaderament discriminen el sexe femení. Mai vorem una dona donant missa o un home amb el mocador cobrint-li el cap. Però ja estem parlant de temes socialment difícils; perquè, en realitat, les dones musulmanes no estan obligades a portar dia i nit el vel posat, ni a eixir al carrer amb la mirada baixa i tapades fins els ulls. És, purament, una tradició. A l'igual que passa amb aquesta religió, podríem seguir dient exemples d'altres, perquè, a la fi, totes són similars.
Encara que també hem de dir que avui en dia les dones estem aconseguint tot allò que mai hem fet. Des de la lluita de les sufragistes al segle XXI moltes coses han canviat. Ara ja podem dir que tenim representació en tots els alts càrrecs, que som més les qui arribem a la universitat (comparant amb el nombre d'homes que hi arriben, som la majoria), que poc a poc estem aconseguint tot allò que ens proposem. I allò que és més difícil; estemaconseguint involucrar-nos en la societat d'avui en dia sense deixar a un costat la nostra casa, els nostres fills, la nostra família; tot allò del qual sempre ens hem encarregat.
Ara bé, és el meu torn de paraula: de veres som el sexe dèbil?
La prostitució, encara avui, és un tema, molt polèmic. A ningú li agrada anar passejant pel carrer i trobar-se amb unes quantes xiquetes prostituint-se –dic xiquetes perquè la majoria d’elles no hi arriben als divuit anys-. Tots volem que aquestes xiques, es dediquen a alguna altra cosa, dóna el mateix a què siga, però no a anar exhibint-se pel centre de les ciutats.
Ara bé, tot el que he dit abans és veritat, però també és cert que nosaltres no sabem res de la seua vida. Si miren les notícies, els periòdics o ens informem una mica, trobarem que la major part de les prostitutes ho són perquè estàn obligades. Fa poc de temps, vaig llegir una història al•lucinant. Una dóna de Romania va donar tots els seus diners a uns homes que li asseguraven un bon treball a la terra de les facilitats: Espanya. Aquets homes aconsseguien que la dona vinguera al nostre país, li donaven una bona casa i un treball molt ben pagat. Quan aquesta dona va arribar a Espanya, es va encontrar amb una situació totalment diferent: una casa que compartia amb cinc xiques més, que com ella, hi havien caigut en la trampa i aquest magnífic treball va resultar ser la prostitució. Va estar en aquesta situació set anys de la seua vida. Set anys passant por i sense cap remei. Quan aquesta xica va signar el contrat del seu nou treball no va llegir la lletra petita, on deia que un 80% dels diners que guanyara pertanyien als seus “amos” i si no feia el que se li deia, assassinaven la seua família. És a dir, va vindre al nostre país per a guanyar diners honradament, per a poder tenir una vida millor, poder donar a la seua família més facilitats de les que ella hi havia tingut, i es va trobar amb l’infern. Afortunadament, aquesta història té un final feliç: la dona va aconseguir escapar i va denunciar als seus “segrestradors”. Però la realitat és, que ací fora, als carrers de tot el món, hi ha víctimes com la xica d’aquesta història, obligades a prostituir-se dia tras dia, i mortes de por, perquè una petita metedura de pota, les pot convertir en cadàvers, o el que és pitjor per a elles: els cadàvers poden ser els seus éssers estimats. Concloent, nosaltres no fem més que queixar-nos de què aquestes xiquetes sempre estan als carrers, però realment, elles tan sols volen la nostra ajuda. Però, ¿i nosaltres que podem fer per a remeiar aquesta situació? ¿Quantes dònes hi haurà obligades a prostituir-se al nostre país? ¿Què poden fer els polítics devant aquestes circumstàncies? Certament, estem parlant d’un tema molt complex, del qual malauradamente no podrem lliurar-nos en molt de temps.
A dia de hui les dones ja estan integrades en la societat però no fa molt, elles eren un zero a l'esquerra en la societat classista que es vivia llavors, tanmateix aquesta situació va canviar gràcies a l'arribada de la democràcia a Espanya. Abans les dones només servien per a cuidar de la família i per a servir a l'home, però ara hi ha molts treballs que no es podrien fer sense una dona, ja siga per la seua habilitat o bé per la paciència que atresoren.
La situació ha canviat molt, en eixos temps el sistema electoral era únicament masculí ja que la dona no tenia ni veu ni vot (mai millor dit) en aquest tema, però després de molt lluitar i aguantar açò, ha aconseguit ser un més en la societat, a falta d'aconseguir superar altres obstacles com la diferència de salari entre l'home i la dona, que pel mateix treball l'home sol cobrar més que la dona, o com el paper de la dona en càrrecs importants que requerisquen molta responsabilitat i tot és per una raó només masclista.
Aquesta és la situació de la dona a Espanya però en la resta del món les dones no tenen, per desgràcia, la mateixa sort. Per exemple en el món àrab la dóna continua sent discriminada només per ser dóna, a més en eixos països els drets de la dona són pràcticament nuls encara que sembla que estem avançant un poc en aquest terreny, no obstant la dona continua vestint completament tapada ja que té prohibit mostrar-se davant d'un altre home que no siga el seu marit.
Però, què es pot fer per a canviar aquesta situació? La societat civil no podrà canviar molt les coses en la "cultura musulmana" però no així les organitzacions que defensen els drets de la dona, així com l'ONU (Organització de Nacions Unides) que és la que més poder té sobre aquest tema.
En definitiva, segons els experts en la matèria, el segle XXI és el segle de la dona ja que durant aquest segle s'aconseguirà trencar totes la barreres que continuen apareixent en la vida de les dones i estes arribaran a governar en el món.
